Batalla de l’Ebre 1938 – maig 2014

Carta a un soldat

Saps Pare…

Avui he fet un recorregut pels teus dolorosos records. Pels teus punyents silencis. Aquella part de la teva vida, que per injusta i cruel ens vas volgué estalviar a les filles. He anat amb les companyes de Pal-las Atena a cercà realitats per les terres de l’Ebre. Pressuposo que cadascuna de nosaltres amb el seu bagatge familiar i la que no, respectuosa davant el paisatge físic i emotiu que ens ha envoltat al llarg del dia.

La nostre amfitriona ha sigut l’Assumpta Montellà i de veritat que escoltar les seves explicacions, didàcticament raonades i històricament contrastades, ha estat un apuntalar el que trontollava per les nostres ments.

Hem tingut un dia esplèndid, meteorològicament parlant. El cel blau i un sol gratificant, la natura renaixent després de l’hivern, perquè vivim en un altre indret de la vida i tot l’entorn era pacificador. El vent, propi de la terra, però del vent et parlaré després.

Ara ja sé el per què i l’explicació lògica i legitima a moltes de les teves actituds. Comprenc perquè t’atabalava tant que quan anàvem a la platja i criatures que érem, potser no posàvem prou control en no aixecar la sorra al voltant teu. Aquella frase coneguda i no reflexionada per nosaltres, perquè la edat no ho permetia: “estigueu quietes, que ja he tragat prou sorra en la meva vida!!” O els teus peus, que malgrat no tenir cap ferida ni molèstia visible, eren hipersensibles a calçats senzills, caminar per la sorra o terrenys abruptes. Tal vegada ara penso que era un fet més psicològic que físic, resultat de tant dures vivències. Espardenyes malferides amb soles fetes de qualsevol material possible recollit en aquest indret i amb elles com únic calçat, fer camí per aquestes serralades, ha de marcar la ment. Coneixent ara la manca d’higiene a la que estàveu sotmesos per els imperatius de la situació bèl·lica i potser també pel temps que us va tocar viure, puc comprendre més que mai el teu desig de pulcritud personal. Els teus moviments lents i gairebé de plaer anímic quan et rentaves les mans. Però hi ha un fet que tant les meves germanes com jo, recordem com si estigués tatuat a la nostre memòria. La dictadura ho va controlar tot en les nostres vides i en aquest tot també hi era la música que teníem que escoltar. Atapeir-nos les orelles de marxes militars, era el pa de cada dia. Una en especial, més que d’altres, era rebutjada per tu sistemàticament. Aquell “Sitio de Zaragoza” tan del gust dels militars ocasionava en la teva sensibilitat un rebuig rotund. Nosaltres vam aprendre a reconèixer la teva reacció només escoltant la primera nota i ens miraven amb total complicitat entenent-lo com un fet necessari per no embrutar l’ambient familiar. De tal manera, fessis el que estiguessis fent, t’ha atansaves cap a l’aparell de ràdio i amb gest seré la tancaves. Davant la nostre mirada interrogant només ens deies; “després la tornarem a encendre” . Un dia quan ja era una dona i tot parlant de la dictadura i els temps de foscor, em vaig atrevir a fer-te la pregunta del misteriós fet i mai podré oblidar el que amb llàgrimes als ulls em vas respondre emocionat; “filla el teu pare ha vist el riu Ebre ple d’homes morts i baixar vermell de sang. No tenir aigua per veure, plens de brutícia i misèria…l’Ebre és un malson.” Mai més vam parlar del tema. Avui he comprès plenament que tot el que tingués una connotació amb la maleïda guerra, era obrir ferides eternament tendres. Quant de dolor!

No et vam escoltar explicacions detallades, ni malediccions sobre aquells sis anys lluny de casa i la família, potser perquè sabies que havent pogut conservar la vida, tot el demés era un preu a pagar. Coneixent-te, avui que he sabut de les misèries humanes que vàreu viure com a soldats, comprenc el teu pudor a explicar-nos el que consideraves humiliant i degradant. Per aquells que marcaven i decidien el vostre destí, poca importància, per no dir ninguna, podia tenir aquella cruel realitat. Davant del riu Ebre avui tot m’ha semblat dolorós. La seva amplada, la nostre comoditat per creuar-lo i fins i tot el vent sobre la barca, descabellant-nos o aquella engruna de fred. Ha sigut com una petita mostra del que podem imaginar.

En el poble vell de Corbera, pels seus carrers i dins l’Església, he sentit una gran necessitat de abraçar-te o agafar-nos de la mà, per apaigavar aquella por que imagino com un cavall desbocat en els vostres joves cors. En el Museu tot és un testimoni viu del que mai hauríem de oblidar. Les guerres son un desordre vital del món. Un gran estrip de la Humanitat i quan tenim apedaçat un tros, ja hi ha qui està desfent-ne un altre.

No aprenem…!

