DEMÀ….?

 

Mira, aquesta nit he posat les estovalles brodades de la iaia Roser.

No em preguntis el què celebrem…. Cal fer-ho?. A la nostra edat no calen explicacions ni motivacions per fer el que ens vingui de gust. Oi, Miquel?.

He tret la senyera republicana del armari i l’he penjada a la paret. Fa patxoca, sí senyor!. Te ‘n recordes quan la teníem ben amagada al fons  de la calaixera,

sempre amb la por al cos de que entressin a casa, en una d’aquelles inspeccions  de la policia franquista….

Han passat els anys massa de pressa, estimat Miquel. Jo encara et veig conduint el tramvia, de la PlaçaRovirafins la Barceloneta.El 39 !. I com corria jo per atrapar-lo i poder veure’t cada matí…. I tu em feies l’ulllet, amb un gest de complicitat.

Ai, ai…..!

La sopa de peix no m’ha sortit gaire bona, disculpa’m. Ja no sóc la que era ni tampoc compro els mateixos productes. Tot és tan car…. Les galeres no són gambes, però fan el fet.

Saps?,la Mireia, la noia que ens envia l’assistenta social, volia que deixés el pis i anés a viure amb algun familiar o amic. L’he enganyada dient que sí, però tu saps que mai deixaré aquest pis, el nostre pis.

I les coses que ens han passat…..ai, Senyor!

Per més que anéssim per “feina”, mai vaig quedar embarassada.  Visites al metge, proves i més proves…. Mai no t’ho he dit, Miquel, però  sempre m’ha quedat una sensació de fracàs, que he intentat amagar com bonament he pogut. Tu mai m’ho vas reprovar, és cert, però jo endevinava el teu desencant i la teva frustració com a mascle. Mai hem parlat prou clar del nostre cas, ni quan ens varem assabentar, anys més tard,  que el germà del teu pare  era estèril i que tu podies ser la causa de que jo no quedés mai prenyada. Perquè no vas tenir el valor d’enfrontar-te amb la veritat i no vas comprovar si tu podies ser-ne el culpable. I jo tampoc vaig voler ferir la teva sensibilitat, malgrat que a voltes he pensat que ho hauries hagut de fer, si més no, per descarregar-me de la meva culpabilitat.

Varem afillar el teu nebot Enric quan aquest va voler deixar el camp i viure a ciutat. Volíem  exercir de pares d’un noi que mai no ens va acceptar com a tal i que va defraudar totes les nostres esperances. No va acabar els estudis, ens enganyava i més d’un cop l’ haguérem d’anar a cercar a la caserna de la policia, per alguna que altra bretolada.  Fins que un mal dia, va fugir cap al Marroc i no en varem saber-ne res més.

Miquel, per què no varem ser més enèrgics  amb ell, quan va començar a ser un baliga-balaga?. Per què l’hi permetérem tot?. Ens ho hem preguntat sempre i tots dos ens hem penedit del nostre fracàs. Però al cap dels anys, quan menys ens ho esperàvem, va reaparèixer acompanyat d’una dona i un xiquet de 10 anys. El nostre Enric havia canviat, era  un home fet i ben fet. Què contents  estàvem, ai Senyor!…..Ens va demanar perdó i es quedaren a viure a casa nostra. Va trobar feina a Transports Metropolitans i després d’un curset intensiu, aviat va conduir el seu primer autobús.

Tu, Miquel, apostares fort per ell i un altre cop vam ser traïts pel seu poc seny i la seva inconsciència. Ben aviat es va convertir en un provocador professional i les baralles verbals entre ell i els seus companys el van dur més d’un cop davant la direcció. També bevia més del compte i un mal dia tingué l’accident baixant pel Passeig de Sant Joan.  Això el va dur a judici i va ser acomiadat. Sense esperar el dictamen del jutge, va fugir de nou, i amb ell la seva dona i el seu fill. I….. un altre cop, sols i fotuts, ben fotuts!.

Però deixem-nos de romanços, què carai!. Una copeta de vi, estimat?. Recordem els bons moments, que en varem tenir molts. Mira aquella foto, tu als 22 anys, davant del 39, amb els teus pantalons de pana i la gorra de gairell, fumant una cigarreta. Què bufó erets,Miquel!!!. I aquella altra, la que et vaig  fer quan va desaparèixer el tramvia i ja conduïes l’autobús de la mateixa línia; tu, ben dret dalt del cotxe, saludant-me amb la mà…..Entre les dues fotos hi ha uns 18 anys de diferència…. I mira’m a mi, en aquesta altra, me la vas fer quan arribava de la perruqueria, i tu m’estaves esperant a la porta de casa, amb la teva nova “Canon”.  M’has fotografiat de mil maneres i en llocs ben diferents: a la cuina, planxant, regant les flors del balcó,  cosint, llegint…. Sempre et deia que un dia se’t trencaria la màquina de fotografiar  si sempre m’enfocaves a mi I tu, reies i reies….

