MITGES VERITATS….

Imagina’t l’espectacle, Júlia. Jo, vestida de vint-i-u  botons, amb les meves sabates de tacó alt, acabada de sortir de la perruqueria….

–      Duies un vestit amb 21 botons?. Ho, quina feinada!

–      Es una frase feta, vull dir que anava molt ben vestida, saps?

Bé, continuo. Faig dues passes, rellisco i …. pataplaf !, caic de panxa a terra, ben estesa, mentre el calçat del meu peu dret vola i va a parar sobre els pantalons d’un senyor que està assegut,  a la terrassa d’un bar, prenent-se una cervesa. La meva bossa de mà, desapareix entre els peus d’un home, molt elegant, que acaba de baixar del seu gran cotxe negre.

–      Ostres, mama, quina vergonya!!. I aleshores, què vas fer?

Aixecar-me el més ràpid que vaig poder, recollir la sabata que amablement em va retornar el client del café, calçar-me-la de seguida, i acceptar, amb un somriure de circumstàncies, la meva bossa que aquell home, m’atansava, tot interessant-se per saber si en la caiguda, jo m’havia fet mal.

Estava desesperada, ja que tenia cita concertada per optar a una possible feina en una editorial molt important. El meu vestit estava rebregat i una mica brut (havia tingut la mala sort de caure sobre les caquetes  d’un “simpàtic” gosset)  i anava coixa perquè un dels meus talons s’havia partit. No em podia presentar així, d’aquesta manera….!.

–      Ai, mama, què divertit i emocionant!. Cada vegada que m’ho expliques, em peto de riure.

Si, home, i només va faltar que em posés a plorar, de ràbia i impotència. El cavaller del cotxe negre, em va obligar de totes passades, a entrar dins el local, a prendre un conyac per a recobrar-me del ensurt i aixecar-me els ànims.

–      I era guapo, oi?. T’agradava una mica, no m’enganyiiis…..!

En aquells moments, filleta, només era conscient del meu ridícul. La beguda, en lloc d’animar-me, enrogia més les meves galtes. Però, mica a mica, aquell home em va asserenar i varem acabar rient, com vells amics.

–      I es deia Peter Walk….no sé què. I et va convidar a sopar i us vareu fer amiguets…., oi?

–      Noia, si ja ho saps tot, no cal que segueixi….

–      No, mami, explica’m un altra cop, com us vareu arribar a estimar.

En Peter era anglès i estava de pas a Barcelona per assumptes de negocis. Durant els quinze dies que va durar la seva estada a la ciutat, jo em vaig oblidar de buscar feina i l’acompanyava arreu. Però se’n va anar i ja no en vaig saber res més d’ ell. No m’havia donat cap adreça ni tenia el seu telèfon. Tampoc mai va estar a casa meva.  Sempre he cregut, doncs,  que no em va oblidar mai, només que no sabia com retrobar-me.

–      Us vareu estimar tant, que nou mesos més tard, vaig néixer jo, veritat?

–      Si, la filleta més bonica i preciosa del món. La meva Júlia.

Ara, nena, seràs bona minyona i no tindràs por de res. Aviat vindran a buscar-te per la teva primera sessió de quimioteràpia. Si m’ho permeten, estaré al teu costat, encara no sé com van aquestes coses…. Si no, t’esperaré aquí, en aquesta saleta, fins que tornis.

–      Em cauran els cabells, mama?. Estaré molt lletja i l’Oriol ja no em mirarà amb bons ulls….

–      Reineta meva, amb cabells o sense, seràs sempre la més bonica de la classe, no ho dubtis. A més, amb llanes de diferents colors, et  penso fer una gorra per a cada dia de la setmana. Aniràs a la última moda, ben guai del Paraguai. Au, abraça’m fort, ben fort.

Ja se’n duen la meva nena. He de fer esforços per a no plorar, ella no pot veure’m defallir. Hem començat juntes, una guerra contra la leucèmia, contra l’adversitat, contra l’enemic. Jo faig l’impossible per endolcir la seva malaltia, encara que mai li he mentit sobre la seva gravetat. Tot just comencem la lluita i tinc l’esperança de guanyar-la, però és desesperant pensar en el sofriment i pèrdua de qualitat de vida, que endevino tindrà, a partir d’aquestes sessions de quimioteràpia.

