La dona inuit i el seu paper en la cultura tradicional esquimal

 Abans de res, cal agrair a Francesc Bailón Trueba, antropòleg, l’interessant conferència que ens va donar a l’associació, entorn “la dona inuit i el seu paper en la cultura tradicional”. Ens la va il.lustrar amb diapositives que ajudaven a les seves explicacions i varem poder conèixer un món del tot interessant i exòtic.

Com ell, començaré amb una introducció al mon inuit, en general i en el meu cas ho faig transcrivint alguns extractes d’Internet

Cultura, Tradicions i Història dels Inuit

La forma de vida tradicional dels Inuit, des de temps ancestrals, es va veure influenciada pel dur clima i el cru paisatge de la tundra àrtica – des de creences inspirades per històries de la aurora fins a la construcció de d’habitatges fets de gel. Els Inuit van inventar eines, equips i mètodes que els ajudaren a sobreviure en aquest medi tan hostil. Aquesta cultura ha anat canviant al llarg de l’últim segle.

Geografia
Les comunitats Inuit es troben a l’Àrtic , en els Territoris Nord-oest, Labrador i Quebec, al Canadà, sobre el nivell de la línia d’arbres a Alaska (allà se’ls coneix com Inupiat i Yupik), i a Rússia (Yupik). En algunes àrees als Inuit se’ls coneix com “Esquimals”, però molts Inuit troben aquest terme ofensiu. La paraula “Inuit” significa “la gent” en l’idioma Inuktitut.

Habitatges
A la tundra , on es troben les comunitats dels Inuit, no hi ha molt material de construcció. No creixen arbres allà, de manera que no es poden construir habitatges de fusta a menys que sigui transportada d’una altra part. No obstant això, durant gran part de l’any, a la part freda, hi ha gran quantitat de neu a la tundra . I resulta ser que la neu pot ser un excel·lent material de construcció. Durant l’hivern, els Inuit viuen en cases rodones fetes de blocs de neu, a les quals se’ls coneix com iglús”. Durant l’estiu, quan la neu es fon, els Inuit viuen en barraques tipus “tendes de campanya” fetes de pells d’animals estirades sobre un marc. Tot i que la majoria dels Inuit viuen avui a la mateixa comunitat durant tot l’any i viuen en habitatges construïdes amb materials importats, en el passat, els Inuit havien de migrar entre un campament d’estiu i un d’hivern, que era compartit per diverses famílies .

Transport
Per viatjar d’un lloc a un altre, els Inuit usaven trineus fets d’ossos i pells d’animals, que eren conduits per gossos i lliscaven sobre la neu i el gel . S’usaven gossos vigorosos amb pèl gruixut, com els huskies, criats pels Inuit..

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aimentació

A causa que els inuit viuen en llocs on la majoria de les plantes no poden créixer, la dieta tradicional consistia gairebé completament de carn i peix. Per a la seva alimentació els Inuit caçaven i pescaven. Les balenes, morses, foques i peixos, eren el producte principal de la seva dieta.

Vestimenta per mantenir-se calents
La vestimenta tradicional dels Inuit era confeccionada amb pells i pelatge animal. Les botes també eren fetes de cuir. Avui l’estil parca dels seus abrics s’usa al voltant de tot el món i es confeccionen en gran varietat de materials.

Tradicions
Tot i que durant el segle passat la vida Inuit ha canviat significativament, moltes tradicions continuen. Els contes tradicionals, la mitologia i els balls, continuen sent part important de la seva cultura. La família i la comunitat són molt importants. En moltes parts del Àrtic encara es parla l’idioma Inuktitut, i és comú escoltar en programes de ràdio i televisió.

Canvis en la vida dels Inuit durant el segle XX
Fa un segle, els Inuits vivien de forma molt diferent a com viuen avui. Abans de 1940, els Inuit tenien un contacte mínim amb els Europeus. Els Europeus passaven de llarg quan a anaven a caçar balenes o canviar pells, però molt pocs, tenien interès en quedar-se a la freda terra de l’Àrtic. De manera que els Inuit tenien el lloc per a ells sols. Es mudaven entre campaments d’estiu i d’hivern per tal de sempre viure a prop dels llocs on es trobaven els animals de cacera.

Però avui tot ha canviat. Cap a finals dela Segona GuerraMundial i quan va començarla Guerra Freda, l’Àrtic també es va convertir en un lloc de litigi entre les diferents potències. Aquells territoris sempre havien estat vistos com inaccessibles, però la invenció dels avions facilità que persones de fora poguessin arribar-hi. Llavors es van crear noves comunitats permanents, al voltant de les bases aèries i estacions de radars construïdes per vigilar a les nacions rivals. Escoles i centres de salut van ser construïts en aquests llocs estables. I amb millors centres de salut, la població Inuit va créixer i va adquirir hàbits sedentaris. Eventualment, cap a finals dels anys 60, es va estipular que els Inuit havien de viure a les ciutats

I QUÈ EN SABEM DE LES DONES INUIT ?…. 

A través d’en Francesc Bailón ja la coneixem una mica més:

Existeix un proverbi inuit que diu que “el bon caçador és qui té una dona que l’ajuda a ser-ho”. Això és perquè  – tot i que sempre que pensem en un inuit ens imaginem a l’home caçador – la dona té un paper igual o fins i tot, més important. L’home sortia a caçar i la dona s’encarregava de cuinar, dels fills i de la casa en general. Una de les funcions primordials de la la dona era adobar i escollir les pells que el seu marit necessitava, per afrontar les condicions extremes de l’Àrtic. Si els vestits no eren bons, l’home podia morir a causa de les seves temperatures de fins a 40ª sota zero que havien  de suportar.

