EL JOC DE LES MENTIDES

Una dotzena de flashos cauen sobre aquell cos arraulit al costat  del container d’escombreries. Són prop de les 2 de la matinada i l’home es cobreix la cara amb els seus braços, sorprès i enlluernat per les instantànies.

– Ei, què passa….?

– Felicitats, bon home, aquesta nit us ha tocat la loteria. – unes rialles acompanyen la frase  i unes mans l’ajuden a aixecar-se.

– Què voleu de mi?. Deixeu-me en pau!

– Avui dormiràs calentó a la casa gran dels Quintana Rossell… Au, dormilega, amunt!

– No conec aquesta persona i no vull saber-ne res. No vull problemes….Fora, fora…!

Unes passes acompanyen  el personatge que se li acosta lentament, ben protegit per un abric negre que li dona un cert aire enigmàtic i de poder.

– Aquesta nit ets convidat a casa meva. S’acosta una turmenta de  neu i vull

protegir-te. Au, som-hi!. – i donant mitja volta se’n en torna cap el cadillac que l’espera a la cantonada d’aquell carreró immund.

– I per què jo?…. Qui ets tu….? – va remugant mentre és empès pel grup de fotògrafs cap el cotxe.

– Demà us espero al migdia pel reportatge. Cal que es divulgui  en la propera edició – són les darreres instruccions del magnat.

Encara sense recuperar-se’n  del tot,  el indigent es pregunta què fa dins d’aquell cotxe tan car i ho pregunta obertament al seu acompanyant.

– Em pots dir a on em portes i qui ets per endur-te’m d’aquesta manera, sense permís?

– Sóc en Tomàs Quintana, president de la cadena de supermercats Rossell. Em presento com a candidat per la presidència del nou partit C.P.D. (Catalans perla Democràcia) i vull començar la campanya electoral amb una obra colpidora, que demostri als ciutadans, la meva voluntat de servei al poble.

– I per què jo?

– Mira, ja t’ho explicaré més tard. Ara dorm, que tardarem una  mica en arribar a casa.

– No és a Barcelona? –

A les afores de Vallvidrera.

L’home, intrigat però encara emboirat per l’alcohol i la son, es queda ben aviat adormit.

El C.P.D. és un partit nascut d’una excisió d’un partit centralista i en Tomàs Quintana vol guanyar de totes i per totes. El Seu assessor personal li ha aconsellat fer una sèrie d’actes “humanitaris” i socials que el facin simpàtic i atreguin nous electors. Per això, aquesta nit d’hivern, amb el termòmetre de 2º positius, i a punt de nevar, ha sortit a buscar un indigent per tal de protegir-lo del fred i donar-li una nova oportunitat, fent-lo entrar en el seu equip, en qualitat “d’home del carrer”, amb veu i vot per ajudar a conèixer la problemàtica dels desemparats i sense sostre.

Aprofitant que l’home s’ha adormit profundament, li regira les butxaques sense trobar cap tipus de documentació que l’acrediti.

Tot pujant per la carretera de l’Arrabassada, comença a nevar copiosament. arribant ben just a temps a la casa de Vallvidrera, sense haver de posar cadenes a les rodes del cotxe.

Instal·len a l’home en una habitació del primer pis. El fan dutxar, es posa un pijama i beu un got de llet calenta que troba a la tauleta de nit. Mica en mica comença a pensar en claredat i amagat dins els llençols i l’edredó que l’abriguen, es pregunta què carai fa ell en aquesta casa .  Els efectes de l’absenta encara no han desaparegut i el cap li dona voltes, per tan prefereix abandonar-se en els braços d’Orfeo i deixar les cabòries pel dia següent. Al matí hi ha força enrenou dins la casa de Vallvidera. La nevada ha deixat  impracticable la conducció de vehicles i les noticies recomanen que ningú circuli per carreteres i autopistes perquè l’acumulació de neu és considerable i la tempesta ha fet caure arbres que obstaculitzen el pas de cotxes. Barcelona i la seva rodalia ha quedat sense comunicació, en espera de que les màquines llevaneus obrin camins.

En Tomàs Quintana Rossell es troba envoltat del seu assessor polític, i del seu secretari, en una forta discussió.

– Els periodistes i fotògrafs no podran arribar a casa per culpa d’aquesta inoportuna neu. Què fem ara? Els meteoròlegs van anunciar una nevadeta de res – pregunta el magnat, fumant nerviosament.

– No ens esverem. Cal esperar a que les coses es normalitzin. Tampoc cal exagerar. – comenta l’assessor.

– Sí, però tinc a casa meva un brètol alcoholitzat enmig de totes les meves obres d’art. Cal que no el perdem de vista…. Voldria que fumés el camp el més aviat possible.

– Miri, Tomàs, podríem aprofitar per prendre anotacions sobre la vida d’aquest convidat desconegut. Saber qui és, a què es dedica i començar a crear el personatge favorable a les nostres intencions. Fer-li fotos amb la nostra càmera digital i enviar-los per e-mail  a les redaccions dels principals diaris i televisions.

