D’UNA ALTRA GALÀXIA?

Ferran Pastor Vilalta.   Notari

Ja he arribat. Comença l’espectacle!.

La recepcionista, amablement, em fa passar a una saleta on em trobo amb tota la meva parentela. El meu germà Pere s’aixeca de seguida per tal d’abraçar-me. Els demés resten quiets i muts. Un petit gest de salutació i m’assec a una punta del sofà, creuant les cames amb fingida polidesa. Tot agafant una revista, me’ls miro de reüll. La tieta Carme segueix com sempre, prima i alta com un  pal d’escombra, vestint roba de marca i lluint tot el contingut del seu joier. Les meves cosines, la Berta i la Lluïsa, boniques i falses com la mercaderia  dels venedors ambulants il·legals.  I en Pere, mig calb i panxut, sembla talment, el director  d’una entitat bancària. Però…. què pensaran ells de mi?. La fugitiva, la rebel,  l’ovella negre de la família?. Res saben de mi, mai n’han sabut res. Només han fet cas de les aparences i acusacions, i em van crucificar.

Tenia 20 anys quan la vida em va separar de la mare, la mare morta fa tan sols un mes. Un dels meus companys d’universitat, el Gorka, em va convidar un cap de setmana al caserio dels seus pares, prop de Donosti. Era el pont de Pasqua i a mi em feia molta il·lusió anar-me’n amb ell.. En Gorka el coneixia només com a membre simpàtic i dinamitzador de la meva colla, però ens quèiem molt bé, m’agradava moltíssim, i aquella sortida podria significar un canvi important per a mi.

En una benzinera prop de Tafalla,  en Gorka es va trobar amb un noi que me’l va presentar, com el seu cosí Iñaqui, i ell es va incorporar d’acompanyant al cotxe. Jo hauria d’haver-me malfiat d’aquesta trobada, però era terriblement ingènua i n’estava massa enamorada. Ja ben a prop  de Sant Sebastià, en el revolt de la carretera, van aparèixer una parella de l’ertzaintza fent senyals de que ens aturéssim. En Gorka, nerviós, va prémer amb força l’accelerador, intentant fugir. Jo no entenia res i em vaig espantar molt. Com era d’esperar, ben aviat  el cotxe patrulla ens anava perseguint fent sonar la sirena. Jo em tapava les orelles amb les mans i preguntava, sanglotant, – què passa, Gorka?. Per què no pares?…. Pel mirall retrovisor vaig veure com l’Iñaki treia de la seva bossa, una pistola. – Però, què fas, boig?. No intentis fer res…

–      Puedes hacerla callar?. De dónde ha salido esta niñata?.

Corríem massa i en una altra corba molt pronunciada, vam derrapar i sortir de la carretera, topant amb el voral. En Gorka i el seu cosí sortiren del cotxe intentant fugir. Un tir va ferir a l‘Iñaki a la cama, en Gorka seguia corrent esperitat marge avall, fins que va ser atrapat. Jo no m’havia mogut de dins del cotxe i m’ho mirava tot com si no formés part d’aquella escena de persecució. Com si estigués veient una pel·lícula, des de la mateixa butaca del cinema. Ni tan sols vaig notar el cop rebut al braç amb motiu de la trompada. El que si vaig sentir foren els cops donats a la finestreta i la veu airada de l’ertzaintza. De res van servir les meves explicacions, no em varen creure i juntament amb els dos fugitius, vam ser duts a la comissaria de Donosti. Hores i hores de preguntes, d’amenaces, de tortures psicològiques. En Gorka i l’Iñaki els van arrestar immediatament, per intent de fugida i portadors d’armes, perquè a més a més de la que duia el cosinet, en el portaequipatge, amagaven altres tres revòlvers. Vaig passar la nit a comissaria, mentre la policia cercava els meus antecedents. No vaig dormir intentant pensar amb els motius del Gorka perquè jo l’acompanyés en aquell viatge i vaig comprendre, que tot era un muntatge per tal de passar desapercebuts i poder entregar les armes als companys etarres, que possiblement els esperaven al caserio on havíem d’anar a parar. Vaig plorar tant i tant que a la matinada, quan em tornaren a buscar per una nova sessió d’interrogatoris, estava apàtica i freda, com si no m’importés res del que anava succeint.

