L’alliberament de la dona: una lluita compartida

Taula Rodona “I EL PROCÉS FEMINISTA . . . COM EL TENIM?”

El dijous 19 de novembre de 2019, en el marc de l’auditori de Can Fabra, i amb la col·laboració del Consell de Districte de Sant Andreu de l’Ajuntament de Barcelona, va tenir lloc una taula rodona que, amb el títol I el procés feminista, com el tenim? va reunir Alba Alfageme, psicòloga especialitzada en violència masclista; Oriol de Balanzó, comunicador audiovisual i guionista; M. Àngels Cabré, escriptora i directora de l’Observatori Cultural de Gènere; i David Fernàndez, periodista i activista social. L’organització d’aquesta activitat, a càrrec de Pal·las Atena, era la participació de la nostra entitat al conjunt d’actes al voltant del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones.

Després d’unes breus introduccions de Susanna Descals, tècnica de feminisme del Consell de Districte –qui va excusar la impossibilitat d’assistir a l’acte de la consellera de feminismes i LGTBI Elvira Juncosa– i de la representant de Pal·las Mercè Maduell, la periodista Jordina Tarré, moderadora de la taula, va presentar els convidats i els va donar la paraula per tal de poder expressar les seves opinions, experiències i conviccions. 

Oriol de Balanzó va iniciar l’acte parlant des de la seva experiència personal i de com la seva àvia havia hagut de plegar de la feina per fer-se càrrec d’una filla malalta, la mare del periodista. Des de ben menut va tenir clar que la cura dels familiars anava sempre a càrrec de les dones de la casa. I, el que ha anat aprenent –i encara n’ha d’aprendre molt–  és que les tasques, les cures i les obligacions d’una casa han de ser sempre compartides pels seus membres. Aquesta valoració de l’experiència personal va ser recollida i ampliada per Alba Alfageme, qui va afirmar que aquests estereotips socials els rebem contínuament i no és gens fàcil d’anar modificant els nostres comportaments, tant per part dels uns com de les altres; és, per tant, una lluita contínua i, al mateix temps, una atenció constant a saber distingir el feminisme com a eina d’alliberament de la dona, del feminisme banalitzat que serveix per treure’n un profit purament material, com ara eslògans feministes en algunes peces de vestir. Aquest fil de la banalització del feminisme va ser recollit per Oriol de Balanzó, qui va manifestar que era amb aquestes actituds com es perdia l’essència del feminisme. I també per M. Àngels Cabré en comentar que, a l’inici dels setanta, proposar publicacions de literatura feminista era una iniciativa rebutjada per totes les editorials, però que actualment, com que el feminisme està de moda, les actituds han canviat del tot. Ha estat, doncs, una usurpació del feminisme radical per un feminisme dins uns límits. David Fernàndez, per la seva banda, va reiterar la necessitat constant d’aprendre, i també d’escoltar i de tenir molt clar que cal combatre els models patriarcals, remarcant que el poder i el capital són els primers a voler diluir el feminisme,  perquè hi tenen molt a perdre. Aquest és un combat que afecta tant les dones com els homes, i hi hem de treballar des del nivell personal però també col·lectiu.

Uns temes en van portar d’altres i, a les preguntes de la moderadora, els participants van anar desgranant els seus punts de vista, des de la banalització a què s’ha arribat quan es parla de violència i assetjament sexuals, fins a la quasi acceptació passiva de les dones mortes per les seves parelles i/o exparelles. O, també, el paper tan limitat de la dona en l’escala social, tant en nombre com en càrrecs de decisió. Per tot això, tal com apuntava M. Àngels Cabré, no podem pensar que d’aquests fets nosaltres no en som responsables. Aquest és un problema de responsabilitat de cadascú i no podem restar-ne al marge. Com a exemple, David Fernàndez va comentar que el seu partit no accepta participar en taules rodones o altres actes en què la presència de la dona entre els components sigui nul·la o molt minoritària. Alba Alfageme va afegir que el patriarcat reforça la impunitat de l’individu i d’això hem de ser-ne conscients de manera que, amb les nostres actituds, hem de fer sentir incòmodes aquells que pensen que els seus privilegis són intocables.

Així, doncs, es van tocar tots els camps i àmbits possibles: des de l’ecofeminisme, al paper de les dones en les lluites polítiques, o als privilegis que la societat atorga als homes i que, en realitat, els priven de la pròpia llibertat individual. Hi va haver propostes de llibres interessants sobre feminisme, entre altres El himen y el hiyab de la periodista egípcia Mona Eltahawy, sobretot per esvair els perjudicis de la societat occidental sobre la dona i l’Islam.

Un col·loqui molt animat va posar punt final a un acte que ens va resultar profitós i molt interessant.

                                                                                                          Montserrat Bayà