L’HOME DE LA MALETA

L’HOME DE LA MALETA

 Ramon Solsona

 Premi Sant Jordi 2010

No vull fer pas de crítica literària. Vull, tan sols, descriure sensacions i emocions motivades per la lectura d’aquesta novel•la. Us la recomano principalment a vosaltres, companyes més o menys de la meva edat, capaces de capir el llenguatge i les cançons que acompanyen la narració. Perquè “l’home de la maleta”, murri, sorneguer i escriptor, parla amb una mena d’argot barceloní de l’època, ben lluny de la normativa d’en Pompeu Fabra. I sempre, de fons, les melodies dels anys 40, 50 i 60. Exemples, entre molts altres: “Esperanza, Esperanza, solo sabes bailar cha-cha-cha…” “Por un camino verde, camino verde, que va a la ermita….” “Madrecita del alma querida, en mi pecho yo llevo una flor….” Ens trobem davant tot un exercici d’imaginació i originalitat. En un principi, et costa agafar el fil, perquè el relat, en primera persona del protagonista, molt melodramàtic i caòtic, i la seva manera d’explicar les coses, barrejant instants presents i passats, seguint els pensaments, t’atabalen una mica, fins que descobreixes la veritat de tot plegat. Vet aquí els títols de les seves memòries: “Autobiografia d’un qualsevol” i “Memòries d’un mentider sincer” Tota una vida cercant els seus orígens. Tota la vida parlant amb els seus amics: “El trio Bella Aurora” (magnífiques descripcions i converses) i un relat fidedigne de la postguerra i de la “Casa de la Caritat” on milers de nens i nenes malviuen la seva orfenesa. La contraportada del llibre, diu: “ Un antic músic d’orquestra de ball decideix, un bon dia, fer la maleta i viure un mes a casa de cadascuna de les seves tres filles. L’home, un supervivent, un individualista, un murri que sempre ha anat a la seva. Ara se sorprèn de la vida de les seves filles i els nous models de família. Descol•locat, però gat vell, fa una crònica divertida i sense manies del que passa al seu voltant. L’home de la maleta arrossega una ferida de la infantesa. Quan intenta guarir-la, una situació imprevista li capgira la vida.” I fins aquí puc parlar…. En el darrer capítol, he vessat moltes llàgrimes….. i no m’he pogut estar de córrer a compartir els meus sentiments. Deixo la novel•la a la biblioteca de Palas, a fi de que totes la pugueu llegir. A veure si coincidim….. Joana

1 comentari (+add yours?)

  1. la sudiste
    maig 08, 2011 @ 15:27:28

    Moltes gracies, nous prendrons donc… la maleta à la bibliothèque “Pallas” 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.