La ciutat del fum

I he vist l’excelsa fàbrica — de la ciutat cristiana,

i oït lo toc solemne — de mística campana,

brandant amb veu severa — damunt sa Catedral,

i els ecos del Magnificat — encar m’apar ressonen,

dels sacerdots i verges — que en ells ses veus confonen,

del dormit món trencant-ne — la calma sepulcra

(Pere Antoni Ventalló, fragment del poema La ciutat del fum, 1904)

 

De vegades no cal allunyar-nos gaire de casa, de Barcelona, per contemplar tresors arquitectònics i vestigis del passat, potser uns trenta quilòmetres a tot estirar. Una distància tan curta ens va permetre, el dissabte 9 de juny de 2018, visitar el conjunt d’esglésies romàniques de Terrassa i el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya d’aquella ciutat, batejada per poetes i novel·listes egarencs com La ciutat del fum.

El conjunt monumental conegut com La Seu d’Ègara, que comprèn l’antiga catedral de Santa Maria, l’edifici funerari de sant Miquel i la parròquia de sant Pere, ens van transportar segles enllà, presents en les estructures arquitectòniques principals dels edificis, tal com ens va explicar, amb una precisió magnífica, la Mia, la guia que ens va acompanyar al llarg de tot el recorregut. I si al segle IV es va començar a edificar tot aquest conjunt, al llarg dels anys i els segles va caldre fer-hi modificacions per raons diverses. Al segle IX, per exemple, el bisbat d’Ègara desapareix i amb ell els ingressos que permetien mantenir els recintes religiosos, i això provoca reduir la grandària de la catedral de Santa Maria (a l’exterior encara podem contemplar els mosaics que configuraven el terra interior del recinte). És així com al segle XII la catedral –ara església– té la forma de creu llatina que podem veure actualment, però l’absis és encara l’original, així com també les pintures, a penes perceptibles, que l’ornaven. També del segle XII és el transsepte, amb les pintures representant el martiri de sant Tomàs Becket. Del segle XV és l’esplèndid retaule gòtic de Jaume Huguet dedicat als sants Abdó i Senén, igual com del mateix segle és la coberta final que dona pas a la sortida de l’església.

Vam continuar la visita a l’església de sant Miquel, a l’època edifici funerari, que ha conservat la seva planta quadrada amb creu grega, i vuit columnes aprofitades d’altres edificis i del qual, amb la restauració, s’han pogut recuperar els frescos preromànics que representen l’Apocalipsi. Sota l’absis es pot accedir a la cripta de sant Celoni, batejada així perquè la tradició diu que s’hi conservava un os del crani del sant.

 

 

 

 

 

 

 

 

La darrera església, parròquia de culte ininterromput des de la seva construcció, és la de sant Pere, espai que també va patir una reducció. L’edifici és del segle XII tot i que conserva alguns murs del segle VI i en sobresurt i sorprèn el retaule d’obra de l’absis central. Així com l’absis és del segle VI el transsepte és del XII i la coberta sabem que és del segle XV perquè hi ha contraforts, inexistents en èpoques anteriors. Hi trobem, també, el retaule de sant Valentí, de factura barroca, que causa molt de contrast amb el conjunt.

Vam completar l’itinerari del conjunt religiós visitant el Museu, on s’hi exposen, entre d’altres objectes, el retaule gòtic de sant Pere, obra de Lluís Borrassà, del qual falten algunes taules, una d’elles al MNAC, una altra als Estats Units i altres de perdudes, així com també hi manca la predel·la, actualment als Estats Units. També s’hi exhibeix el retaule de sant Miquel, de Jaume Cirera i Guillem Talarn. Entre les altres obres arqueològiques i artístiques que vam contemplar, destaca la talla d’una mare de Déu gòtica molt ben treballada.

I ja en el recorregut pel torrent de Vallparadís vam visitar el seu castell-cartoixa del segle XI, o també casa forta, com ens deia la Mia, la nostra guia, i en realitat l’habitacle del senyor feudal de l’època. L’edifici va passar, més tard, a ser residència dels cartoixans, que hi feren moltes modificacions, i al cap d’uns segles i de passar per molts propietaris, a mitjan segle XX va ser cedit a l’Ajuntament de Terrassa on hi ha hostatjada una exposició permanent formada per peces diverses provinents de la comarca i de cessions fetes per prohoms de la ciutat.  Resulta molt interessant la gran maqueta de Terrassa en la qual, a través d’una composició de connexions que podem il·luminar parcialment, anem resseguint l’antiga vila per segments des dels seus inicis fins arribar a la ciutat actual.

I cada jorn més fàbriques – proclamin tes grandeses;

Dels teus fornals les boires – per ample espai esteses,

De l’astre rei amaguin – l’irresistible llum.

Tasca teva és noblíssima; – ja en ella en véns de raça;

I així dirà la Història: – “Mireu, mireu Terrassa!

És la filla d’Egara – És la ciutat del fum!

(Pere Antoni Ventalló, fragment del poema La ciutat del fum, 1904)

 

Després d’un matí tan intens, vam poder compartir un dinar tranquil i reparador a la terrassa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. La seu del Museu està ubicada en un dels edificis més emblemàtics del modernisme català, l’antiga fàbrica tèxtil Aymerich, Amat i Jover dissenyada per l’arquitecte Lluís Muncunill entre el 1907 i el 1908, coneguda com El vapor. Vam visitar un dels seus sectors (veure’l complet requereix hores i hores), concretament l’àrea referida a l’antiga fàbrica tèxtil. Durant el recorregut vam poder entendre aquesta insistència dels literats terrassencs a anomenar Terrassa com la ciutat del fum. Efectivament, com que als inicis del segle XX no era possible fer anar les màquines tèxtils amb energia elèctrica, el carbó per escalfar l’aigua  i el vapor que produïa eren els elements que permetien el seu funcionament. Tot el vapor i el fum sortien per una gran xemeneia cap a l’exterior, xemeneia que es pot veure durant el recorregut. És fàcil deduir doncs que, en una ciutat amb tanta indústria tèxtil, el fum de les xemeneies fos una presència constant.

A banda de la gran xemeneia, vam poder veure les diferents màquines i tot el procés d’elaboració des que la llana entrava a la fàbrica fins que en sortien les diverses teles per ser destinades als comerços pertinents. I també vam poder-nos fer una idea de les condicions dures, precàries i perilloses dels obrers homes i dones –i també de les criatures– que treballaven en una fàbrica d’aquestes característiques.

El dia havia estat assolellat i de temperatura agradable. Això ens va permetre, encara, prendre un refresc abans d’iniciar el retorn a casa.

L’estació de la Renfe a Terrassa és molt acollidora i potser per això, perquè hi estàvem tan bé, vam deixar passar dos trens abans d’agafar el que ens tornaria a Sant Andreu.  Bé, la història no va ben bé així, la deixem en suspens i un dia, si voleu, ja us l’explicarem de paraula.

Bon estiu a tothom!

Montserrat Bayà

 

Terrassa_diapo

 

2 comentaris (+add yours?)

  1. Mia Pérez
    juny 13, 2018 @ 19:58:46

    Gràcies a vosaltres per venir-nos a veure. Terrassa és molt diversa i sorprén molt agradablement. Us convido a tornar moltes més vegades! Un petó.
    Mia

    Liked by 1 person

  2. Cèlia
    juny 12, 2018 @ 09:31:39

    M. Bayà, com sempre molt ben explicat m’has fet reviure aquests aconteixement. En quant al final (Renfe) un motiu per riure quant va passar i ara també amb aquesta pinzellada teva.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.