Tot va acabar en tres mesos de presó, fins que l’advocat que van pagar els meus pobres pares, amb els seus estalvis i els diners que la tieta Carme els hi va deixar, ( molt a contracor), amb por d’estar ajudant a una delinqüent i terrorista, i gràcies a la fiança, pagada, van fer que em deixessin en llibertat, en espera del judici…..

–      I doncs, què fas per Austràlia?. Hi penses tornar?

La tieta Carme em fa tornar a la realitat. Veig que per fi es digne a parlar-me. Durant la cerimònia de l’enterrament em va dir lo just. En aquells tristos moments,  vaig sentir-me talment ignorada i marginada com una leprosa.

–      Doncs, si. Allí m’esperen els meus dos fills i les ovelles.

–      Vius en un ranxo?. T’agrada….? – ara és la meva cosineta.

–      Després de totes les peripècies viscudes durant la meva vida, ser gerent d’una propietat ramadera dona molta tranquil·litat.  I el lloc és fantàstic.

–      I aquell home fort i ros que et va acompanyar als funerals, qui era? – l’altra cosineta tafanera

–      El meu marit, en Peter i promotor del negoci familiar. Alguna pregunta més? – la meva ironia apaga de cop qualsevol altre pregunta i la reunió resta en silenci.

Quan vaig tornar a Barcelona havia perdut el curs i em sentia traïda i fora de joc. Els amics m’ignoraven i la família no en volia saber-ne res de mi. Els pares em van protegir i animar però jo em sentia culpable per la meva ceguesa, per la meva estupidesa. En el judici, el meu advocat va poder demostrar que jo no formava part de cap grup etarra i que va ser una casualitat, un infortuni, trobar-me en el lloc dels fets. Però jo em sentia bruta i maltractada i sovint a les nits somiava amb persecucions i hores i hores d’interrogatoris en una comissaria fosca i sinistra. Durant el dia, em passava les hores vigilant al meu darrera, amb la sensació constant d’estar “vigilada” per la policia secreta.  El pare havia d’anar per negocis a Liverpool i em va animar a que l’acompanyés. Jo parlava molt bé l’anglès, i el podria ajudar en les seves reunions de feina. I així va ser com vaig iniciar  el gir que havia de canviar la meva vida. No vaig voler tornar a casa i em vaig quedar a l’Anglaterra. Allí vaig fer de “nanny” en una família de classe mitjana, vaig servir litres i litres de “beers” en un pub, vaig repartir propaganda electoral per quasi tots els barris….. fins que se’m va acudir enrolar-me a un vaixell, com a cambrera d’habitacions. Vaig fer dos llargs viatges fins a desembarcar definitivament a Melbourne.

–      El Senyor Pastor ja els pot atendre. Si ens volen seguir…

El despatx, com el de la majoria de notaris, és gran i molt ben moblat. Ens saluda un a un, estrenyent-nos les mans. Darrera la taula, sembla presidir la reunió. Tots estan quiets i un xic tensos, pensant a qui d’ells aniria a parar aquells terrenys prop de Berga, la caseta de Cercs i el pis del carrer Muntaner. I jo em sento tan fora de lloc….

Australia em va fascinar i m’hi vaig quedar per sempre. Durant cert temps, vaig confraternitzar amb alguns aborígens d’aquell país. Vaig treballar en un refugi de protecció de les aus autòctones i les cacatues van convertir-se  durant un llarg temps en les meves millors amigues. Durant tota la meva llarga absència de casa, no vaig deixar d’enviar diners per tal de que poguessin anar retornant el préstec a la tia Carme. I fou durant el temps de les meves incursions a l’interior de la illa, quan el pare morí en un accident de cotxe, en un dels seus viatges de feina per la península. No ho vaig sabé fins quasi un mes després de la seva mort. Mai em perdonaré haver deixat la mare sola, en aquelles doloroses circumstàncies. Sort del meu germà que la va ajudar en tot, mentre jo feia la meva particular ruta, terres enllà. Després conegué al meu Peter, el vaig acompanyar fins a la seva propietat, on vaig ser molt ben rebuda per la seva família, i vaig deixar de viatjar. Han passat 20 anys i he tornat perquè la mare es moria i jo volia ser-hi al seu costat. Havia d’acomiadar-me de moltes coses….perquè, vulguis o no, part de mi, s’havia quedat en aquella Barcelona de la meva jovenesa. Sempre vivia en mi, cert regust agredolç, certa melancolia, cert despit per haver-me’n obligat a fugir per culpa dels meus fantasmes.