Aquesta ha estat la nostra sort i salvació.  Quan més angoixada m’he trobat, quan més  negre ho he vist tot, t’he trobat al meu costat,. Un somriure teu i la boira…. puf!,  esvaïda del tot. La teva filosofia de vida era ben senzilla; “poc o molt, nosaltres i prou”. Jo potser hagués aspirat a una  mica més, en necessitava més. Fora de casa, passaven coses i jo n’era aliena total. Però tu, Miquel, fidel al teu lema de “nedar i guardar la roba”, no volies participar en res. Jo, tímidament,  m’hi vaig acostar a l’Associació de Veïns”  del barri i em vaig apuntar en un grup de dones. Tu t’enfadares amb mi, quan arribaves a casa i algun dia trobaves el sopar per fer. No comprenies les meves activitats que les titllaves de poca-soltes  i varem tenir més d’una discussió. Fins que al barri  van obrir l’Ateneu Llibertàri i el record del teu pare mort, ex-cenetista i lliurepensador, els llibres que de jovenet havies llegit, i potser també, que l’apolitisme que volies  mantenir, cada volta resultava més feixuc, et va dur a trepitjar l’Ateneu, com aquell que travessa  el pont de la salvació i et vas salvar de la grisor i el “tansefotisme” general. Crec que varem renéixer. Si, no sé com explicar-ho, ja no vivíem només per nosaltres dos, tancats en una caixeta, ben protegits, formàvem part del món que es belluga per tal de millorar. I jo vaig seguir-te amb devoció, amb tendresa, amb total dedicació. En l’associació de veïns, jo em preocupava dels problemes pertanyents a les dones, i al Ateneu, al teu costat, jo procurava per la dignitat de les persones, en general. .

T’he de confessar, estimat, que sempre he estat una dona poruga. Sí, sí, no em miris així, que és ben cert. He dut sempre amb mi, complexes i pors que he intentat amagar. La meva submissió durant molts anys ha tingut culpa de que acceptés una vida “ordenada”, tranqui-la i mediocre, fent cas només de les teves necessitats. No em vaig rebel·lar mai pel fet de no poder ser mare.. Haguéssim pogut adoptar un fill, saps? Ni te’n deus recordar de quan ‘ho vaig proposar. Era un dissabte al vespre, després d’haver fet l’amor. (M’havia preparat el terreny per facilitar les coses). T’ho vaig dir en veu baixa, després d’un llarg bes. ………. – Silenci -………. I un altre cop,  – podríem adoptar un nen o una nena, què et sembla?…….. – Silenci i un parell de sospirs, res més. Mai en volgueres parlar, i jo vaig callar, ofegant el meu desengany i amargor.

Sí, sí, tens tota la raó, peròla Lolad’avui dia no se sembla gens d’ aquella Lola d’anys enrere. Ara hi hauria batallat , com ho faig ara, sola, i a la meva manera, l’única i definitiva manera.  Sí, de nou davant les barricades i aquesta vegada, ben sola.

Deixem-nos-hi de tristors, que tot principi té un fi i ara ha arribat l’hora de la veritat. Bec més vi i em preparo un còctel de pastilles. N’hi han de blanques, roses i blaves, me les aniré prenent com si fossin caramels.

Aquesta nit no rentaré els plats, no paga la pena.

Agafo, com sempre, la teva foto i me l’en duc amb mi, al llit. Fa set anys que no et tinc i t’enyoro, Miquel.La Lola, la teva Lola, vol trobar-se amb tu i deixar aquest món d’una punyetera vegada.

Demà….?. Aquest cop no n’hi haurà de demà. El present s’acaba avui, una vegada m’hagi adormit per sempre.

Bona nit, Miquel, abraça’m ben fort que tinc por….

T’estimo!.

………………………………………………………………………………………………………………..

Tot un desplegament de maquinària envolta l’edifici a punt de ser enderrocat .Bombers i policia fan barrera per tal de que la gent no s’hi apropi.

.- Segur que no hi queda ningú? – pregunta una veïna del immoble.

Una noia jove anomenada Mireia, amb llàgrimes als ulls, contesta.

– Segur que no. Abans d’ahir vaig visitar la senyora Lola, l’única inquilina que quedava i que es resistia a deixar el pis, i em va dir que al migdia la passaven a recollir uns nebots. Pobre senyora Lola, tot un món tirat per terra…..Millor que hi sigui ben lluny quan tota la casa esdevingui runa.

……………….

I la vida continua. Malgrat tot, la vida continua

Joana

Juny 2010

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.