INTIMITATS

Estimada.

Torno a escriure’t perquè tinc molta necessitat de compartir els meus sentiments, les meves pors. Cada dia que passa em trobo més allunyada del Manel. I a ell li succeeix el mateix, n’estic segura. No em busca, arriba tard a les nits i jo. al llit, fingeixo que ja dormo.

He complert els 50 i segons diuen les meves amigues, aquesta edat no les impedeix de viure el sexe amb voluptuositat. Jo, ja no sé si tinc ganes de marxa o si ja m’està bé l’abstinència. Ben pensat, si vols que et digui la veritat, mai m’he sentit completament eufòrica…. però, ell mai se m’ha queixat, ha complert amb la seva feina, s’ha girat d’esquena i…. a dormir!

Si sexualment no n’estic prou satisfeta, a nivell de convivència, si que en puc estar ben orgullosa. Ens entenem bé, ens agraden les mateixes coses i mai cap discussió, ha malmès la nostra relació amistosa. En Manel és de caràcter tranquil, mai aixeca la veu, ni tan sols per a fer valer la seva opinió. Però, poc a poc, està canviant…. en què ho noto?. En menudeses, potser. Parla poc, mai ha estat gaire conversador, però des de fa cert temps, durant el dinar, el nostre diàleg només són monosíl·labs. La televisió omple els llargs silencis. Està pensatiu, i quan li pregunto què barrina al seu cap, ell em somriu i li treu importància, tot dient: – la feina, noia, la feina – i torna a les seves cabòries. Jo no sé què fer. L’altre dia vaig passar-me per la gestoria, amb l’excusa de que m’havia deixat les claus del pis. Abans d’anar-me’n, vaig tenir unes paraules amb un dels socis i li vaig preguntar si la feina havia baixat. – Què dius?. En tenim més que la que volem. De moment, tot rutlla…i que continuï –  va dir-me tot rient –

La seva actitud, doncs, no és per problemes econòmics. I si té una amant?. No el veig fent-me el salt… o si?. Déu meu, no m’ho perdonaria pas. Perquè si ell es busca una dona fora de casa, és que jo no li he fet prou cas… La meva suposada frigidesa no m’ absolt de no haver insistit  més en els jocs eròtics.

M’ho he de replantejar. Sí, cal pensar. Ara t’he de deixar. Eulàlia

Estimada;

Recordo quan en els primers anys de matrimoni, no paràvem de xerrar. Ens havíem casat després d’un curt prometatge. Cinc mesos justos després de la nostra primera trobada, esquiant a la vall de Núria. Tots dos estàvem allotjats a l’hotel, i durant la setmana de vacances d’hivern, ens veiem a les pistes, al restaurant i  a les botigues. El viatge de tornada, el varem fer ja  plegats i així va començar l’aventura . Per aquest motiu ens havíem de posar al dia de tot, i les nostres converses aleshores, no acabaven mai, tots dos volíem dir la darrera paraula i rèiem i rèiem…

Més tard van arribar les bessones. Ell va muntar una gestoria amb uns companys i la rutina, les feines domèstiques, les nenes, em convertiren amb una dona sense gaires horitzons. Cap els 40 vaig tenir l’avortament i penso que llavors la meva libido va sofrir una davallada. Però el matrimoni sempre he pensat que anava prou bé. Després, les filles s’han independitzat i ens hem tornat a quedar sols. I jo, no he sabut pas atreure’l de nou, mantenir el caliu. L’estic perdent….?

Crec que aniré a comprar un conjunt de roba interior ben provocatiu i procuraré fer-me atractiva als seus ulls. Sé que m’estima i jo l’hi he de fer recordar aquells primers anys fogosos de la nostra joventut.