– Molt bé, molt bé, fem-ho així. S’ha despertat ja aquest home? . Enric , ves a buscar-lo a la seva habitació. – ordena al seu secretari

 

*** **** **** **** ****

Es desperta molt d’hora, no du rellotge però rere la finestra encara hi ha foscor.

 Què dimonis faig aquí?es pregunta tot incorporant-se del llit.

Vagament ho recorda. Uns fotògrafs, l’home de l’abric negre, el cadillac…. Què li volen?. Una porta mig oberta li  descobreix la cambra de bany. Se n’hi en va i alleugera el seu cos, encara mig estabornit. Entra a la dutxa i rep l’aigua freda amb fruïció. Embolicat  amb una tovallola torna al costat del llit buscant la seva roba. No hi és, en el seu lloc, troba uns pantalons, una camisa, un suèter, i una muda completa de roba interior. A terra, un parell de sabates i uns mitjons.

Vaja, han pensant en tot!  Es vesteix, i de nou al lavabo, s’afaita amb una maquineta de fulles de gillete, es renta les dents per treure el mal gust de boca i un cop pentinat, es mira al mirall.

Serà hora de tocar el dos d’aquí. No sé que volen de mi però no els hi serà fàcil treure-me’n res.

Corre les cortines i en les primeres clarors del dia descobreix la neu. Als peus de la seva  finestra es veu Barcelona tota nevada. Impressiona el paisatge, Sembla talment un quadre pintat en un moment de gran inspiració. Després de la contemplació ve la veritat, com podrà fugir d’aquell cau amb una nevada d’aquesta naturalesa? Sospira i decideix sortir a cercar fortuna: escapolir-se o enfrontar-se a la voluntat dels seus segrestadors.

Lentament obra la porta i mira el passadís de dreta a esquerra sense veure a ningú. Tot està en silenci. Baixa les escales i uns sorollets al duen cap una porta al fons del pis inferior. Es la cuina, on una dona està trastejant entre els fogons.

– Bon dia! – saluda al entrar.

– Oh! Es vostè el convidat? Encara és aviat, però si vol, li puc preparar el desdejuni.

– Una mica de cafè m’anirà prou bé, si no li és molèstia. – i com si fos a casa seva, seu còmodament en una cadira, darrera una tauleta. La noia, tímidament li somriu i prepara la cafetera.

– T’han parlat de mi, saps alguna cosa del que prepara el senyor ….? El senyor….- el nom de l’home de l’abric negre  se li ha esborrat de la memòria .

– No, el senyor Quintana tan sols em va indicar que tindria un  convidat,  a més a més del senyor  Enric, secretari  i senyor Comes, el seu assessor.

Això mateix, Tomàs Quintana Rossell, ara me’n recordo. El nou polític de pacotilla…

Mentre pren el cafè acompanyat d’unes torrades amb mantega rumia l’estratègia. Li pica la curiositat de saber el motiu de que l’hagin escollit a ell i no un altre . Es potser que el coneixen?. No ho creu, no duia cap documentació .

Surt i dona tombs pels salons atapeïts de mobles cars i antics i de quadres i objectes d’art. Caram, un Manet, un Degàs i…. “el bevedor d’absenta” de Picasso…. Quines joies!.  S’apropa al quadre de Picasso i somriu amb ironia.

Vaja, vaja……. Intenta observar de més a prop les altres teles, quan….

Home, ja et podíem anar buscant. Què fas aquí? – el secretari Enric està a punt d’agafar-li un atac de cor, al veure’l allí, precisament entre les obres d’art del seu cap.

– Et conec, amic? Veig que em tuteges… –  comença a divertir-se, això promet.

– El senyor Quintana t’espera en el seu despatx. Acompanya’m.

Sense l’abric, el magnat sembla més poca cosa. Es miren tots dos i cap d’ells baixa la vista. Finalment, el convida a seure. El secretari i l’assessor hi son presents.

– Vostès diran. No sé de què va la cosa, però estic molt agraït per la seva hospitalitat.

– La setmana propera comença la campanya electoral per la presidència d’un nou partit, i jo m’hi presento. Sóc prou conegut en el món industrial i per ser un mecenes en qüestió d’obres d’art. Però, en primer lloc, voldria saber el seu nom i a què es dedica, si és que treballa….

No t’ho diré pas. Inventaré un personatge de novel·la, a veure si cola.

-Em dic    AgustíMirallesi Sans i actualment estic a l’atur. Ahir quan em van trobar havia estat bevent, gastant els darrers euros queem quedaven… Aquestsóc jo, un fracassat. Què voleu de mi?.

– Necessito aportar idees noves, conceptes que no s’hagin explotat mai en el camp de la política.

– I….?

– L’he recollit del carrer, en la nit potser més freda del hivern. L’he acollit a casa meva i penso oferir-li una feina… Diuen que els polítics estem sovint allunyats de la ciutadania, de la gent. Jo vull demostrar que en el meu grup també ens hi ocupem dels que no tenen res.

– I….?

– Vostè, Agustí, pot ser el meu assessor pels assumptes que degut la meva posició social ignoro. Em pot donar a conèixer la problemàtica dels sense sostre, dels més desprotegits. Què li sembla?

