ESCALA DE COLOR

Les dones som un món apart. Avui dia, als meus quasi 50 anys, encara desconec la meva realitat, el motiu de la meva vida i com redimonis segueixo endavant quan tot se’m gira d’esquena.

Ara mateix, vinc del metge: colesterol alt, mala circulació,  hipertensió….en fi, tot un poema …..Per acabar-ho d’adobar, l’ascensor parat entre l’entresol i el primer pis, com sempre!. I jo, carregada amb tres bosses del súper, perquè clar, com que les taronges anaven barates….apa, comprem-ne 4 kg., així podré fer-me sucs. L’oli estava d’oferta…. dues ampolles!. El xai ha baixat de preu, doncs, poseu-me un quart sencer…. i al congelador.!

Començo a pujar les escales a poc a poc, prenent aire a cada replà, tot just estic al primer pis i he d’arribar fins el setè…. Ah, si trobés algun veí que m’ajudés…. No, no tindré tanta sort.

Ahir vaig rebre la carta d’acomiadament de l’editorial on he treballat durant més de vint anys. L’empresa es fusiona amb un grup editorial molt fort i la meitat del personal queda al carrer. Enrere restarà tot aquest llarg temps corregint galerades, perseguint impremtes i enquadernadors, barallant-me amb dibuixants i escriptors, col·laborant de molt a prop en el naixement de nous llibres…. M’he dedicat al meu treball amb cos i ànima, per omplir les hores de la meva actual solitud. I ara, ara estic jubilada del món laboral i amb poquetes possibilitats de trobar de nou, una bona feina.

Ah, me’n oblidava, i també “menopàusica”. Si, les meves hormones ja fan tentines i les meves regles comencen a desaparèixer. Mira, millor!, donada la nul·la vida sexual que porto, serà un neguit menys que hauré de carregar cada mes. Perquè des de que en Miquel se’n va anar, ara farà cinc anys…res de res. Torno a ser verge. Si, si, va ser un altre bufetada, doncs va deixar-me per la Carmeta del cinquè pis. Ara deuen ser a Santander, on ella va heretar un petit negoci familiar de lampisteria i com que ell sempre ha estat tan manyós, s’ha quedat amb una botiga molt ben situada al centre de la ciutat i amb una xicota vuit anys més jove. (I jo, des del meu setè pis, sense assabentar-me de res, fins a darrera hora que em van donar el “fini quito” i la petada al cul).

Ja estic al segon pis. Aquí viuen les “germanes Gilda”, les solterones més xafarderes del barri. Elles foren qui m’assabentaren de mala manera, que jo duia banyes. Va ser prou desagradable i penós. Bé, tanquem els ulls i passem de llarg. En el segon segona hi viu en Tomàs, vidu i peixater de professió. Durant cert temps em va anar darrera. Em donava bona torna quan hi anava a comprar a la seva parada del Mercat. Sovint me’l trobava alguna tarda a la sortida de l’editorial, com aquell que passava per allí, per causalitat. I no me’l treia de sobre fins arribar a casa.

És un bon home, una mica panxut i rabassut, que em podria fer el pes, si no fos….aquella pudor a peix que sempre du a sobre. Suposo que es deu dutxar a consciència, però malgrat tot, una certa fortor sempre li noto. Una vegada, jo vaig acceptar la seva invitació per anar a sopar (era en plena festa major del barri) i jo hi anava amb la predisposició de passar-m’ho bé, i fins i tot, lligar, per què no?. Encara em sento jove, tinc bon tipus i faig goig. Em va venir a buscar tot ben mudat, amb una forta olor a colònia “for men” que marejava i que no disfressava aquell conegut rerefons a peix. Me’n vaig acabar d’adonar quan a l’envelat, varem sortir a ballar i ell anava escalfant-se,.intentant fer-me participar del seu progressiu i galopant ardor. Vaig aguantar tres balls sencers, encara ho recordo, dos boleros i un tango. Després, amb l’excusa d’un sobtat i fort mal de cap, potser massa vi negre al sopar?, varem deixar la ballaruga i em va acompanyar fins a casa. El pobre, en volia més i va intentar entrar al meu pis. – Et prepararé un café ben carregat i ja veuràs com et trobaràs millor – I jo, amb un somriure estúpid me’l mirava sense saber com treure-me’l de sobre, sense fer-li mal – No, no cal, amb una aspirina i dormint, se’m passarà. Gràcies, Tomàs – I ell, que de cop perd tota la vergonya, em diu en veu baixa i pastosa, tot repenjant el seu braç sobre el marc de la porta mig oberta, i mirant-me amb ulls de rap bullit: – Et trobaries millor si tinguessis companyia aquesta nit, xata. Què et sembla, eh? – Aquell posat de “Clark Gable”, amb rostre del “Robert Mitchum” em va donar prou empenta per a dir-li: – Ho sento, crec que t’has equivocat, amic. Jo només volia passar una bona vetllada amb un bon veí. T’agrairé que te’n vagis, adéu – La porta es tancà als seus nassos, no oblidaré mai la seva cara, que de conquistador esdevingué víctima incompresa, pobre!. Des d’aquella nit, quan necessitava comprar peix, vaig haver de canviar de parada. Ara, ni tan sols em saluda si alguna vegada me’l trobo a l’escala. Homes….!