També ens hem apropat a les trinxeres, aquells reduïts espais on inevitablement tots convertíeu en un lloc personal i habitable. La imatge que he tingut de tu ha sigut assegut a terra i escrivint a la teva mare o a la nostre, la teva dona. Potser fumant una cigarreta tot parlant amb un company. Mai ho sabrem de cert, però més o menys i per la documentació, oral, escrita i fotografiada que ens ha quedat, he vist que això i la part terrible del combat, tenien per entorn aquets profunds sots a terra.

Sobreviure, res fàcil i per molts homes, dramàticament impossible. Ens quedava la part dels adéus i també la de retrobar-nos amb la història inacabada. El que ens afecta familiarment o com a ciutadanes, el destí d’aquells nens fets homes prematurament i també la dels homes que tot just acabaven de deixar enrere l’adolescència. Un madurar a cop de metralladores o bombes. Un morir a des temps.

Ja a Les Camposines en el espai de la fossa comú, he pensat en tu com un sobrevivent de la Batalla de l’Ebre, descripció que mai abans hagués fet de la teva persona. Després vindrien, Argelés, Padrón, Santoña… massa pels que senzillament només éreu, soldats de la República Española. Per les estadístiques i la història, “homes que havíeu fet la guerra i patit la repressió.”

Quan l’Assumpta ha llegit uns emotius i dolorosos petits extractes de tres cartes de soldats en els seus familiars, que generosament ho permeten, s’ha aixeca’t un vent fort i persistent que gairebé ofegava la veu d’ella, amb els seus gemecs tot acompanyant-nos fins acabar el minut de silenci. El pi sota el que ens hem acollit totes, semblava besar-nos dolorosament agraït amb el balanceig de les seves branques sobre els nostres caps.

Només he pogut dir pels meus a dins:

Descanseu en Pau!

Una guerra és un monstre de dos caps on cada un d’ells mira en sentit contrari a la Pau, que es troba al bell mig.

M.Rosa Guri i López – 2014

Associació de Dones Pal-las Atena

 

01 -B Ebre 3 V 14 (9) 01 -B Ebre 3 V 14 MRGu (106) 01 -B Ebre 3 V 14 MRGu (108) 01 -B Ebre 3 V 14 MRGu (118) 02 -B Ebre 3 V 14 MRGu (120) 02 -B Ebre 3 V 14 MRGu (133) 02 -B Ebre 3 V 14 MRGu (140) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (95) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (104) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (107) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (108) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (120) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (127) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (129) 03 -B Ebre 3 V 14 Ce (131) 04 -115 dies a l'Ebre (1) 04 -115 dies a l'Ebre (2) 04 -115 dies a l'Ebre (4) 04 -B Ebre 3 V 14 MRGu (186) 06 -B Ebre 3 V 14 MRGu (175) 06 -B Ebre 3 V 14 MRGu (189) 06 -B Ebre 3 V 14 MRGu (190) 06 -B Ebre 3 V 14 MRGu (195) 06 -B Ebre 3 V 14 MRGu (196) 06 -B Ebre 3 V 14 MRGu (197) 07 -B Ebre 3 V 14 (76) 07 -B Ebre 3 V 14 (79) 07 -B Ebre 3 V 14 (81) 07 -B Ebre 3 V 14 (84) 07 -B Ebre 3 V 14 (87) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (211) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (212) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (213) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (221) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (227) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (229) 07 -B Ebre 3 V 14 MRGu (230)

4 comentaris (+add yours?)

  1. Anònim
    maig 21, 2014 @ 13:57:34

    no tinc paraules per expresar tot els sentiments que m has fet sentir est un pou de tendressa t estimo tant M CARMEN

    M'agrada

  2. mrosa
    maig 12, 2014 @ 13:04:56

    Companyes, gràcies per les vostres paraules!!. De fet,, vaig voler expresar un sentiment comú en totes nosaltres, l’estimació i expresió sentimental amb retalls de memòria histórica des de la vessant familiar. Perquè malauradament a cada casa en va quedar una trista petjada,

    M'agrada

  3. Eugènia
    maig 12, 2014 @ 11:14:23

    M’he quedat sense paraules davant l’escrit impressionant de la Rosa Guri , m’ha fet tornar a les trinxeres de la Fatarella i a les Camposines. Les cartes , les esperances, l’enyor de qui has deixat a casa, la por, la lleva del biberó… Veure com cau el teu amic, la impotència. I després per postres, la brutal repressió dels que van guanyar, van fer que la guerra s’allargués en una dictadura de massa anys…A través del meu pare, del que ha explicat i de les seves memòries també sabem una mica del que ha estat anar a guerra i despreés el camp de concentració.
    Moltes gracies Rosa

    M'agrada

  4. Cèlia
    maig 11, 2014 @ 21:28:37

    Ens expliques tant bé els teus sentiments que tinc llàgrimes als ulls, m’has fet reviure la meva infantesa al costat del meu estimat pare que com el teu també va sofrir aquests dramàtics i llars episodis.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s