Me n’hi vaig. Ja t’ho explicaré.  Eulàlia

Estimada:

Estic enfonsada, terriblement enfonsada. Ahir nit, vaig posar el meu pla  en acció. Li vaig demanar que vingués a sopar aviat perquè les nenes passarien a veure’ns. Quan va arribar, hagué d’inventar una excusa que justifiqués la seva absència, perquè elles, naturalment, no hi eren. Havia preparat una sopa de peix i un llobarro al forn que a ell, li agrada molt. Per uns instants cregué que estava més alegre i això em va esperonar. Tancada al bany, em vaig vestir amb la transparent i curta camisola negre. Un toc de perfum i….Així que em va veure, el seu rostre empal·lidit em va donar la primera alarma. M’hi vaig apropar a poc a poc, sensualment, fins arribar al seu costat. Ell, estirat al llit, em mirà. No es va moure. – Que ja no t’agrado? – i els meus llavis s’acostaren als seus. I de sobte…. ell es va girar d’esquena i va començar a sanglotar, plorant com mai l’havia vist abans. – Manel, Manel, què et passa?. Parla’m, diguem-ho, no tinguis por, estic preparada pel pitjor. – Si, ara vindria allò de la seva amant i que volia el divorci. Però no acabava d’en tendre la seva reacció, malgrat tot, era desmesurada..

–      Estic malalt, Eulàlia. Tinc un tumor cancerós i m’hauran d’extirpar els testicles. Fa dies que ho sé i no sabia com dir-t’ho. Tinc vergonya, saps? Mai més serè un home sencer i no podré complaure’t.

–      Per això cada dia venies tard?. Aquesta és la causa del teu retraïment ? Manel, que no em coneixes….?. M’ho havies d’haver dit de seguida.

–      Em tancava al despatx fingint que treballava i donava voltes i voltes al meu problema. Per tal de no delatar-me, tornava quan suposava que ja dormies

–      Quan… quan t’ho han de fer?

–      El proper mes. Oh, Lali, ho sento, ho sento….! – i se’m va abraçar al meu cos, arraulit com un nen petit.  Jo també vaig plorar, acaronant-lo, besant el seu rostre, murmurant paraules de consol…. Després, varem fer l’amor amb tendresa, fent durar i durar…, aquells moments pel nostre record.

Ara, la nostra unió és més forta que mai. Hem recuperat moltes coses perdudes durant tants anys de matrimoni. La convivència, a partir d’ahir nit haurà de ser molt més íntima, defugint tot el que sigui superflu. De moment, per Setmana Santa, tornarem a Núria i reviurem la nostra joventut. He de demostrar-li, que l’estimo integralment i que les carícies fetes amb amor, tenen més valor que qualsevol altre acte, merament sexual. Això si, m’ha fet prometre que no direm la veritat a ningú, ni a les nenes. La seva intervenció,  serà només una simple operació de pròstata. D’aquesta manera, la seva estimació personal quedarà salvaguardada.

Bé, ara ja no tinc motius per a escriure’t més. M’has servit per a alleugerir-me de les meves preocupacions. Has estat la meva silenciosa amiga.  D’alguna cosa m’hauria de servir l’ordinador, oi?. Vaig crear una carpeta sota el nom d’”estimada” i allí, dia a dia,  he anat deixant les meves confidències. Ara la suprimiré, ja no la necessito. En Manel i jo, sí que ens necessitem, i molt !

                                                                Joana/febrer 2012

4 comentaris (+add yours?)

  1. Maria
    febr. 02, 2012 @ 13:08:41

    Comentario de “Anonimo”.

    Por error no ha salido el nombre.

    M'agrada

  2. Anònim
    febr. 02, 2012 @ 12:43:47

    Lo maravilloso de la historia es que, aunque la vida nos dé un revés cruel, afortunadamente siempre hay alguien que con amor y comprensión te da la fuerza suficiente para seguir adelante sin miedo ni verguenza

    Joana, estas historias nos ayudan a ver la vida mucho mejor y nos hacen mas fuertes.

    Gracias por regalarnos estos minutos..

    M'agrada

  3. Margarita
    gen. 29, 2012 @ 19:38:00

    Deixan’t de banda la malaltia, és bonic un amor així i que gràcies a l’adversitat serà molt més fort.

    M’agradat molt.

    M'agrada

  4. ANGELA
    gen. 28, 2012 @ 20:39:14

    es curioso, como viven los hombres la sexualidad.

    joana lo has “clavado”.

    tinc vergonya ,saps?.

    ante un cancer, que te puede llevar de este mundo. tener verguenza? de que?.

    solo el amor de las personas , puede vencer esta verguenza, el miedo y tantas otras cosas.

    joana sigue escribiendo.

    fuerza para las personas que sufren este mal.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s