Tercer pis i parada. Quina oloreta de sofregit…. Sort que quan arribi a dalt ja tindré el brou fet i podré preparar-me la sopa i dinar tot seguit. He deixat l’olla gran fent xup-xup ja fa més de dues hores. A la tarda he de tornar a l’Editorial, a signar el fini quito i a acomiadar-me dels meus companys i demà hauré de passar pel Servei català d’ocupació, a formar part de la llarga cua d’aturats. Jo, Francina Masdéu Colomer, sense feina, sense marit i sense companyia. Perquè la meva Neus, ha emprés un llarg viatge cap un destí incert però ple d’aventures. En Miquel i jo, la varem educar lliure, a casa es parlava de tot obertament, sovint discutíem de foteses, però mai de coses importants, de veres. En Miquel, militant d’esquerres, jo, àcrata de mena, vam ser còmplices, potser, de la decisió més important de la seva vida: – “Mare, vull anar-me’n al Txad, amb els companys de Sant Pau. S’està organitzant un equip de reforç per muntar un hospital” – En Miquel acabava de deixar-me i jo m’havia refugiat plenament amb la meva filla, qui ara, amb els seus estudis d’ATS a la butxaca, sentia dins la seva pell la punxada i el neguit dels seus vint-i-dos anys, amb ganes de menjar-se el món i fer-lo millor, com una mena de comunió per establir, mercès un íntim acte de fe, l’equilibri del bé i el mal, de la riquesa i la pobresa…. – “Nena, no te’n vagis, no em facis això ara, precisament, ara….” – La seva mirada, aquells ulls oberts, nets d’egoisme, la súplica amagada dins les seves ninetes…. La por d’haver de renunciar als seus somnis…i la por de fer-me mal…. No, no calgueren més paraules, la vaig abraçar fort, molt fort, com si la meva vida depengués d’aquell contacte. Què hi podia fer si ella, era la persona que jo havia engendrat embolcallada amb totes les idees progressistes, sempre en pla teòric, que ara esdevenien punyents realitats?.

Al cap de dos mesos, l’acompanyava a l’avió i la meva Neus emprenia el vol amb les seves pròpies ales, deixant-me a mi, clavadeta a terra, les cames tremoloses i un sanglot que es va escapar del meu pit, tot just la portella de l’avió, va tancar-se i els motors es posaren en marxa. Els meus ulls ennuegats de llàgrimes no deixaren de mirar el cel, fins que l’aparell va semblar un ocell, perdent-se a l’ennuvola’t d’aquell dimecres de maig. Des de llavors, a la terrassa del meu pis, cada nit contemplo la lluna i penso que ella també la mira. En les seves cartes, diu que la lluna a l’Àfrica és molt més gran i al crepuscle agafa uns colors meravellosos. Ara conviu amb un jove metge de Peníscola, al centre hospitalari del Txad, i a la que puguin, vindran perquè el conegui i quan acabin el seu compromís en terres africanes, s’instal·laran definitivament a Barcelona. Tan de bo sigui ben aviat!. La meva nena….!

Arribo al quart pis i  apareix la senyora Emília

–      Torna a estar espatllat l’ascensor?

–      Si, noia, i jo ben carregada. Haurem de parlar seriosament amb l’administrador, perquè aquest trastot contínuament ens fa la guitza.

