Guerra bruta al talent femení

 De nou la selectivitat, ja com a ritual social, ha donat pas a l’etapa universitària d’una nova generació. En aquesta ocasió, però, ens ha sobrevingut una notícia que ha marcat el tret diferencial d’aquest 2017: alguns rotatius han destacat el quàdruple empat femení que hi ha hagut entre la Ivet, la Maria, la Mònica i l’Anna pel que fa a la millor nota de les PAU.

Primer de tot, cal felicitar-les, però, d’altra banda, no puc evitar preguntar-me per què això és notícia. El fet evidencia que encara sorprèn que siguin quatre noies les que hagin obtingut la millor puntuació. Sent optimista, vull creure que es tracta d’un indicador de la fi de certes desigualtats a les aules.

Cada cop més les noies i els nois arriben al món laboral amb perfils acadèmics gairebé idèntics, i la balança es decanta fins i tot en favor del sector femení. Per exemple, la taxa de matriculació en estudis universitaris de les dones ja supera la dels homes. En el total de graduats a tot el món les dones també superen, en 4 milions, els homes. I a Catalunya, el 65% dels llicenciats són dones.

La paritat de gènere a nivell educatiu està donant fruits, però la discriminació continua existint pel que fa a les carreres professionals de les dones. A mesura que passa el temps, la bretxa de gènere pel que fa a oportunitats es torna a desequilibrar i, amb el pas a la maduresa, les carreres laborals es descompensen, en un sistema que penalitza les dones. Per exemple, a Catalunya les ja conegudes “diferències salarials” se situen en un 26%, i se sumem als sostres de vidre que s’evidencien en les juntes directives, on tan sols hi ha un 14% de representació femenina. L’element que més engreixa aquesta desigualtat és l’assetjament sexual, que, segons l’Agència Europea dels Drets Fonamentals, afecta més del 50% de les dones europees i es dispara fins a un 75% entre les dones que ocupen alts càrrecs o espais de direcció.

A més, ens trobem encara amb una distribució de temps, feines i oportunitats clarament descompensada, fruit d’una socialització que integra la desigualtat entre homes i dones com a tret definitori. Les feines que històricament s’han atorgat a les dones han estat les domèstiques, les familiars i de cura, unes feines tradicionalment menystingudes i invisibilitzades, no tan sols perquè no tenen cap compensació econòmica, sinó perquè el patriarcat les ha construït com a pròpies del gènere femení.

Segons l’últim Global Gender Gap Report, a nivell internacional els homes treballen de manera remunerada una mitjana de 6 hores i 17 minuts al dia, mentre que destinen 1 hora i 30 minuts a les feines domèstiques. Per contra, les dones ocupen una gran part de les hores del dia en les feines domèstiques i familiars (4 hores i 47 minuts), enfront de les 3 hores i 52 minuts que destinen a la feina remunerada. La distribució del treball és una de les principals fonts de desigualtat.

La desproporció és evident, i la desigualtat s’amplifica quan hi sumem les característiques de la feina d’homes i dones. La qualitat de les feines, l’estabilitat i la durada són elements que encara perjudiquen més la realitat laboral de les dones.

A casa nostra ens trobem amb una incorporació massiva de les dones al mercat laboral, sobretot en les generacions més joves i en parelles on hi ha doble ingrés. Però això no ha posat fi a la desigualtat, sinó que ha reforçat un altre fenomen: el de la doble presència. Les dones segueixen carregant amb gran part de la feina domèstica i de cura, alhora que són plenament actives en la feina remunerada. Això té uns efectes clars en el benestar i la salut de les dones, i és que l’augment de l’activitat laboral remunerada femenina encara no s’ha vist acompanyat d’un augment generalitzat de la participació dels homes en l’esfera domèstica (tot i que cal dir que es comença a obrir pas un nou moviment d’homes que, amb la seva acció personal, trenquen amb aquest ordre imperant del “capital-masclisme”).

Segons The World Economic Forum, aquesta desigualtat s’amplifica amb el naixement d’un fill, perquè davant la falta de suport o de polítiques reals de conciliació i alternatives de flexibilització laboral, moltes dones es veuen obligades a renunciar a opcions laborals, cosa que fa que les mares perdin poder adquisitiu. El masclisme, doncs, aprofita la maternitat per noquejar les dones i fer-les fora del taulell productiu.

El cost d’aquesta realitat social té efectes en el passat, el present i el futur de les dones. Un clar exemple és el de les pensions: les dones catalanes cobren un 35% menys que els homes, cosa que evidencia la feminització de la pobresa.

Les dones no volem un tracte preferencial; exigim un tracte digne i just, sense enganys ni eleccions perverses, que posi fi a aquesta guerra bruta contra al talent femení. Si volem una societat justa, democràtica i igualitària, caldrà incorporar la veu de les dones als espais de participació social i decisió política per provocar canvis i, al seu torn, exigir una societat que transversalitzi, acompanyi i faciliti la riquesa i el valor de la cura.

Esperem que la Ivet, la Maria, la Mònica, l’Anna i totes les seves companyes formin part d’una societat que posi fi a la cursa d’obstacles de la desigualtat i que no continuï permetent la pèrdua del capital femení.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s