Preses del franquisme

Milers de dones van viure la repressió franquista en presons com la de les Corts, a Barcelona, on van haver de suportar condicions infames i càstigs de tota mena

01/03/14 El Punt_Avui 
Anna Ballbona

Recluses a la presó de les Corts. Maria Salvo és a l’última fila, la segona començant per l’esquerra. Foto: WWW.PRESOLESCORTS.ORG.
L’estiu del 1939,la presó de les Corts va arribar a tenir més de tres mil recluses, quan només n’hi cabien 150. Militants polítiques,però també treballadores de la rereguarda, van estar entre barrots

Eren dones, preses i roges. Un triple estigma i una triple represàlia que sempre va acompanyar les recluses que el franquisme va confinar a la presó de dones de les Corts, a Barcelona. Un cop en van poder sortir, van viure la fuetada del silenci obligat. No és fins fa uns pocs anys que va començar a ser coneguda la història d’aquestes dones represaliades en presons com aquesta de les Corts. Aquest centre penitenciari va començar a funcionar el 1936. Durant la guerra, s’hi van tancar preses del POUM, que “hi van conviure amb les d’ideologia dretana o antirepublicana”, però tot i així la situació precària d’aquest període no és comparable a l’amuntegament i les penúries que s’hi van produir durant la dictadura franquista. Així ho assenyala la investigació sobre aquesta presó elaborada per l’historiador Fernando Hernàndez, de l’Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya, que va plasmar el seu treball en la pàgina web www.presodoneslescorts.org, que es troba a internet des del 2007.

Durant 16 anys, des del 1939 fins al 1955, la presó de les Corts va funcionar com a presó provincial de dones que la dictadura franquista va tancar que, d’una manera o altra, tinguessin algun lligam, ni que fos remot, familiar o inventat, amb la República. Per aquí van passar milers de recluses: el moment de màxim amuntegament –com a mínim, escrit documentalment– va ser l’agost del 1939, quan tenia 1.806 recluses i 43 nens, i, en canvi, la capacitat era només d’unes cent cinquanta persones. Entre el 29 de gener i el 6 d’octubre del 1939 van passar-hi 3.267 dones. Entre el 1939 i el 1940, 11 preses de les Corts van ser afusellades al Camp de la Bota. L’espai que va ocupar aquella presó dedicada el terror i l’enfonsament moral d’aquelles dones és avui ocupat per El Corte Inglés de la Diagonal. Una placa col·locada tot just fa quatre anys deixa constància d’aquest passat.

Les condicions de les recluses eren paupèrrimes: la precària situació sanitària atiava l’extensió de malalties i fins i tot la mort de nadons; el menjar era infame i només es podia apaivagar la gana si es podien pagar els preus abusius de l’economat existent, que a l’inici, a més, va tenir una gestió fraudulenta. Hi havia les condicions miserables i hi havia també els càstigs crus, l’aixafament moral, l’adoctrinament religiós, polític i cultural. Les preses no podien parlar en català dins del recinte, eren obligades a fer la salutació feixista i cada dia havien de fer formació al pati. Moltes de les imatges que es conserven de l’interior de la presó són aparentment –només aparentment– harmonioses: són imatges preses el dia de nostra Senyora de la Mercè, patrona de presos i penats, que estaven destinades a omplir la propaganda del règim.

L’àmplia documentació (fotografies, entrevistes, arxius i papers diversos) recollida a la pàgina web sobre la presó de dones deixa constància de la duresa de la vida quotidiana. També dels motius –delacions amb algun subterfugi real o directament inventades– que van portar a la presó aquestes dones. A més, reconstrueix el perfil biogràfic de les 11 afusellades de les Corts (de totes les edats i perfils, de 20 a 60 anys), a les quals van assassinar al Camp de la Bota. Són 10 històries esbalaïdores que parlen de barbàrie arbitrària de les execucions: hi havia dones militants polítiques, però també treballadores de la rereguarda, com ara infermeres, o d’altres amb feines abans vetades a les dones i que la República i les circumstàncies de la guerra van fer que hi poguessin accedir: és el cas de Cristina Fernández, “una de les moltes porteres represaliades pel règim”. Veïns del carrer i el propietari de l’edifici de Barcelona on feia de portera l’havien denunciat. Un dels casos més impactants és el d’Eugènia González, una madrilenya de 20 anys que s’havia passat la guerra treballant com a infermera a Madrid, Múrcia i Mataró. Una estranya denúncia d’una monja que havia fet d’infermera ocultant la seva condició la va condemnar a mort.

L’administració i vigilància de les preses anava a càrrec d’ordes religiosos: primer les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i després les Mercedàries. “El poder efectiu de la presó, en forma de control i gestió diària, requeia sobre les monges, capitanejades per la mare superiora”, assenyala el treball

de Fernando Hernández. Els dos primers anys d’aquesta presó franquista van arrossegar dos temes tèrbols sobre la gestió del director, Herminio García Ocaña, i de la mare superiora, sor Felipa: l’un referent als preus inflats de l’economat de la presó; l’altre, a la venda de llits a “recluses malaltes que dormien al terra, com totes les preses que eren a la infermeria”.

El centre tenia uns pocs tallers tèxtils i uns horts, on treballaven les preses socials, i en canvi les preses “polítiques” estaven confinades al pati, on feien treballs de costura que després passaven a fora perquè els familiars els venguessin. Aquesta relació i intercanvi amb l’exterior va ser de gran ajut per a la supervivència de les preses dins les crues condicions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s