Per què et molesta el feminisme


No et consideres masclista però tot i així molts cops trobes que el feminisme t’incomoda? Continua llegint, aquest article és per a tu. Des de fa uns quants anys l’òptica de l’opinió pública ha començat a tenyir-se d’un cert to violeta, violeta feminista. Malgrat ser del tot necessari, n’hi ha molts a qui sembla que se’ls hi ha posat com una pedra a la sabata. Són majoritàriament homes, i no necessàriament masclistes o misògins. Per què a tantes i tantes persones que es consideren respectuoses i moralment progressistes els segueix molestant el feminisme en segons quines situacions? Des de la meva perspectiva com home intentaré explicar una hipòtesi que pot semblar prou plausible.

Com tantes altres coses, la nostra manera de pensar, de veure i de relacionar-nos amb el món que ens envolta depèn, en part, de factors arbitraris aliens a nosaltres. En aquest cas, la construcció i reproducció de la ideologia que un té o la noció d’allò que es considera “normal” es veu influenciada en gran mesura per l’entorn sociocultural on s’ha nascut i crescut (situació evidentment independent de la nostra voluntat). Així doncs, determinades maneres de fer o pensar pròpies d’un col·lectiu o cultura s’incorporen, en major o menor grau, en tot individu que hi pertanyi o hi interaccioni. És a dir, si un neix en el si d’una societat marcadament xenòfoba, el més probable és que tendeixi a tenir aversió a tot allò estranger. De la mateixa manera, segles de viure en societats obertament patriarcals i masclistes o altament donades a masclismes de baixa intensitat han deixat una pàtina masclista-patriarcal en el subconscient de totes les persones. I Espanya no n’és una excepció. Hem crescut en una societat patriarcal i masclista i aquest fet ha provocat que determinades accions i/o actituds de baixa intensitat pervisquin i passin desapercebudes, fins al punt de ser acceptades i considerades com a “normals”.

D’altra banda, és àmpliament coneguda la importància que tenen l’educació i els anys de creixement en la conformació del “jo” i la identitat de cada persona. Tot allò que s’absorbeix durant aquesta etapa passa a incorporar-se en l’autodefinició (conscient o no) que cada un té d’un mateix i que es reforça amb el reconeixement atorgat pels altres. Si aquesta  etapa es produeix en un entorn masclista i patriarcal, és força fàcil que la identitat dels individus s’amari de les actituds, punts de vista i maneres de fer d’aquestes ideologies socials. Tot plegat ens porta al fet que les dones, però sobretot els homes de la nostra societat tinguem tots – cert que en diferent grau – part de la nostra identitat definida per trets masclistes i patriarcals.

Arribats en aquest punt, el feminisme es presenta com a element disruptor que comença a qüestionar part dels fonaments de la nostra societat. De forma molt clara, ens assenyala les maldats de la societat patriarcal, les seves contradiccions i la manera com atempta contra el principi d’igualtat moral. Ens parla també del respecte que mereixen les dones i de com el masclisme suposa una negació i oposició sistemàtica a aquesta idea. Arribats a aquest punt, n’hi ha molts que diem: “Sí sí”, “és clar”, “és evident” i “tot això és obvi i jo ja ho respecto”. Així doncs, ja ens sembla inacceptable i impossible tolerar un feminicidi, que l’home pegui la dona a casa o que el paper de la dona es reservi al “Kinder-Küche-Kirche” (mainada-cuina-església). Però més enllà de la misogínia més extrema, apareixen d’altres denuncies no tan evidents i més subtils que ens desconcerten a molts.

captura
El Periódico: “David Fernández se mofa de la abstención del PP haciendo el símbolo feminista”

El feminisme també posa sobre la taula qüestions com: que les noies entrin sense pagar a les discoteques mercantilitza i cosifica la dona i no s’hauria de permetre; o, referir-se a ells pel cognom i com a “senyor” i a elles pel nom i com a “senyoreta” és pressuposar un estatus menor a la dona; i, en els debats, per rebatre a les dones s’acostuma a recórrer amb més freqüència a interrupcions o a parlar per sobre d’elles. Aquests exemples (micromasclismes) ja no resulten tan evidents pel ciutadà comú i, a més, qüestionen i acusen pràctiques i formes de fer i pensar que s’han viscut durant molt de temps com a normals, acceptables i usuals. És en aquest precís moment on aquells que abans ens consideràvem respectuosos i moralment correctes (des de l’òptica feminista) comencem a dubtar i a sentir-nos atacats i qüestionats. Alguna cosa grinyola en tot això, alguna cosa ens fa mala espina i ens fa sentir malament amb nosaltres mateixos. Aquesta cosa és el terra de la nostra identitat posada en qüestió i esquerdant-se per moments al perdre el reconeixement de què abans gaudia. I això molesta, desconcerta i fa mal. Ens sentim atacats pel feminisme perquè està acusant part del nostre “jo” de connivència amb el masclisme i el patriarcat, quelcom que nosaltres ja condemnàvem com a moralment reprovable i insostenible. I a més, no ho fa assenyalant actes i actituds clarament masclistes, sinó més aviat allò que duem anys fent, pensant i dient i que sempre havíem considerat normal i acceptable. Malgrat referir-se a una tara que tants compartim, és percebut per nosaltres com un atac personal, i ens ho prenem com a tal i el sentim com a tal.

