Aproximacions al món de la dona prehistòrica

 

 

Quan no hi ha història i hem de basar-nos en intuïcions, en poquìssimes dades verificables i en algunes escasses comprovacions a partir de les restes arqueològiques descobertes fins ara, és molt difícil poder fer afirmacions contundents sobre la vida de la dona prehistòrica. Amb tot, hi ha avui una mirada d’aquell passat més remot que no pensa només en el món de l’home prehistòric i és sobre aquesta nova manera de plantejar-nos la prehistòria que podem configurar un relat diferent, i més complet, dels nostres avantpassats homínids.

D’aquesta nova mirada és del que ens va parlar la  doctora en Prehistòria i Arqueologia Victòria Medina en la xerrada que ens va oferir el dijous 27 de setembre de 2018, al centre de Can Portabella, entitat que tan gentilment ens cedeix els seus espais per als actes de la nostra Associació.

 

La pregunta, doncs, seria: ¿quina va ser, des dels primers orígens, l’aportació de la dona a la civilització? La Victòria Medina ja ens va alertar que el tema era molt complex i que, com que no podem acollir-nos a cap document, calia interpretar-lo i basar-nos, més que en fets, en reflexions i reconstruccions, com ara la que l’arqueologia ha fet de la primera homìnida africana, la Lucy, els ossos de la qual daten de tres milions d’anys, o de la nena de Dikika, també de la mateixa època, entre altres cranis femenins que s’han trobat. Tal com va explicar-nos, sabem que eren dones perquè hi ha zones del crani femení –que és la part del cos principal de les troballes arqueòlogiques– diferents del masculí.

Aquestes són les dades més palpables que tenim però poca cosa ens poden dir del dia a dia d’aquestes homínides. També, però, es pot dir el mateix dels homínids mascles si no és que els treballs d’investigació han centrat sempre més en els homes les seves interpretacions i intuïcions i això és el que està canviant d’uns anys ençà. Perquè quan es parla de les pintures d’Altamira o de les icones en les coves occitanes, etc, sempre s’havia interpretat que eren figures fetes per l’home i avui, amb aquesta manera més global d’entendre els humans, aquesta afirmació ha perdut validesa, fins al punt que algunes veus apunten que van ser fetes per mans femenines… Les instàntanies d’aquest art rupestre del neolític que ens va oferir la Victòria comprenia un ventall de dibuixos en què, al costat de bisonts i guerrers, hi havia també dones dansant. O, també, les variades venus que, des del paleolític i el neolític, ens han arribat: la de Willendorf, la de Brassempouy o la de Gavà, entre altres, així com també braçalets i altres joiells. Alguns artistes actuals, com el pintor Arturo Asensio, ja fan reinterpretacions d’aquella època en què la dona hi té un paper socialitzant.

En definitiva, hi ha encara molt de camp per investigar, per saber el paper actiu de la dona en la caça, la recol·lecció, en la socialització del grup… Cal posar en comú noves formes d’investigació per intentar reflectir, al més ajustadament possible, aquell món tan allunyat del qual tots i totes provenim.

Montserrat Bayà

 

 

 

 

 

1 comentari (+add yours?)

  1. Montse Ferrer Cami
    set. 30, 2018 @ 20:09:39

    Montse com sempre magnífica crònica

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.