MATERNITAT D’ELNA (Un viatge en el temps)

 

Dissabte 9 de juny, 2012, grups de dones associades a “Pal·las Atena”, “Mirada de dona” i “Asso. Ciutadana pels Drets de les Dones” i les nostres companyes del Districte (conselleres i tècniques), ens trobem a les 8 en punt, davant de Can Fabra. Objectiu?. Cercar la veritat, recuperar part del nostre passat, després de  73 anys de llargs silencis, de menyspreu,  i de il·legalitats….

Avui la nostra excursió ens durà cap el camp d’Argelers-sur-mer, destí final de milers de soldats republicans i patriotes, que intentaven fugir d’una cruel dictadura. Després, a Cotlliure, visitarem la tomba de l’Antonio Machado,  i finalment, ens dirigirem vers la Maternitat d’Elna. La persona que ens ha de fer de fil conductor per la recuperació històrica, no és altra, que la historiadora l’Assumpta  Montellà.

Es reparteixen, pel camí, fulls amb lletres de cançons  d’índole popular (patriòtiques, xiruqueres, vells cuplés….)  Comencem amb la nova versió de “La Violetera” amb el suggestiu títol de “Los financieros” segons inspiració de la nostra companya Montse Ferrer. I la cosa s’engresca per moments. Ens hem retrobat amb velles conegudes,  estem fent noves amistats i tenim un dia esplèndid al davant. Però no tardem gaire a que l’Assumpta ens faci tocar de peus a terra. Ara entrarem en el  túnel del temps – ens diu – I, poc a poc, amb una veu clara i ferma, la seva narració ens va recreant aquells anys de misèria i humiliacions, per part dels vençuts  i de quina manera, va poder aconseguir tota la informació necessària per escriure, els seus llibres, amb fets reals explicats pels propis exiliats que van arribar a sobreviure. Va recórrer residències i casals de vells, va viatjar per pobles de tota Catalunya cercant testimonis.  Amb paciència i absoluta dedicació, va anar estirant del fil per recuperar els fets enterrats en la memòria col·lectiva d’homes i dones. La gent no volia parlar, havien passat masses anys i “tot allò” encara els hi feia mal de recordar. Ens va explicar moltes anècdotes, moltes i colpidores anècdotes. Una d’elles és el seu pas per un institut de noies i nois, on anà a fer una xerrada sobre Argelers. Era a primera hora del matí, quan encara no estaven centrats del tot, acabats d’arribar de casa i amb poques ganes de treballar i menys encara,  d’escoltar batalletes d’una guerra tan, tan llunyana. Mica a mica, mentre parlava, anava veient la incredulitat i la tristor en els seus rostres. Estaven literalment atrapats per la narració. De tornada a casa, un dels nois va preguntar al seu avi si havia conegut algú que hagués  viscut al camp d’Argelers. La seva sorpresa fou majúscula quan el seu avi li va confessar, que ell era un d’ells i que havia sofert un dels càstigs més cruels: el ser enterrat dins la humida sorra fins el coll, dies i dies. Aquell dia, el net, el va començar a reverenciar,  respectar i estimar-lo com mai. Va insistir perquè ell anés a l’Institut per tal d’explicar als seus companys, en primera persona, els seus records. I quan l’avi es convertí en orador a l’aula repleta d’estudiants, en els darrers bancs, també s’asseien, emocionats, els pares del noi, qui, a primera fila, l’escoltava, ben orgullós. Al cap de tres mesos, però, moria de càncer. El cos fou enterrat, no així la memòria del seu sofriment, gràcies al pas i la veu d’una historiadora que els havia obert els ulls. I així, moltes altres històries . Discretament, anaves mirant de reüll a les teves companyes d’autocar, i anaves veient,  les llagrimetes que s’escapaven sense cap fals pudor. Moltes de nosaltres coneixem familiars o amics amb el mateix passat, i vulguis o no, som sensibles i la realitat no ens deixa de fer mal.