Mai l’he volgut mentir, però sempre li he anat dient mitges veritats, perquè la realitat és prou desagradable i no li vull fer cap mal. Si, és cert, vaig caure al mig del carrer, però ni la meva sabata va anar a parar als pantalons de ningú, ni aquell senyor baixava de cap cotxe luxós negre. Era simplement un taxista que acabava d’aparcar, per tal d’anar a fer un cafè. Era argentí, es deia Pedro Valcarcel i feia cinc anys que vivia a Barcelona. Ho vaig saber, perquè, efectivament, va tenir l’amabilitat de convidar-me a un conyac per tal de refer-me de l’ensurt. Va cedir-me el seu mòbil perquè telefonés a l’Editorial i demanés una nova cita, davant l’extemporaneïtat de la meva situació i la impossibilitat d’arribar-hi a l’hora. Després, em va acompanyar, amb el seu taxi, fins a casa. Al dia següent, em va venir a buscar per dur-me a la cita amb el meu futur treball, perquè si,  me’l van donar: traductora de novel·les franceses o angleses, al català, feina que encara conservo. Pedro era un conquistador nat, un “tanguero” de soca-rel, i ell va fer-me descobrir quasi tots els locals regentats per argentins. Ballades de tangos, sortides de cap de setmana…. Aviat vaig descobrir que estava embarassada, amb l’ai al cor, el vaig anar a trobar. Encara recordo la cara que em va fer. Jo seia al seu costat, mentre el taxi feia camí Muntaner avall. De la guantera del cotxe, va treure un sobre i me’l va entregar. Era una carta amb unes fotos d’una dona somrient i dos nens. – Es Laurita, mi mujer y mis dos hijos. La carta me comunica que el próximo mes, vendran a vivir conmigo, a Barcelona – La seva veu ja no tenia aquella melositat del tango porteño, havia esdevingut freda i absent  – Te lo quería decir pero no sabía como hacerlo y ahora…. ahora vienes tú con esta inesperada noticia, y tengo la obligación de decírtelo.

D’antuvi vaig saber que ell mai reconeixeria el meu fill. Em va insinuar que avortés, que si podia, ja m’ajudaria…..El semàfor es va posar vermell a la cruïlla de Consell de Cent. Jo també estava vermella de ràbia i dolor. Vaig obrir la porta del cotxe i vaig baixar, sense cap adéu, cap recriminació, cap reclamació. Dins meu, tan sols tenia una petita llavoreta que ja havia començat a germinar, i que no volia malmetre. No vaig saber-ne mai més res. Ni em va trucar, ni buscar, ni disculpar….

Per això, vaig haver d’inventar-me una història més simpàtica i agraïda. La meva Júlia, amb els seus 7 anys, de moment en tenia prou. Sempre he intentat donar-li un sentit a la seva curta vida, fer-li creure que tot podia esdevenir com un joc en el que si perd o s’hi guanya. No sé si m’equivoco, no sé si faig bé, en realitat, ara per ara, no sé res de res. Estic perduda en mig d’aquesta malaltia que me la pot arribar a prendre. Que me la pot fer sofrir…. que no hi ha dret, punyeta !!!!.Tot plegat és una merda, una merda!.

Arriba la meva nena, en la seva cadira de rodes, empesa per la infermera de torn. Em dedica un tímid somriure i jo corro vers ella, amb un intent desesperat de protegir-la. Sóc i sempre seré la seva mare. Per a ella, confio, la millor mare del món!

Joana

2 comentaris (+add yours?)

  1. Margarita
    oct. 18, 2012 @ 17:53:03

    Com sempre m’agrada com escriu la Joana.

    M'agrada

  2. ANGELA
    oct. 17, 2012 @ 13:53:39

    ¡emocionante!!!!!!
    siempre es un gran placer leer cosas tuyas, aunque a veces como hoy, las lagrimas acudan a los ojos y al corazon.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s