JAUME I, LES MEVES DONES, LES MEVES FILLES I ELS MEUS FILLS

 Jo, Jaume I de Catalunya i Aragó,  fill de Pere I, el Catòlic i de Maria de Montpelier,  conqueridor de València i Mallorca, i per les meves glorioses gestes, faedor dels Països Catalans, amant i ben amat de les dones belles, he de explicar-vos, les raons i motius de la meva atzarosa i gloriosa vida.

Vaig ser concebut mercès a l’estratagema de la meva mare que va substituir a una amistançada, per tal que el meu pare s’allités amb ella. El rei va viure sempre allunyat de mi i als tres anys, em varen separar de la mare i vaig ser entregat a Simó de Montfort. Durant els primers anys de la meva infantesa, vaig viure amb ell  a Carcassona, fins que comminat pel Papa, fou obligat a lliurar-me als meus súbdits que m’esperaven a Narbona.

Complint la voluntat materna, que em posava sota la guarda dels templers, vaig ser dut al castell de Montsó i en companyia del meu cosí el comte Ramon Berenguer V de Provença,  hi visqué dels sis als nou anys, rebent una curosa educació religiosa i guerrera, tal com pertoca a un futur rei. Vaig  aprendre a parlar el provençal, el català, l’aragonès i el castellà.

Els meus nobles es dividien en dos bàndols, a favor i en contra meu. Per garantir la continuació de la meva nissaga, decidiren  casar-me amb L’Elionor de Castella i Plantagenet, filla del rei Alfons VIII.  L’any 1221, als meus 13 anys, vaig contraure núpcies, al municipi sorià d’Àgreda,  amb aquella dona desconeguda de 18 anys,  que hauria de donar-me el meu primogènit.  Però el meu matrimoni no pogué ser consolidat fins a complir els 14, seguint les lleis eclesials de l’època.

Les cròniques, asseguren que jo vaig ser un home de gran bellesa, sensible i valent. Només sé, que durant el temps que vaig estar amb la meva Elionor, vaig fer-me respectar pels sarraïns i gaudírem d’un llarg període  de pau. Ella va infantar el que hauria estat el meu successor, Alfons d’Aragó, mort prematurament, el 1260.  Als primers temps, ella participava en les decisions del regne, però mica en mica  va restar únicament, pendent de l’educació del nostre fill. Jo, aleshores,  tenia necessitats que ella ja no acomplia. Vaig començar a mirar-me altres dones més joves. La primera, crec recordar, fou l’Elo Alvarez, dama de l’Elionor amb qui vaig estar amistançat durant llarg temps. Va ser l’època del meu enfrontament amb els Montcada i del nostre segrest instat pel meu oncle Ferran. Jo desitjava salvar la meva esposa i amb la col·laboració dels meus aliats situats a prop del castell, on ens retenien, volia que ella s’escapés per la finestra de la torre, mitjançant unes cordes que l’haurien ajudat a lliscar paret avall. La meva Elionor es va negar en rodó, mostrant-se’m histèrica, ploranera, feble….  

El 1229, vaig decidir divorciar-me, sol·licitant al Papa Gregori IX l’anul·lació del nostre matrimoni, al·legant el parentiu proper que m’unia amb ella.

Però va ser la meva caríssima i dilecta Aurembiaix  qui em va robar el cor, amb la seva bellesa i el seu coratge. Ella, nascuda el 1196, filla d’Ermengol VIII d’Urgell i d’Elvira Subirats, el 1212 fou casada amb Alvaro Pérez de Castro, però el casament fou anul·lat el 1228. Per tal de reivindicar els drets de successió enfront de Guerau IV de Cabrera, em va demanar el meu suport. La seva decisió, els seus cabells daurats (d’aquí prové el seu nom) van fer que li donés ple suport. Al cap de poc temps ja li havia signat un tractat de concubinatge a Agramunt. Fou llavors que vaig emprendre accions contra els Cabrera, però la noblesa urgellenca, arribà a un compromís amb mi, temorosos d’una possible unió matrimonial entre Urgell i Barcelona. Així, doncs, Aurembiaix, va poder validar el títol de comtessa d’Urgell el 1229, davant meu. Aquest mateix any  es casà en segones núpcies amb Pere de Portugal, i morí al cap de dos anys sense deixar descendència i el comtat va passar a mans del seu espòs.

He de confessar que tingué moltes més amants i fills il·legítims. Havia de conquerir terres i dones. Terres, pel bé de la Corona i dones perquè jo no podia viure sense elles. Afirmo haver-les estimat i respectat amb la noblesa que representa el meu llinatge. Suposo que el fet que el meu naixement fos un cas fortuït, que la meva infantesa la passés entre homes, sense cap atenció maternal, i que als 13 anys ja se’m obligués a conviure amb la meva primera esposa, tot plegat, va fer de mí, un insaciable de l’amor. Un cavaller eternament enamorat.

Tanmateix, per acabar, voldria que em recordéssiu, com  el monarca que va ampliar fronteres, que va lluitar i estimar el seu país, que es va fer home abans de temps, que va ser capaç d’aturar l’alçament d’una tenda de campanya, en descobrir un niu d’orenetes en un plec de la lona.

I tingueu en compte, senyores meves, que si encara fos viu, hauríeu d’amagar-vos, per tal de que no quedés rendit als vostres peus.

He dit i ho valido, en nom de la meva reial autoritat;

Jo, en Jaume I el Conqueridor

Nota imprescindible:

Agraïm a la Montse Ferrer, la seva  ponència del passat dia 20 d’octubre, al nostre cau de Palas, de Can Guardiola. Per manca de temps per a una història tant llarga com aquesta, va deixar per una altra ocasió, parlar de  la  segona i tercera esposa, i d’ altres amistançades. Esperem, doncs,  la tercera part amb expectació.

                                                                          Joana/Palas

 

1 comentari (+add yours?)

  1. La Sudiste
    oct. 23, 2011 @ 20:43:55

    PASSIONNANT, FORMIDABLE, BIEN ÉCRIT, SPIRITUEL, JOANA TU ES LA MEILLEURE 🙂
    PASSIONNANT, FORMIDABLE, BIEN EXPLIQUÉ, SPIRITUEL, MONTSE TU ES LA MEILLEURE 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s