El senyor notari, després d’una tosseta esquifida, amb posat cerimoniós, comença a llegir el testament. Silenci absolut.

Deixo totes les meves propietats, terrenys, casa de Cercs, pis del carrer Muntaner i tot el seu contingut, a la meva estimada filla, l’Anna. En Pere comprendrà aquest darrer desig i se’n farà càrrec. Ell està molt ben situat i no li falta de res, i voldria que la meva Anna pogués disposar de tot el que va abandonar per culpa de la seva mala sort. A la meva germana Carme i les meves nebodes, els hi deixo les meves poques joies, i l’etern agraïment per la seva ajuda en els moments crítics, lamentant, això si, les seves dures crítiques i la seva manca de sensibilitat durant tot el procés….”

Silenci absolut. La llum del sol filtrada a través de les vidrieres multicolors dels finestrons, cauen de ple sobre els rostres enrogits de les tres dones esmentades. Una mosca inoportuna, es passeja pel mig de la polsina daurada i trenca aquella escena pictòrica.

I jo, va i em poso a riure a cor que vols. El silenci queda fet bocins, el senyor notari estossega nerviosament, el meu germà em mira, astorat. I jo, segueixo rient. Tots els nervis floreixen com flors de maig, com salts d’aigua al torrent, com papallones al vent. Poc a poc, torno a la formalitat i a la bona educació.

–      Disculpeu-me tots. No me’n reia de ningú en concret, sinó d’aquesta absurda situació. No he volgut tornar mai i la mare ho sabia i ara, malgrat la seva voluntat, tampoc ho faré. Tinc la meva vida, lluny d’aquí. No em puc quedar. No sé com s’ha de fer, però cedeixo tota la herència, al meu germà, qui de veritat va estar sempre al seu costat.

–      Tieta, sento que per culpa de la rancúnia, la mare no l’hagi pogut perdonar del tot. Jo sí que fa temps ho vaig fer, quan per fi el món va començar a ser amable amb mi. Sempre m’heu considerat una persona estranya, ho sé, no heu entès mai la meva fugida, el meu dolor per les acusacions falses, per un primer amor de joventut vilment traït, per no haver tingut la valentia de tornar. I, sabeu?, en això si que us dono la raó. En el fons, la covardia va dirigir les meves passes lluny dels meus, de la comoditat, de la seguretat…. Bé, sempre m’he considerat com d’una altra galàxia…. sóc als vostres ulls,  quasi una alienígena, oi?. I tu, Pere, com em consideres?

Ell em mira, somriu, se m’apropa i em besa el front. No calen paraules. Sortim del despatx del senyor Ferran Pastor Vilalta, agafats del bracet. A la resta de família, els hi dedico una educada inclinació de cap i no esperem l’ascensor. Baixem les escales a saltironets.

Al bar de la cantonada, ens espera el meu Peter i a Austràlia, els meus dos fills i les meves….ovelles. Demà l’avió em retornarà al present i el futur que m’he forjat.

Joana/ juny del 2012

 

1 comentari (+add yours?)

  1. lasudiste
    juny 19, 2012 @ 18:31:15

    Je viens de lire ce conte sans pouvoir m’arrêter ni un moment, tellement j’étais prise dans cette fantastique histoire 🙂
    Très bien développée, je me suis sentie embarquée dans l’histoire et la fin est juste ce que je voulais !!!
    Joana, mes compliments les plus sincères!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.