–      Bé, jo anava a baixar a comprar el pa, però ja agafaré del que guardo congelat. Adéu, Francina i no et cansis gaire. I la nena, bé?. La Dolors va rebre una carta d’ ella fa poc

L’Emília, una dona d’empenta, malgrat els seus més de seixanta anys. La seva filla Dolors, va ser companya d’escola de la meva Neus i amiga íntima de tota la vida. L’Emília i el seu marit, tenien una botiga de queviures a la cantonada, que van defensar fins al darrer moment, davant la progressiva i constant competència dels supermercats que anaven apareixen al barri. Feia trenta anys, que dia a dia, atenien la seva clientela amb dedicació absoluta. Però finalment es van adonar, que de voluntat no se’n menja i malgrat la fidelitat d’uns quants (entre ells jo mateixa) hagueren de baixar les persianes, per sempre més. Ell va trobar feina de vigilant de nit en un garatge prop de casa, la qual cosa fa que tot el dia se’l passi dormint i l’Emília amaga els seus somnis davant el televisor, fent mitja. Mica en mica, la seva iniciativa l’ha dut a vendre els seus jerseis de llana entre els coneguts i això li reporta uns petits beneficis annexes, que a més a més, li produeixen una satisfacció personal que la salven d’un possible anorreament.

Ara ja estic en aquest maleït cinquè pis i no puc per menys de pensar amb la Carmeta i la seva traïció. Com podia pensar jo, que aquella noia tan simpàtica i companya de reivindicacions a l’Associació de Veïns, fóra capaç de furtar-me el marit?. En Miquel era reporter gràfic d’un diari i sovint estava fora de casa. “per feina”. A més, jo li tenia tota la confiança del món. La Carmeta, sovint pujava a casa a sopar, amb l’excusa de discutir problemes del barri per resoldre. Una vegada, el nostre Renault va tenir una averia i ella, es va oferir per acompanyar a en Miquel, a una sessió fotogràfica d’un festival al Palau Sant Jordi, amb el seu cotxe i ell, va acceptar encantat. Si, si.., l’encantada era jo, no vaig veure res del que es va iniciar aquella mateixa nit. En Miquel era un home legal i mai m’havia estat infidel. Quan ens vam conèixer, jo era la Paquita, una noia rebel que feia teatre independent, que anava a totes les “manis” i que assistia a quasi totes les actuacions d’en Raimon, d’en Quico Pi de la Serra i en Llach. Ell em va fer una foto, just quan estava dempeus, amb els braços enlairats, cantant “L’estaca”. Al cap de poc temps, ens vam tornar a trobar en un altre recital i em va donar la foto, on se’m veia exultant, boca oberta, ulls brillants, punys fermats enlaire. Allò va ser el començament d’una bona a amistat (com “Casablanca”). En Miquel i jo ens convertirem en parella inseparable. Ell em va rebatejar de nou i em va anomenar Francina, doncs Paquita no li agradava i havíem de catalanitzar els mots. A mi em va agradar el canvi, i la Paquita d’abans, l’esbojarrada noieta plena d’inquietuds i rebel·lies, va trobar en aquell xicot, l’estabilitat i la radicalització intel·lectual d’unes idees i actuacions, sovint anecdòtiques, però que ens feien viure plenament en un món utòpic, al marge de la cruel i autèntica realitat.

Ja estic arribant al sisè pis. Aquí si que hi viu una persona interessant. És un argentí, fill d’immigrants italians, casat amb una catalana i músic de professió. Ens hem trobat pel carrer i a l’escala en vàries ocasions i sempre ens hem saludat amistosament. És un home alt i prim, amb pocs cabells vora el front però llargs al clatell, amb un aire entre entristit i bohemi, uns ulls blavosos darrera unes ulleres rodones. Sé que toca el violí perquè sovint el sento assajar i ho fa molt bé. Quan toca, obro de bat a bat, la finestra del celobert per tal d’escoltar-lo millor. Fa uns mesos, per atzar, vaig tenir ocasió de conèixer la seva vida. Els dos varem coincidir al vestíbul i entràrem junts a l’ascensor. Entre l’entresol i el primer pis, l’ascensor es va aturar. Després de tocar el botó d’alarma i donar avís del nostre segrest, ens vam posar a xerrar, com vells amics, tot esperant que ens vinguessin a rescatar.

–      Permíteme presentarme. Soy Ernesto, su vecino del sexto piso. Creo que ya me conocéis, no?

–       Si, el violinista. Me llamo Francina y me encanta tu música, particularmente cuando interpretas el Adagio de Albinoni. Me llega realmente al alma.