A mida de que va parlant, en Tomàs Quintana se n’adona que aquell home que seu al seu davant no sembla pas cap desgraciat indigent. Nota en els seus ulls una lluïssor d’ironia que el neguiteja. S’haurà equivocat de persona?.

– I…..’

– Doncs que li ofereixo un tracte. Havíem convocat a la premsa per comunicar la meva decisió i donar-lo a conèixer, però la neu impedeix la seva arribada. Per tant, ara li farem unes fotos que enviarem per correu electrònic als periodistes. Li sembla bé, Agustí?

Em començo a divertir. A veure qui riurà l’últim.

– De meravella, senyor Quintana. Pot comptar amb mi pel que calgui, no faltaria més.

El secretari Enric comença a disparar el flash de la seva càmera digital . L’Agustí donant la mà al seu benefactor, l’Agustí assegut a la taula del menjador dinant amb el candidat  a president, l’Agustí contemplant els quadres de la col·lecció del senyor Quintana… L’Agustí….

I acte seguit, totes les redaccions de la premsa catalana i emissores de ràdio i televisió reben les fotos i la notícia de l’adopció d’aquell desconegut per part del polític.

– Ara, quan les carreteres siguin transitables, l’acompanyarem a Barcelona. Per cert, té vivenda?

– Sí, sí, encara em queda el pis fins que no em treguin fora.

El senyor Quintana li entrega cinc cents euros a compte dels seus serveis. Després, amablement l’acomiada fins al saló i allà queda l’Agustí, acompanyat del secretari  Enric que no el deixa sol ni un instant.

Deuen tenir por de que alguna obra d’art desapareix-hi. Aquest Enric no em treu els ulls de sobreAh, no saben el que els hi espera.

Passades les 10 del vespre, la carretera dela Rebassadaqueda neta de neu i l’Agustí és acomiadat  pel Sr. Comes, ja que el futur president està en una roda de premsa telefònica i no pot atendre’l.

– On et deixo, Agustí?.

–  Al carrer Montcada, per favor.

Durant el viatge no es diuen res. L’Agustí contempla per la finestreta el canvi del paisatge, primer, i dels carrers de la ciutat més tard. Sembla tranquil i absent. Pensa amb el fatxenda que acaba de deixar i com acabarà aquesta  història tan grotesca i surrealista (amb perdó dels grans artistes del surrealisme). L’Enric deixa el cotxe aparcat al Passeig del Born i l’acompanya caminant fins que l’Agustí es para davant un palauet, prop del Museu Picasso.

– Vols pujar a prendre unes copes?  Vols provar l’absenta, el licor dels genis?

– Com?. Tu vius aquí? – l’Enric s’ennuega amb les seves pròpies paraules.

De cop i volta els fotògrafs els envolten i de nou els flashos cauen sobre ells dos.

– Agustí Sans Miralles, pot explicar la seva connexió amb en Tomàs Quintana? – la presentadora de TV3 li posa el micròfon davant la seva cara per tal que contesti. – Ens va sorprendre molt veure’l amb el nom canviat i com a indigent recuperat.

– Es una llarga història, amics meus. Ahir nit vaig voler emular als grans artistes com Van Gogh, Gauguin, Baudelaire… i em vaig preparar unes copes d’absenta, tal com ells ho feren, esperant ser més creatiu. Estic passant  per uns moments baixos, i cercant inspiració, vaig voler tastar “la fada verda”, l’absenta.  Esperava tenir al·lucinacions, sentir-me transportat per l’èxtasi i començar a crear… Però, nois, vaig agafar un pet que em va deixar estès en un recó del carrer. El pseudo-polític Sr. Quintana Rossell em va treure del llimbs on m’havia dut la beguda  i em vaig despertar a casa seva, a Vallvidrera. Encara que es cregui un mecenes de l’art, ignora els nous valors i per això no em va reconèixer ni quan li vaig dir qui era canviant l’ordre dels cognoms.  Com sabeu, acabo d’exposar a Paris i Londres amb gran èxit, modèstia apart. Com que no em va agradar el motiu del meu, diguem-ne, segrest, i encara que he estat ben tractat en tot moment, crec que el meu deure és desemmascarar aquesta persona.

L’Enric, pàl·lid i prop d’un atac de nervis, intenta desaparèixer del grup de la premsa, reculant per no ser vist.

– Ei, Enric – la veu el paralitza del tot- Digui-li al Senyor Quintana, que “el bevedor d’absenta” de Picasso, és una bona còpia, però és fals.  Tindrà un disgust, però no serà l’únic, i després d’aquest moment, senyors,  el joc de les mentides s’ha acabat.  Bona nit a tots!.

 

****  ****  ****

El bevedor d’absenta

Pablo Picasso 

Joana

Abril del 2010

 

1 comentari (+add yours?)

  1. Margarita
    juny 04, 2012 @ 21:00:12

    És una història que serveix molt bé per els moments que estem vivim plens de mentides i d’hipocresía. Com sempre molt acertada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s