El Call, fragments de la història del passat de Barcelona

 

call m. Pas estret i enclotat, o entre dues parets

 

Parlar del Call de Barcelona és remuntar-nos al passat de la nostra ciutat, concretament al segle X, en què, segons els historiadors, hi ha notícia de l’existència organitzada de jueus a la nostra ciutat. Onze segles més tard, dissabte 20 de maig de 2017, la companya Jocelyne ens guiava, amb les seves doctes explicacions, per aquest entramat de carrers que van conformar el call barceloní.

Potser més que parlar del Call, hauríem de parlar dels dos calls, el Major i el Menor. El primer comprenia un perímetre que abraçava els carrers de Castellnou, el Call, sant Honorat, sant Sever, la Baixada de santa Eulàlia i una línia mitjancera entre els carrers de sant Ramon del Call i Banys Nous. El Menor, planejat per acollir els jueus que fugien majoritàriament d’Occitània, tenia com a límits els carrers de la Boqueria, Rauric, Lleona i Avinyó. Una plaça, fora de la muralla romana, completava l’espai.

Amb tota aquesta informació, vam iniciar el recorregut per la plaça de sant Jaume amb el carrer de sant Honorat, que ens va obligar a imaginar-nos la Barcelona medieval, amb una plaça sense l’Ajuntament ni el palau de la Generalitat, sinó amb una altra disposició del lloc, amb un pou al mig i, sota el Pati dels Tarongers de la Generalitat, a la banda del carrer de sant Honorat, una sinagoga les restes de la qual, probablement, deuen romandre sota els fonaments del palau. Continuant pel carrer de sant Honorat –barri de metges a l’època– vam situar-nos al carrer de la Fruita on, als segles IV-V, havia existit una domus (casa) romana i unes sitges medievals, un accés que es pot visitar els diumenges. Des d’aquest carrer, vam anar al de sant Domènec del Call, a l’època anomenat carrer de la Carnisseria, perquè era on hi havia la carnisseria jueva. La Jocelyne ens va explicar que el canvi de nom es produí després de l’assalt sagnant al call, ocorregut el 5 d’agost de 1391. Al cap de tres dies d’aquest assalt, el Consell de Barcelona en donava compte a través del seu dietari, el mateix dia que se celebra l’onomàstica de sant Domènec.

Seguint l’itinerari, vam travessar el carrer Marlet, on es creu que hi havia una sinagoga, tot i que els historiadors ho neguen, però la veu popular es resisteix a negar-ne l’existència. El que sí que hi ha és la reproducció d’una placa escrita en hebraic (l’original és al Museu d’Història de Barcelona), la traducció de la qual seria: Fundació pia de Samuel ha-Sardí. El seu llum crema permanentment. Del carrer Marlet vam adreçar-nos al Centre del Call, del Museu d’Història de Barcelona, al carrer de sant Ramon del Call, on vam poder veure diverses ceràmiques de l’epoca, el llegat científic i cultural i altres vestigis de la història dels jueus barcelonins. Un audiovisual ens va permetre seguir la història de la comunitat jueva fins a la seva desaparició el 1391 o la seva conversió al cristianisme.

Després d’haver travessat l’Arc de santa Eulàlia, on encara es poden contemplar els quatre costats de la torre del segle XIV i, de passada, admirar uns magnífics esgrafiats en un edifici del segle XVIII,  vam arribar fins als carrers de Sant Sever i Baixada de santa Eulàlia els quals, antigament, eren un sol carrer. Seguint per aquest darrer carreró, vam poder admirar un interessant edifici medieval adossat a la muralla romana. Vam continuar el trajecte i, en arribar al carrer dels Banys Nous, la Jocelyne ens va descobrir un secret: visitar l’interior d’una botiga on hi ha les voltes i una part important dels banys jueus. Una joia amagada en una botiga d’objectes de regal!

El final de l’itinerari va ser el carrer del Call, el que va donar nom al barri jueu. Un tros de la muralla romana hi perviu encara com a testimoni, juntament amb el call jueu, del passat i la història de la nostra ciutat.

Després d’aquesta passejada tan enriquidora vam acabar la trobada amb un dinar esplèndid. La Rosa Maria Guri ens va recitar, gentilment, un emotiu i combatiu poema de l’escriptor jueu Jaim Guri (que coincideixin els cognoms és pura casualitat), titulat “Resistencia”, on vam poder escoltar versos tan punyents com: “Va resistir qui es va rebel·lar en els ghettos, entre murs caiguts, en la revolta / més deposada d’esperances que mai conegué l’ésser humà”. Ella mateixa, ens va llegir un poema seu titulat “De Guri a Guri”, dedicat a l’autor israelià, una mirada trista i desesperançada al nostre present, les primeres estrofes del qual ens indiquen el to de la resta: “Mirant el cel hauríem de preguntar-nos / quants ulls d’infants no podran fer mai més / el mateix gest que nosaltres…

La Montse Ferrer també es va afegir al recital amb un poema d’un seu amic. I la resta, vam signar amb molt d’agraïment, una dedicatòria al llibre amb què Pal·las va obsequiar la Jocelyne.

En l’ambient, ganes de tornar a fer una activitat tan completa.

 Montserrat Bayà