Passem la frontera i entrem a França (perdó, vull dir, al Rosselló, a Catalunya Nord, per ser més exactes). Fa estona que hem deixat de cantar i de parlar. Suposo que totes anem rumiant i paint les paraules de l’Assumpta. Arribem finalment a Argelers-sur Mer. Un poble esdevingut d’estiueig, amb un ben cuidat jardí amb arbres davant la sorra i el mar. La nostra historiadora ens fa saber primer de tot, que abans no existia l’ombra de cap arbre i que la sorra ocupava molt terreny  enrere, on ara s’han construït xalets. Ens convida a que trepitgem, si volem, la sorra i després comença a relatar-nos les mil i una nits d’horrors. De com mal vivien i s’alimentaven aquella munió d’homes, aïllats a la força, en aquella llarga platja, vorejada de filats i vigilats en tot moment, per la guàrdia senegalesa i els gendarmes francesos. Ens va parlar de com havien volgut recuperar la seva dignitat perduda, quan a l’hora del dinar, des de darrera la barrera de filferro, els hi llençaven trossos de pa i ells quasi es mataven, per tal d’atrapar-ne algun. Allò no podia ser, eren uns vençuts en una guerra perduda, però eren persones i havien de ser tractades com a tal.  El següent dia, quan arribaren els camions carregats de pa sec, els hi donaren l’espatlla i començaren a cantar els seus himnes: “La internacional”, “Himne de Riego”, “A les barricades”… i van exigir rebre el pa en pròpia mà, un a un. Van tenir èxit i a partir de les hores, van haver de posar-se en fila per anar a recollir aquell àpat esplèndid cedit per la gràcia del govern francès d’aquella època.

I ens va parlar de les dones i els seus problemes, que degut al seu sexe, eren dobles. Les embarassades parien els seus fills sobre la sorra, no tenien llet per alimentar-los i sovint, els nadons morien de gana al cap de pocs dies, sense deixar de plorar en cap instant. També existien violacions per part dels soldats senegalesos i les dones feien el possible per no apropar-se al filat que les separava dels seus vigilants. Algunes, endutes per la fam, s’havien prostituït, però la majoria havien construït uns xiulets de canya, per tal d’avisar a les seves companyes, d’un possible assetjament.

En la seva recerca, l’Assumpta havia descobert, entre els records guardats dins de caixes d’aquells dies, algun que altre xiulet. Era molta casualitat trobar-ne tants i això la va posar en alerta i va començar a indagar. Així conegué la real utilitat d’aquelles canyes. Al preguntar per les embarassades, alguna li va parlar de la senyoreta Isabel, l’àngel protector. Però la nostra historiadora no coneixia ni el cognom ni d’on provenia. Torna a descabdellar el fil fins que descobreix a Elizabeth Eidenbenz i la seva maternitat d’Elna.

L’Assumpta cedeix la paraula a la Montse Ferrer, qui llegeix el seu poema dedicat “Als refugiats d’Argelers” (prec d’esperança):

 

Per tots aquells infants

que varen néixer

al damunt d’aquesta sorra,

 

Pels nens que van morir

en braços de la mare

alhora que molts d’altres

creixien i jugaven.

 

Per aquelles mares joves,

que eixorques de llet als pits,

visqueren aquells neguits!!

 

També per l’Elisabeth

que en aquella casa d’Elna

va ser el far de salvació

de moltes dones i els seus fillets.

 

I per tota aquella gent

que va patir en aquest camp

el fred, la misèria,

la fam i l’abandonament.

 

Per aquells que hi van anar,

amarats de compassió,

a portar-hi un mos de pa.

 

Per aquest horror demano,

en nom de l’Amor més gran:

“ni tan sols per un instant

repetim enlloc del món

uns fets tan inhumans.

 

I finalment,

 un record per aquells

que al damunt d’aquesta arena,

volgueren alleugerir la pena

dels exiliats d’Argelers!!

 

No sé si és el vent de Tramuntana o el poema qui ens fa esgarrifar. Perquè, en ple mes de juny, en aquella platja, no fa calor.

Pugem de nou a l’autocar i anem cap a Cotlliure, on parem a dinar.  Després, visitem la tomba d’ Antonio Machado on la trobem plena de flors, dedicatòries, records dels qui han passat abans que nosaltres. L’Assumpta, en nom de totes, li ofrena unes roses vermelles, ella i alguna de les companyes llegeixen algun dels seus poemes. Els ocellets, mig amagats entre els xiprers, no deixen de piular, ni s’estranyen de la petita aglomeració de gent al voltant de la làpida de pedra. Quan no hi resta ningú i el cementiri queda sol, els ocellets li canten cançons de llibertat, n’estic segura.