Alguns em diran: “Home! Potser les maneres d’alguns/es feministes també hi tenen alguna cosa a veure en tot això del rebuig i cansament respecte del feminisme no?”. Cert és que en alguns casos ens podem topar amb persones més intransigents, intolerables i amb un caràcter més espinós o poc dialogant. També és cert que atrau més la mel que la fel i que de vegades una topada amb persones d’aquest estil ens pot dur, erròniament, a tenir una predisposició negativa a allò que intenten defensar. Tot i així, hi ha certs punts que cal tenir en compte: primer de tot, seria un greu error personificar el feminisme només en aquest col·lectiu i desqualificar-lo per allò que fan (ras i curt, es tractaria d’un ad hominem); després, si s’accepta i es creu en la necessitat moral de defensar el feminisme i en el fet que allò que defensa (i. e. igualtat moral entre homes i dones) és vàlid i desitjable en si mateix, el rebuig no pot venir per les males maneres d’alguns; finalment, amb aquest argument s’intenta treure’s del damunt la gran carga que ens imposa el feminisme, i. e., la identificació d’un problema i una contradicció en el nostre “jo” i l’exhortació d’emprendre el costós camí per solucionar-ho. Assenyalant un problema en aquell que ens transmet el missatge del feminisme, s’invalida allò que ens vol dir i ens deslliure d’haver de suportar l’esmentat pes.

Tot i que això sigui vertader i malgrat algunes corrents considerin que no és feina de les feministes “educar” als homes[1], des del meu punt de vista, sí que crec que hi ha ocasions on falta cert ambient de diàleg meditat, pausat i vertader (o, en termes de Habermas, ètica comunicativa) entre feministes i homes. És important remarcar que aquest diàleg habermesià requereix un esforç de reconeixement i respecte mutu (és a dir, tant per part dels homes com de les dones), a més a més de la inexistència de relacions de poder entre els interlocutors. És veritat que això és un ideal normatiu i que se’m pot objectar que sempre hi ha una desigualtat/relació de poder entre homes i dones (al cap i a la fi vivim en un patriarcat), però els ideals estan per perseguir-los i bé cal començar per algun lloc. A més a més, crec que si hi ha quelcom que valgui la pena ser escampat, com els drets humans o els drets de la dona, un no pot cansar-se d’explicar-ho i repetir-ho mil cops si cal.

Un cop feta la radiografia, és hora de posar-se a treballar en una solució al problema. El primer pas és entendre que malgrat sigui un atac dirigit cap a una part del nostre “jo” i de la nostra identitat, no és un atac personal a mi, Ferran Dalmau, o a tu, lector/a. D’altra banda, tampoc podem fer veure que això no va amb nosaltres escudant-nos en la idea que és un tret de la nostra personalitat que hem heretat involuntàriament. No som responsables d’haver rebut aquesta herència, però sí que ens n’hem de responsabilitzar. Cal comprendre que, volent-ho o no, hem interioritzat certs comportaments i actituds que són intolerables i que el feminisme només ens els està assenyalant. Per aquest motiu, hem de veure els comentaris feministes com una ajuda per analitzar, detectar, entendre, desconstruir i superar aquests trets de la nostra identitat. Per fer tot aquest procés calen grans dosis de força de voluntat, molta autocrítica i espais de discussió que tendeixin a complir amb l’ètica comunicativa. A part, també hem de procurar anar canviant el nostre entorn i la forma com ens hi relacionem per evitar perpetuar el mecanisme d’interiorització del masclisme-patriarcat. Es tracta, en el fons, d’apoderar el feminista que tots podem dur a dins i procurar que el masclista patriarcal deixi de governar els nostres pensaments i actituds.

En el nostre cas això ho aconseguirem a base d’un procés d’interiorització del missatge essencial del feminisme. Aquest és, al meu entendre, “que les dones no han de tenir desavantatges pel seu sexe, que ha de ser reconeguda la seva dignitat humana igual que la dels homes i que han de tenir la oportunitat de viure tan plenament i lliurement com els homes”[2]. Aquesta interiorització, a part de la vessant de comprensió i acceptació, també comporta que la part de la nostra consciència que ens reprimeix de fer o pensar segons quines coses incorpori l’ideal feminista i el faci servir en contra del masclista que duem dins. Sens dubte és un procés llarg i no sempre fàcil, però també imprescindible. Nosaltres, els homes, hem de sumar-hi també un procés de desconstrucció, on aprenguem a veure la nostra situació particular i privilegiada dins del patriarcat i aprenguem revertir-ne els efectes negatius que provoca sobre la dona. És aquí on el diàleg habermasià és més necessari que mai. Per ajudar en tot això l’educació ha d’adoptar els principis i valors feministes, de manera que els infants del demà vagin interioritzant aquestes màximes. D’aquesta manera, potser aconseguirem que la societat sigui cada cop menys patriarcal i menys masclista. I si després de tot plegat, algú ho considera exagerat, adoctrinament o innecessari, dues reflexions: la primera, la igualtat de tots els éssers humans és un principi moral irrenunciable; i la segona, si ja no entenem com algú pot ser racista, per quins set sous continuem permetent que pervisqui el masclisme i el patriarcat?

Referències:

[1] Winterfox, C. (2013), “Feminists are not responsible for educating men”, a Feminist Current, [en línia], disponible a,  http://www.feministcurrent.com/2013/10/10/feminists-are-not-responsible-for-educating-men/

[2] Okin, S. Moller, “¿Es el multiculturalismo malo para las mujeres?”, a Is Multiculturalism Bad for Women? Joshua Cohen, Matthew Howard, and Martha C. Nussbaum, Editores. Princenton, New Jersey: Princenton University Press, 1999.

Ferran Dalmau i Fradera, redactor de Pompeunomics i estudiant de 2n del Grau en Filosofia, Política i Economia a la UPF. En col·laboració amb Maria Dueñas, estudiant de 2n del Grau en Filosofia, Política i Economia a la UPF.

Ferran Dalmau

Ferran Dalmau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s