Ben aviat m’explicà la seva història, em digué que era un fugitiu de la repressió, de la Junta Militar del seu país. Que el seu cosí i el seu cunyat, havien desaparegut, per motius ideològics, convertint-se en unes víctimes més, de les “madres de la plaza de Mayo”. Que els seus pares, italians immigrats durant la segona guerra mundial, eren propietaris d’una pizzeria prop del port de Buenos Aires, que ell s’havia pagat els seus estudis al Conservatori de musica, fent pizzes a la cuina del petit restaurant. Quan va arribar a Barcelona, després de passar cert temps a Marsella, es va buscar la vida, primer tocant per les Rambles, pels carrerons de ciutat vella i dins el Metro. Més tard va començar a fer-ho en petits restaurants de coneguts, preferentment italians i sud-americans, fins que un dia va conèixer la Sole, una noia cinc anys més gran que ell, concertista de piano i enamorada de la musica i aviat es van fer molt amics. Ella, el va dur a tocar a centres culturals, ateneus, esglésies, fins a formar un petit grup de musica de cambra. Però no deixava de ser un immigrant i sempre havia d’anar fugint de les autoritats, per por que el repatriessin. La Sole, un dia que sortien d’un concert a l’Auditori, li va oferir casar-se amb ell per tal de poder legalitzar els seus papers. Asseguts en un banc públic, sota la llum d’un fanal, amb llàgrimes als ulls, li va confessar que tenia càncer i que li quedava poca vida. No volia deixar aquest món, sense haver fet alguna cosa de profit. El volia ajudar. Es van casar i ella se’n va anar al cap de poc temps a viure amb els seus pares, a Manresa, no volia de cap manera, que ell assistís a la seva degradació i el seu sofriment.

Emocionada pel relat, li vaig dir – És una gran dona, mereix tots els meus respectes – Ell em va confessar que no l’havia vist des de feia tres mesos per culpa de la negativa de la Sole a que hi anés i estava molt preocupat. Quan per fi ens varen alliberar i vam poder sortir de l’ascensor, l’Ernesto em va convidar a entrar al seu pis a prendre un mate, la beguda del seu país per excel·lència. Jo, cada vegada estava més fascinada per aquell homenot fràgil i alhora, terriblement masculí. Em va fer prometre que l’acompanyaria  a un proper concert que donaria al Monestir de Sant Cugat, on interpretaria l’Adagio d’Albinoni i Les quatre estacions, de Vivaldi, entre altres peces. Em parlava en un català un xic rar amb accent sud-americà, intercalant mots en espanyol. Per primer cop, durant molt de temps, em vaig sentir veritablement atreta per un home. La seva sensibilitat, la seva naturalitat, la manera de parlar, la seva mirada….. Tornava a sentir-me viva, a sentir desig…. Recordo com vam riure, després dels moments tensos de les confidències (jo també li vaig parlar d’en Miquel, la Neus, de la meva feina) quan li vaig preguntar si sabia ballar el tango i ell em contestà que no. Entre rialles, li vaig fer prometre, que algun dia m’acompanyaria a La Paloma, i jo, una catalana de soca-rel, li faria demostracions d’un tango ben ballat. Quan vaig pujar a casa, l’Ernesto em va dedicar un tango. Des de la finestra pujaven les notes de “Volver”  de Carlos Gardel i vaig tenir un calfred, i el plor va fluir dolçament, amb regust d’esperances…. existiria una nova oportunitat per a mi? – “Sentir que veinte años no es nada, que febril la mirada….”. Per no malmetre la melodia, ni la màgia del moment, em vaig trobar cantant a mitja veu. Però, vet aquí, que el dia del concert va arribar i l’Ernesto no va venir a buscar-me. Tampoc, des de feia dies, escoltava el seu violí i i això em va omplir de neguit. Ara, estava a l’espera de sentir algun soroll en el seu pis, per tal de saber que havia tornat.

Sisè pis i una porta que s’obre.

–      Francina!

–      – Has tornat a casa….!. La Sole…?

–      Ahir la varem enterrar. Els seus pares em van trucar fa dies i jo, no et vaig trobar per a dir-te res abans de marxar. La Sole es moria i volia estar al seu costat.

–      Podem parlar-ne a dalt el meu pis. M’ajudes amb les bosses?

–      Si, gràcies, necessito parlar, he de comunicar els meus sentiments, ha estat tot molt, molt dolorós. No sé, però, si tu vols compartir les meves penes….no tinc cap dret.

–      Apa, home, estic desitjant que ho facis. A casa t’espera una bona sopa de brou  que molt la necessites. I després….

Després vindrà el que hagi de venir. Estic convençuda de que avui serà el meu gran dia. M’ha costat molt pujar els esglaons d’aquesta escala, però avui…avui tinc tots els trumfos a les meves mans…. Avui he fet escala de color, he guanyat la partida!

Joana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s