L’AIRET DEL MONTSENY (Conte de tardor)

A la tardor, l’airet que baixa del Montseny és juganer i a voltes, emprenyador. Incessantment escombra carrers i places i aplega i recull totes les fulles seques que mica a mica, van formant com una mena de tapis dessota els arbres, i desprès, d’una inesperada i sobtada bufada, ho torna a escampar arreu, altre cop incansable i orc, inclement i vel·leïtós, esborrant tots els dibuixos capriciosos i efímers que el fullam havia fet sobre el gris impàvid del paviment, coure, marró, groguenc, talment una gegantina catifa, animada i movedissa, estesa als terres, viva, recobrint-ho tot, sota el caminar de la gent, cruixent, recargolada i resseca, arreu. Contra la natura de les coses i el dictat dels dies, no s’hi pot lluitar. Però vet aquí que un matí de dilluns, un xic boirós i melangiós, l’airet del Montseny frisa per fer caure totes les fulles de la plaça Joan Alsina de Cardedeu.

2006_MG_6191

Els arbres no volen deixar escapar les fulles que encara no son prou seques, no volen despullar-se tant aviat i s’hi resisteixen. Aleshores, a veure qui pot més, l’airet i els arbres entren en un joc d’estira i arronsa.

En Paco és un noiet de vint anys que acaba d’entrar al servei de la neteja pública. És el seu primer dia de treball i ho vol fer molt bé. Comença per un cantó de la plaça i escombra que escombraràs, fa petits munts de fullaraca amb l’idea de dur-los  desprès al cabàs. I més tard al contenidor. Xiula, feliç d’haver aconseguit la feina. Se’n sortirà i demostrarà a la família i  coneguts, que el seu grau de deficiència no l’impedeix incorporar-se al món laboral com qualsevol altre.

L’airet del Montseny continua bufant i bufant, fent bellugar branques i branquillons i el pobre noi no dona l’abast i no fa via per recollir-les a temps. Quan té la pila preparada i es disposa a arreplegar-la…. arriba de nou  una ventada i tot se’n va en orris. No hi ha res a fer, d’aquesta manera no podrà finalitzar   la neteja en el temps establert…. En Paco mira amb desconsol les fulles que rodolen amunt i avall davant dels seus peus.

De sobte, el sol apareix entre dos núvols com per art d’encantament… tot s’atura agafat entre dos llostres. Tant sols  l’airet i els arbres escolten la veu del poeta Pere Ribot, qui fou durant molt de temps, el mossèn de Riells del Montseny, recriminant  el comportament  de l’aire i el seu joc capriciós i  inacabable.

“Airet, airet del Montseny, a veure si hi poses una  mica de seny

Aquest noi no para de treballar i tu no pares de bufar.

Les fulles no han de caure en un moment. Ho han de fer, lentament.

Fes cas d’aquest vell mossèn que ja no hi és

I ajuda al noi que sense feina,  mai  serà res.”

Al prompte,  el sol, torna a desaparèixer rere els núvols i el carrer s’omple dels sorolls quotidians.  Avergonyit, l’airet fa una darrera i forta bufada i totes les fulles escampades arreu la plaça, van a parar directament al cabàs i al contenidor, deixant  el sòl, net com una patena. En Paco no s’ho pot creure…. la feina està enllestida….. Una fulleta que està a punt de caure és agafada al vol per un ocell col·laborador, un pardal? Una merla? Un tudor?, que se l’en du lluny d’aquí.

Quan arriba l’encarregat, el seu supervisor, queda gratament sorprès per tant bona feina i el felicita, donant-li efusivament un parell de cops a l’esquena. – Xaval, tens la teva plaça assegurada.

L’airet ara és més suau i plàcid, les paraules del seu amic, aquell home que escrivia i recitava poesies tot passejant pel Montseny, i que li va dedicar un poema……no, no podia fer-lo pas enfadar. Aleshores,  per uns moments, abandona la seva activitat i recorda aquells versos….

“He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l’aigua, el prat,
l’aire, l’aire del Montseny.
Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l’home, el ramat,
l’aire, l’aire del Montseny.
Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l’eternitat:
silenci, pau i combat,
l’aire, l’aire del Montseny ”

Els nens segueixen jugant, les dones creuen la plaça carregades amb els cistells de compra. Al quart pis d’un dels edificis, un home rega les seves plantes.  Res ha passat….  Els petits miracles de cada dia sovint passen desapercebuts.  Ni tan sols en Paco se n’ha adonat. Però a partir d’aquest moment, ell , sense saber-ho, té un bon aliat que mai més li farà la guitza.

Joana  (octubre del 2015)

3 comentaris (+add yours?)

  1. MARIA ROSA
    oct. 24, 2015 @ 09:34:31

    Joana, gràcies pel teu conte-poema. És preciós!!
    Una dolça abraçada!!

    M'agrada

  2. jocelyne
    oct. 17, 2015 @ 22:23:10

    m’agrada molt, Joana moltes gracies 🙂

    M'agrada

  3. Pal·las BCN
    oct. 17, 2015 @ 21:01:16

    Joana, per fi et recuperem !!!
    Gràcies per permetre’ns compartir les teves “sensibles” observacions. En aquest cas, de la recent arribada tardor.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s