Dones d’una peça

VETERANES ACTIVISTES

Una associació de viudes fa 15 anys que es manifesta cada mes a Barcelona per demanar pensions més justes

Cada vegada són menys i més grans, per això han reduït el recorregut de la marxa, però sense abandonar

     Dones d'una peça
 DISSABTE, 23 DE JULIOL DEL 2016 – El Periódico

 

El ritual és sempre el mateix. Es reuneixen puntuals a les onze del matí a la cantonada del carrer de Jaume I amb la plaça homònima, a Barcelona, on a aquella hora hi ha una ombra que s’agraeix. Quan hi són totes –cada dia menys, lamenten–, desenrotllen la pancarta amb compte, es col·loquen bé els seus mocadors verds i comencen a caminar, primer en direcció al Palau de la Generalitat. Fan una primera volta a la plaça a pas lent, al càntic de «volem pensions dignes, no demanem caritat», i fan una primera parada al costat muntanya, on llegeixen el primer manifest del matí davant del mosso d’esquadara que hi ha a la porta, que per descomptat les coneix. Cada mes, un text diferent.Després de la lectura, una altra mitja volta a pas lent i una altra sentida lectura al costat mar. Aquesta vegada de cara a l’ajuntament. I una altra vegada a refugiar-se sota l’ombra de la cantonada, on segueixen recordant que volen pensions dignes, que no demanen caritat. Sempre darrere la seva cuidadíssima pancarta i amb els seus mocadors verds al coll. I sempre el 25 de cada mes. «Ara donem dues voltes a la plaça. Demanem permís per a mitja hora, però acabem rebentades, no et pensis», explica Lluïsa Ribes, de 78 anys, que en fa 12 que és membre del grup, quan va enviudar.

Lluïsa Ribes

Abans baixàvem tota la Via Laietana. Ara femo només dus voltes a la plaça de Sant Jaume, però acabem rebentades igual, no et pensis

Aquest any en fa 15è que es manifesten sense treva el 25 de cada mes. «Volem editar els manifestos. En tenim moltíssims i són un recorregut per aquests anys, perquè cada mes l’adaptem a la realitat del moment, que ha canviat molt al llarg dels anys, és clar, malgrat que la nostra segueix sent la mateixa», apunta una enèrgica Joana Torrella, una de les fundadores de l’Associació Ciutadana pels Drets de les Dones,més conegudes com les dones de verd, pel color del mocador amb què s’identifica aquest col·lectiu de dones nascut per reivindicar unes pensions de viudetat més justes.

XACRES I OBLIGACIONS

Durant els primers anys, la manifestació era més llarga. Baixaven per la Via Laietana fins al Palau de Mar. Però cada vegada quedenmenys sòcies i els costa més caminar. La que no té 70 anys és perquè en té 80. «I ens adonem que no podem tallar la Via Laietana 20 persones. Tampoc volem molestar ningú. Al principi érem més de 100, després unes 50, però ens hem quedat en 20. Algunes de les del principi són molt grans i ja no poden desplaçar-se fins aquí perquè els costa caminar, quan no tenen una cosa pitjor; i altres han decuidar els néts perquè els seus fills treballen», explica María Pérez, de 82 anys, viuda en fa 16 i membre de l’associació des de la seva creació.

María Pérez

Al principi érem més de 100, però cada vegada som menys. Algunes ja són molt grans i no es poden desplaçar fins aquí perquè els costa caminar

Les històries de totes elles són molt similars. La majoria es van associar a l’enviudar, cobren pensions petites, o fins i tot mínimes, i mantenen aquesta trobada mensual com una data assenyalada a la seva agenda. A més del motiu de fons, demanar una pensió digna, també és una forma de trobar-se, d’anar al centre. De prendre un cafè i xerrar després de la protesta.

Es manifesten sempre els dies 25 perquè va ser un dia 25 quan van anar a Madrid a entregar al Congrés dels Diputats les 730.000 firmes recollides entre els anys 1997 i 2000 per demanar allò pel qual fa 5 anys, cada mes, surten al carrer a protestar. «L’associació es va formalitzar per poder entregar les firmes en nom d’algú», recorda Torrella. Les que van anar a aquella visita a la Cambra baixa la recorden gairebé tant com les sòcies noves. Es nota que l’episodi ha sigut rememorat en incomptables ocasions any rere any. «¡Explica allò de quan van segrestar l’autobús!», insisteix una de les dones, que encara no formava part del grup en aquell moment, però que té l’anècdota tan present com la que més. «No va ser un segrest, però sí que és cert que no ens van deixar baixar a totes del bus per evitar que protestéssim davant del Congrés. Només vam poder baixar les representants; la resta va haver d’esperar a dalt», puntualitza Torrella.

 

“QUE ENS VEGIN LA CARA”

“La idea de la recollida de firmes va ser de Pilar Mora, que encara viu, però està molt malalta i ja no pot venir a les concentracions”, prossegueix Torrella, que té claríssima la resposta al ser preguntada sobre si, vistos els escassos resultats, han pensat a tirar la tovallola. “Seguirem venint. Demanem una cosa que és justa i, com mínim, que ens vegin la cara”, exposa amb decisió.

Malgrat que a la plaça de Sant Jaume cada dia hi ha, no una sinó dues, tres o quatre concentracions diferents, les dones de verd són conegudes per tots els funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat per la seva tenacitat i la seva veterania. «Qui més baixava a saludar-nos era Pasqual Maragall», conclouen satisfetes després de la seva última concentració abans de la pausa estival.A l’octubre hi tornaran. «¿Com no hi hem de tornar, si a sobre serà el nostre 15è aniversari?», s’acomiaden optimistes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s