Homenatge a la Dona – José Luís Buils

Amb l’exposició de pintura (Biblioteca Ignasi Iglesias_Can Fabra – juny 2014) l’artista andreuenc José Luís Buils, fa un homenatge a les Dones i així o explica en l’acte de inauguració:

Fer una exposició, sempre és motiu de satisfacció i d’alegria perquè,  per una banda,  l’artista mostra el seu treball en públic, i per l’altra, és una manera de compartir una estona amb els amics i amigues, amb els companys i companyes, que veniu  de diferents indrets. Aquí ens trobem, per mirar, llegir, interpretar, comentar, i,  intercanviar opinions, sobre l’obra, o altres temes actuals que avui… n’hi ha prou importants, no ?

Bé, centrem-nos en l’exposició.  En aquesta exposició com veieu,  la protagonista és…”la dona”, i vosaltres direu…per què?

Doncs perquè  avui,  amb les meves pintures, amb els meus poemes, vull fer un petit homenatge a la dona. La dona que, per a mi, i  evidentment  per a molts i molts humans, és l’ésser més meravellós del planeta Terra, és… per dir-ho d’alguna manera metafòrica… la Joia més gran de la Creació. Per moltes i moltes virtuts que ara… no enumeraré.

Tot i que, per altres éssers humans anomenats  també “homes”,  continua sent motiu de maltractament, de marginació, de menyspreu,  de violacions, d’assassinats. …És increïble, estem a l’any 2014, en ple segle XXI, rodejats de tecnologia per tot arreu, i l’home, continua sent un animal…diuen que…racional, però a molts, moltíssims,  se l’hauria d’afegir la « i ».

En fi, podríem parlar molt sobre aquest tema que a mi m’indigna…i suposo que a vosaltres també…però… parlem de l’exposició. Com veieu, cada pintura té el seu poema relacionat directa, o indirectament amb la imatge. La meva intenció ha estat destacar la bellesa, l’estètica, la sensibilitat, la calidesa  i… com no, el vessant més poètica, de la dona.

I per acabar, m’agradaria llegir-vos un poema dels que estan aquí, que precisament,  la pintura no és la que més agrada, però… he volgut representar el Mar furiós, enrabiat, brut, i per això l’he pintat de color negre.

No és el mar colorista que tots imaginem, …en fi…  aquí està.…….   però,… us haig de dir, que l’autor d’aquest poema, no sóc  jo, sinó que l’autor, el que ha escrit aquest poema és… EL MAR. …i d’alguna manera he volgut lligar aquest poema, amb el que us he dit abans sobre la irracionalitat de l’home…

Tot i que… al final… el Mar, diu…que troba consol… amb la dona.

 JL Buils

El  Mar

 

 Enfuriat pel teus menyspreus,

rebolcant-me dintre meu,

pel dolor que suporto

per la teva incúria i abandó.

 

Les meves entranyes pateixen lentament

la teva desídia, la teva negligència,

el teu orgull i prepotència,

la teva total irresponsabilitat.

 

M’encoratjo amb mi  mateix,

lluitant amb la ràbia que sento

al veure’m impotent i desarmat,

sent tot i així jo, immortal.

 

Tinc nàusees, marejos esgarrifats,

dolors intensos i convulsions

pels deteriors continus que em fas tu,

deplorable mortal.

 

Sols consola la meva existència,

quan em perdo pels racons del seu cos

i ella, suaument em dóna recull,

m’acarona mansament, delicadament,

i amb la seva dolcesa, em fonc amb ella,

plàcidament.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.