Finalment arribem a les portes d’Elna, però no podem visitar la casa perquè hi estan fent obres, de cara a un futur museu dedicat a la Maternitat. Aquí fa calor, tot està florit i ens fem la fotografia de grup. Aleshores, l’Assumpta narra, fil per randa, com si ho estès llegint, la vida i obra de l’Elizabeth Eidenbenz. També de com va arribar a contactar personalment amb ella i les seves impressions. Hi dedica llarg temps, li ha calgut recórrer anys per esbrinar, trobar testimonis de dones salvades per aquella dona de ferro, voluntariosa, coherent i tenaç, capaç d’enfrontar-se amb tothom, per tal d’ajudar a parir a tantes dones del camp d’Argelers, Sant Cebrià, El Barcarés i Ribesaltes. En aquella Maternitat hi varen néixer un total de 597 infants. Ens explica moltes coses veritablement emocionants, davant un edifici ara buit i en obres, on va dur vida i esperança a una generació sencera de dones refugiades malaltes i anèmiques, terriblement soles, que foren maltractades injusta i salvatgement, com els seus  propis companys.

Sé que em deixo moltes coses a dir, el meu cap és un garbuix de paraules i escenes. Em caldria tornar-la a escoltar per posar-ne les idees al seu lloc. També és cert que l’article se m’ha fet llarg i he de prendre la decisió de deixar-ho tal qual. Us recomano, això si, i de tot cor, que busqueu els llibres escrits per l’Assumpta  Montellà:

La biografia de l’Elizabeth Eidenbenz i “La maternitat d’Elna”publicats per Ara llibres.

Mai hem de perdre la nostra identitat, els nostres valors, la nostra llengua i la nostra història. Gràcies, Assumpta!.

                                             Joana/Pal·las

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

6 comentaris (+add yours?)

  1. lasudiste
    juny 14, 2012 @ 17:00:06

    Tout d’abord je voudrais féliciter, une fois de plus, notre chère amie Joana pour le magnifique texte qui commente votre visite à Elne. À part le talent et le mérite apportés à son résumé, les sentiments qu’elle exprime reflètent parfaitement l’ambiance qui vous a accompagnées et je vous en félicite à toutes. Je regrette de ne pas avoir été avec vous, je suis sûre que j’aurais apprécié votre compagnie ainsi que le travail de Assumpta Montellà qui vous a fait visiter ces lieux de mémoire.
    Hélas, la mémoire du peuple oublie vite ces événements qui ont bouleversé tant de vie, la valeur de ces femmes qui malgré tout ont su mener à bien une entreprise tellement difficile et je regrette énormément que mes compatriotes n’aient pas su donner toute l’importance de ce travail qui est devenu anonyme et caché dans l’histoire d’un pays qui a jeté un voile sur toutes ces circonstances.
    Combien de souffrances, mais combien de joies aussi enferme ce passé déjà lointain, nous nous devons de conserver cette mémoire historique afin que les futures générations sachent que des femmes et des hommes ont lutté contre des éléments effroyables afin de préparer à ceux qui viendraient un avenir stable et un bien-être assuré.
    Nous leur devons tant, pourquoi les avoir oubliés ?
    Et bien sûr, j’ajoute aussi un petit mot pour Montse, merci de ce poème qui me fait venir des larmes aux yeux.

    M'agrada

  2. mercè
    juny 14, 2012 @ 13:03:16

    Gràcies, Joana, per l’escrit.
    Em recorda un dia especial: una gran lliçó d’història, donada i rebuda amb emoció.

    M'agrada

  3. Blanca
    juny 13, 2012 @ 15:17:45

    gràcies Joana, pel recull del que va ser aquest “viatge”, les teves paraules, com sempre són especials. I gràcies a totes per deixar-me compartir amb totes vosaltres aquest dia. Petons i abraçades

    M'agrada

  4. Anna Maria.
    juny 13, 2012 @ 13:39:54

    Inoblidable sortida plena de sentiment i que de ben segur perdurarà ja no tan sols en la nostra memòria històrica , sinó en la memòria dels nostres cors . Gràcies a totes pel dia viscut.

    M'agrada

  5. Montse Lusilla
    juny 13, 2012 @ 13:07:16

    Joana, un bon record del viatge en el temps en que ens va endinsar l’Assumpta Montellà. Gràcies per l’esforç de recordar-nos el dia tan especial i, sobretot emotiu! que varem passar totes juntes.
    Una abraçada

    Montse Lusilla

    M'agrada

  6. Rosa Bové
    juny 13, 2012 @ 12:46:03

    Un dia per recordar, per sentir i per estimar. Va ser un gran regal aquesta sortida. Gràcies Joana per la teva manera tan entranyable d’explicar-la. Petons

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s