Ai, ai, ai . . .

María José VarelaMaría José Varela – Advocada

Dilluns, 25 de novembre del 2013  a El Periódico

El greu problema social

Un altre 25 de novembre i es torna a parlar de la violència masclista. És el dia, és el tema. S’aixequen veus i una altra vegada… ¡És un tema molt gastat! Les dades oficials indiquen que aquest any han mort 44 dones. És la part més visible de la plaga, ja que els cadàvers no es poden amagar. De fons, aquest magma ampli i imprecís de la violència a vegades puntual, a vegades lleu, a vegades visible, amb ferides, i altres vegades invisibles, perquè ataquen l’ànima, la dignitat, l’autoestima, la integritat personal. Tenim lleis que han anat evolucionant, jutjats específics, cossos de policia especialitzada, observatoris, protocols i una infinitat d’instruments aconseguits, però no s’avança significativament en el resultat.

LES CAUSES de la violència són profundes. Ideològicament i culturalment assentades i transmeses ancestralment. El que implica la complexitat del fenomen, i potser per tot plegat tendeix a submergir-se en la invisibilitat constant. Fins i tot els mitjans manifesten la seva por a saturar l’opinió pública, de manera que el risc del silenci és cada vegada més intens.

Analitzant l’evolució de les mesures judicials de protecció a les víctimes, observem que el nombre d’ordres de protecció que els jutjats acorden ha anat baixant: el 2005 atorgaven el 79,50% de les sol·licitades, i el 2011 ja només el 66,9 %. Les xifres del Consell General del Poder Judicial no sols reflecteixen aquest descens, sinó també que en una comparativa per comunitats autònomes resulta que a Catalunya és on menys ordres de protecció es concedeixen: 37%. Si no s’acorda la protecció penal d’allunyament, prohibició de comunicar o qualsevol altra, la denunciant no obté tampoc mesures de naturalesa civil (separació, custòdia fills, vivenda).

La contradicció més gran sorgeix en els casos en què el jutjat entén que hi ha indicis de la violència per ella denunciada, i per tant manté el curs del procediment penal però no aprecia risc per a la denunciant, de manera que torna a casa seva a conviure amb el seu agressor. En molts dels casos en què no es considera necessària la protecció, és perquè el jutjat no dóna credibilitat a la dona. La sospita que plana sobre les víctimes de violència de gènere té arrels històriques en el nostre dret. No en va, els que havien patit una violació havien de provar davant el tribunal que s’havien resistit, sense que aquest requisit s’exigís en cap altre delicte. Aquesta falta de credibilitat es fa extensiva als testimonis que ella proposa, que amb freqüència no són admesos quan s’han de prendre aquesta mena de decisions. La violència psicològica contra la dona, que està prevista al Codi Penal, no té virtualitat en la pràctica. Ja hi ha instruments pericials que permeten la seva detecció i diagnòstic, i que a través d’una avaluació medicoforense podrien ser tan útils com els «comunicats mèdics» de lesions. Detectar i combatre la violència psicològica, a més de l’eficàcia específica de prevenció i càstig, portaria el benefici afegit d’impedir l’escalada de comportaments en els agressors que la inicien com a antesala d’atacs físics en ocasions molt greus.

De les 44 dones mortes aquest any, només sis havien sol·licitat l’ordre de protecció i dues hi van renunciar, cosa que indica que en molts casos, fins i tot existint un risc tan greu, les perjudicades han pensat poder afrontar-lo per si mateixes. Una de les víctimes mortals no va obtenir la mesura sol·licitada per aquests dubtes. Només vuit van denunciar. Gran part de la violència segueix oculta, perquè es dóna en la família, que és un espai privat, perquè la perjudicada està unida per llaços sentimentals a l’agressor, perquè és el pare dels seus fills i perquè la por està intrínsecament vinculada al delicte mateix.

POQUES denuncien, algunes s’aparten i no ratifiquen, no es presenten a declarar o s’acullen al dret a no fer-ho en tant que parents, però moltes de les que ho fan passen situacions difícils en la mateixa tramitació del cas. En la moderníssima Ciutat de la Justícia se’ls acostuma a prendre declaració en un espai obert d’oficina amb moltes taules, funcionàries, declarants, sense la necessària intimitat. Poden estar tres o quatre hores esperant en una sala sense finestres exteriors, presenciant les entrades i sortides d’altres dones en iguals o pitjors circumstàncies, amb l’increment de l’angoixa i la desesperació que això suposa. Ningú sembla recordar l’extrema fragilitat de la seva situació, l’enorme esforç que suposa verbalitzar l’atac, saber que allà acaba l’esperança del «canvi» promès per l’agressor, del qual probablement fins i tot estan rebent cants de sirena a través del mòbil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s