EM DIUEN…. LA “SPIDER-GIRL”

Sóc l’Antònia Gratacos i Ventura, la Toni pels amics. Des de ben joveneta he practicat l’esport i l’excursionisme, en particular l’escalada. Gràcies a ’aquests antecedents, he pogut superar la crisi de llargs mesos  a l’atur, i als meus 43 anyets, he trobat una feina arriscada però que he superat valent-me del meu bon  estat físic i mental. Em varen escollir entre més de 35 homes, sent jo, la única fèmina del grup. Un curset intensiu i vet aquí ara,  netejant els vidres de les finestres dels gratacels de la meva Barcelona.

A primeres hores del matí pujo al muntacàrregues que em duu a la bastida més alta, on comença la meva tasca. Les meves eines de treball són només: l’espàtula, l’esponja, galledes plenes d’aigua, l’escombreta pels vidres, una màscara i els guants de làtex. Ah, i la constant rotació del meu braç dret, sempre amunt i avall, a la  dreta i a l’esquerra… una i altra vegada, al ritme de la música que vaig sentint pel meu PM3. No creieu pas, mirar cap avall dona vertigen, per això procuro estar atenta a les meves finestretes i no abaixar la guàrdia ni un instant. A més, l’arnès  dona seguretat i protegeix.

El “borinot” de sempre m’està rondant. És en Paco, el meu cap de colla, qui m’està tirant floretes des de dalt, amb la seva veu fosca i rovellada pel fum del tabac. És bon paio, m’ha ajudat molt als primers dies de treball. M’ha ensenyat més ell que tot el curset sencer que vaig fer. Ara es troba al pis quinzè, el de més amunt del meu i està xiulant un pasdoble del temps de “Mariacastanya.”

–      Chiquilla, sácate de las orejas esa música tuya y trabaja al ritmo de mi silbido. Ya verás como los cristales relucen más que el sol de tus ojos negros…. – no falla, sempre la mateixa cançoneta. El pobre va darrera meu com un gosset amb la llengua a fora, cercant fer un “polvet”, però el pobre només rebrà de mi, la pols del meu drap a l’espolsar-lo sobre la seva testa buida.

Ell és el culpable del sobrenom de Spider-girl. Diu que si m’ho proposés, podria escalar les parets amb les mans i els peus, talment el personatge del còmic. Tots em coneixen com la superbona, al principi m’agradava, però ara, penso que no faig res més del que fan els altres companys homes i em rebel·lo per la injusta situació sexista que em col·loquen en l’etern rol femení/masculí.

Es divertit mirar a través del vidre i veure qui i què fan, els que es troben a l’altra costat. Quasi tots els pisos corresponen a despatxos i oficines. Arquitectes, advocats, laboratoris clínics, psicòlegs, editorials, agents de borsa….i una escola de ballet. He desconnectat la meva música per tal d’escoltar el piano i un vals de Chopin. Una dotzena de noietes fan exercici agafades a la barra fixa, sota l’atenta mirada de la professora. Però jo he d’anar per feina i amb un tris-tras, acabo de netejar les finestres d’aquest pis, i… cap un altre!

Ostres, tu, què fort!. Un home està assegut darrera la seva taula de despatx, d’esquena a mi, mentre la seva secretària, al seu costat, li mostra uns papers. Amb la mà dreta, l’home va signant els documents, mentre que amb l’esquerra, molt a poc a poc, el molt garrí, la fa pujar cuixes amunt, sota les faldilles de la noia i aquesta, impertorbable, s’ho deixa fer. Després, ella recull els papers i se’n va tranquil·lament, com si res hagués passat, mentre ell la mira lascivament, de dalt a baix, pensant a on anirà a parar demà, la seva mà esquerra.

Ves per on, això em recorda el meu darrer lloc de treball, a les oficines de l’agència de transports. El meu cap era molt bona persona, no així el seu fill, un gamarús fatxenda i gandul que a sobre de no fer res, esgarriava les criatures. Feia poc havia entrat una noieta per tal d’ajudar-me. I aquell galifardeu  va començar a perseguir-la. Jo m’hi vaig posar pel mig, intentant ajudar-la, i aquell brètol va insinuar no sé què, sobre un petit desfalc del que jo era suposadament culpable. Vaig caure en el parany com una mosqueta. No vaig poder defensar-me, pocs dies més tard, ja era al carrer. Després he sabut, que la noieta encara segueix treballant i ves-li al darrera, ha ocupat el meu càrrec. (Dedueixo que no havia de ser tan innocent). Aleshores vaig començar un veritable Via Crucis a l’Inem. Com sempre, havien més sol·licitants que llocs de treball i els dies anaven passant i jo no acceptava aquella situació. Visc sola, la  meva parella fa tres anys, va desaparèixer del mapa (crec que se’n va anar al Marroc i es deu haver perdut pel desert del Sàhara, suposo).  Havia d’actuar perquè m’estava quedant sense estalvis. Per això vaig apuntar-me a tot tipus de col·locacions fins aconseguir el de “neteja vidres”. Tan m’era una cosa com un altra.

Aquí dalt, enfilada en aquesta bastida que al bellugar-me i pel ventet, es sacseja lleugerament,  em sento oreneta, falcó i gavina alhora. No sé quina de les tres aus triaria. Ara ja he pujat fins al vintè pis i els núvols es troben més a prop, quasi podria arribar a agafar un bocinet del seu cotó blanc per dur-me’l a la cara. Sota els meus peus, el món en miniatura. Carrers, cotxes, persones, formiguetes camí dels seus nius….  Em queden només dos pisos per donar per acabada la jornada d’avui. A baix, trobaré aquell soca del Paco esperant-me, fent el despistat, amb la seva cançoneta diària:

–      Por que no vamos a tomarnos  una cervecita juntos?. Después si quieres, podemos ir a cenar y al cine. ¿Te parece bien?. Anda, chiquilla, que no te voy a comer….

Avui li diré com sempre, que no. Però crec que ben aviat canviaré d’opinió i acceptaré de bon grat la seva invitació. Estic massa sola, i no m’anirà malament rebre els afalacs d’aquest andalús tant penjat de mi. Ben pensat, és prou maco, simpàtic, treballador….. L’aranyeta, o sia jo, aviat  començarà a teixir la seva teranyina per tal d’atrapar, d’una vegada i per sempre, aquest borinot impertinent que no la deixa en pau.

 

Joana

1 comentari (+add yours?)

  1. SACHA SOLIMAN
    juny 17, 2015 @ 14:19:06

    Hola Antonia, estem començant un programa del 33 d’arquitectura i m’agradaria contactar amb tu per oferir-te la possibilitat de fer un petit reportatge de neteja vertical. Em podries contactar? Gràcies.

    Sacha Soliman

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s