Per treballar les pells feien servir una eina anomenada ullu, en forma de mitja lluna. I per a navegar per les gèlides aigües, ho feien amb l’unriak , embarcació destinades només a les dones. Ells feien servir els coneguts kayaks.

El Kudlik (qulliq) és una llum en forma igualment de mitja lluna, tallada en pedra i alimentada per l’oli d’origen animal, greix de foca, balena….Aquesta llum l’utilitzaven per donar calor, fondre la neu per obtenir l’aigua, assecar la roba i cuinar els aliments. Una de les tasques fonamentals destinades a les dones, era la de conservar encesa, aquesta flama.

El poble inuit constava de 21 grups diferents, segons l’ambient geogràfic, les condicions meteorològiques i l’accés als recursos existents. Això els hi conferia certes diferències i en casos extrems, als llocs més àrids, fins i tot, es practicava l’infanticidi. Quan no havia prou aliment per tota la comunitat, es sacrificava un fill, preferentment, de sexe femení. Segons les seves creences, preferien assegurar la nissaga de futurs caçadors i pescadors, per tal d’assegurar la seva continuïtat.

Les dones tenien tres tabús: enviduar, amb la qual cosa, de 6 mesos a 1 anys, els privava de realitzar treballs amb animals. Durant la menstruació, no podien fer res, tan sols cuinar, sense tocar cap aliment. I l’avortament.  Per aquest motiu, quan una dona estava embarassada, i havien de viatjar, el marit la deixava a l’iglú d’un amic, enduent-se amb ell, la dona d’aquest. Si en el camí, la “dona prestada” quedava prenyada, del fill se’n feia càrrec, el seu company, no el pare biològic.

El promig de vida de les dones eren de30 a31 anys. El dels homes, dels 28 als 29 anys. Es practicaven molts suïcidis quan elles mateixes, es consideraven inútils per col·laborar amb la resta de la comunitat. Amamantaven llurs fills durant molts anys i quan es quedaven sense llet, no ho suportaven. Tanmateix, quan es quedaven sense dents, per culpa de mastegar i mastegar contínuament la pell per tal d’adobar-la, preferien  morir.

A la llengua dels inuits, no hi figura la paraula “guerra”. Eren pacífics  per naturalesa, i tan sols batallaven, quan eren atacats per algun grup foraster. Tenien una manera de solucionar tots els problemes que els hi anaven sorgint, d’una manera simpàtica i planera. Es formava un duet, i sense deixar de mirar-se mútuament, anaven parlant o cantant, fins que un d’ells dos, baixava la mirada o es posava a riure. Aquí acabava el possible plet.

L’any 1950  va ser catastròfic per als inuits. Els govers d’Alaska, el Canadà i  Dinamarca (estat al qual pertany Grenlàndia) van decidir agrupar totes les tribus que vivien disperses per tot l’Àrtic i reunir-les per formar noves poblacions de 200, 300 o 1000 habitants. Això va ser un canvi important i traumàtic. Els van convertir en treballadors assalariats i van deixar de tenir una economia de subsistència, per passar a dependre dels diners d’un altre. Però als voltants dels anys 1970, s’adonaren que així podien perdre la seva cultura i van negar-se a més manipulacions externes. Llavors van decidir lluitar per a recuperar la seva dignitat perduda: començaren a estudiar les mateixes carreres universitàries que feia l’home blanc, per poder lluitar en peu d’igualtat, amb les seves mateixes armes. I amb aquests nous coneixements, podrien intentar formar el seu propi país.

Kalaallit Nunaat o Grenlàndia, que es va crear el 1979 és un país semidependent. O Nunavut, creat el 1999, i Nunatsiavut, que és el més recent, creat el 2005. Tenen una semidependència molt important i això ho han aconseguit amb aquesta estratègia De fet, avui els inuits s’han convertit en un model per a molts pobles indígenes del món, que busquen recuperar les seves tradicions. A més, han aconseguit reunir-se, tot i ser pobles diferents, enla ICC.

( -Personalment opino,  que m’agradaria  que el nostre poble, assumís la valentia i coratge dels inuits, per aconseguir també, la nostra independència)-

En l’actualitat, la dona continua vestint-se amb el seu vestit tradicional: l’amauti cosa que constitueix un símbol del passat plenament vigent en el present. A més, l’amauti és una mena de codi, un element diferenciador perquè el seu teixit i disseny, varia segons el poble a qual pertany, la seva posició social, si és verge o no, o el número de fills que té.

El problema principal, ara per ara, dels inuits, és l’alt percentatge de suïcidis, sobre tot entre la joventut. En aquests moments, la cultura està en mans de la gent adulta i dels vells. Els joves neixen completament occidentalitzats i desarrelats, vivint en un greu contrast entre la tradició i la vida moderna, la qual cosa els desorienta i confón.

Per acabar cal saber, que avui dia, les dones ocupen un paper importantíssim dins la política, molt més que als països europeus. La presidenta internacional ésla SheilaWatt-Cloutier, ella ha estat present dins les negociacions del protocol de Kyoto, i és qui ha denunciat als Estats Units, per las seva contribució al canvi climàtic. És la activista del poble inuit més important de l’actualitat. En un segon  nivell, tornem a trobar a una dona, la PatriciaCochrani en un tercer nivell,  trobem concretament dos homes i dues dones.

Tot un exemple a seguir. Tota una lliçó a aprendre.

 

 

Joana/Palas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.