I ara, què?

https://directa.cat/ara-que-19

17/11/2017

tornar lentament i suau
com si mai no haguérem marxat

(Anna MonteroSerenitat de cercles)

Doncs ara, llevar-se. Amb revolució-prUcés-República o sense. Tant si t’és fàcil com si et costa igualment cada dia. Llevar-se i dents i dutxa i cafè i torrades i persianes amunt. La bossa de la piscina, la carmanyola de la feina, l’agenda, el necesser i un llibre per llegir al metro. El casc de la moto, les claus del cotxe, el comandament del pàrquing.

Ara llevar-se i apuntalar la quotidianitat quan l’excepcionalitat ens sobrepassa. Ara cues al súper i a la ronda de Dalt, al Servei d’Ocupació i a les urgències del CAP. Criatures a l’escola, futbol i violí, reunions de l’AMPA. Dimecres de cinema, dissabtes de mercat, diumenges amb el pare. Soroll de truites a través del celobert a l’hora de sopar. Sopar sola. Sopar amb ella. Sopar quan els nens ja dormen. Dormir a penes. Dormir a estones. Dormir amb la persiana mig oberta perquè hi passi un poc de llum.

Ara llevar-se i apuntalar la quotidianitat quan l’excepcionalitat ens sobrepassa. Ara cues al súper i a la ronda de Dalt, al Servei d’Ocupació i a les urgències del CAP

Ara llevar-se i una altra “morta” porque era mía i totes dempeus, avui com abans i com sempre, c-a-d-a-d-i-a, per revertir la sintaxi perversa ‒No morim, ens assassinen. Que la nostra quotidianitat, amb revolució-prUcés-República o sense, no està exempta de lluita ni de compromís ‒tampoc de desànim i de dónde-está-mi-tribu. Ara novembre, doncs, i festes feministes, Veus contra el Masclisme, manifestació i denúncia. Ara Els pèls del cony me’ls depilo si em surt del cony ‒ara Calla la boca, pederasta de merda‒. Ara Violadors, nosaltres sí que som manada, i si ens toquen a una ens toquen a totes. No ho sabeu prou, la força que tenim. La força que som.

Ara, doncs, llevar-se, i tornar a la certesa per sobreviure a la incertesa ‒tornar als nostres ara per sobreviure als angoixants I ara què. Tornar al sol de l’hivern, a les branques nues dels arbres retallades contra el cel, al fred i a les ventades. Tornar al cos, també i sobretot, com qui recompon un gerro trencat que no vol llençar encara, i estimar-ne les esquerdes i els pedaços perquè són teus, perquè són tu, i perquè et calen per al repòs i per a la revolta. Llevar-se, doncs, i tornar, tornar sempre, al nus reconcentrat del desig, als orgasmes i al ball, als ulls sense ombra, a la vida irrenunciable.

Tornar, deia la poeta, com si mai no haguérem marxat. Perquè potser és aquesta l’única manera de, després (ep, només potser), trobar-ho tot a lloc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s