L’OMBRA PERDUDA

La Cerimònia per fi s’ha acabat. Les meves mans sostenen la urna argentada on reposen les cendres de la meva filla. Ja tot s’ha acabat. Les veus de condol, les abraçades, els xiuxiuejos i mirades de reüll….. Tot s’ha acabat !

El cotxe de la meva germana m’ha deixat davant de casa. Vol pujar al pis a fer-me companyia. – No, gràcies, vull estar sola. – I a contracor, ella se’n va, trista i preocupada.

La meva filla ha mort al inici de la primavera, la seva estació de l’any preferida. No ha pogut veure florir de nou, les flors de la nostra terrassa, ni les de la caseta de Vallvidrera. Tant com s’hi va esmerçar podant i preparant les torretes amb nova terra i adobs. La seva malaltia l’ha retinguda presonera dins el llit del hospital. De res han valgut totes les proves, visites a metges, medicines…. ha estat de bon començament un cas perdut, des d’aquell dia en que va caure estesa al mig del menjador, quan duia la safata de l’amanida a taula. Encara la veig, desmaiada, envoltada de fulles olioses d’enciam i olives negres.

Quin esglai vaig tenir. Al veure que no es recuperava, vaig tenir prou seny com per trucar de seguida una ambulància i en menys d’un quart d’hora, ja se l’enduien. Havia començat el calvari.

Quan pujo a casa, vaig de dret al balcó i  buido les cendres en el test del llessamí que tant li agradava a la meva filla i la deixo en companyia dels rosers, geranis, clavells…..M’assec a la cadira de vímec, escoltant el canari de la meva veïna i els batecs del meu cor. Poc a poc s’ha fet de nit i jo encara resto asseguda, badant, pensant, recordant….

La meva parella em va deixar tot just quan ella tenia tres anyets.

El motiu?. No el sé, encara espero explicacions de la seva conducta. Un cap de setmana va preparar les maletes i se’n va anar a treballar a l’Àfrica, amb una ONG, argumentant que la vida rutinària de casat li era carregosa i necessitava fer quelcom útil per la humanitat. Vaig tenir notícies seves, durant uns dos anys, després ja va deixar de contactar amb mi.

He treballat, he lluitat, he viscut per la meva filla i ella sempre m’ho ha agraït.  Tothom ens deia que semblàvem germanes. Anàvem juntes a concerts, passàvem els caps de setmana a Vallvidrera, unes vegades recorrent la serralada de Collserola amb bici o a peu i d’altres, tenint cura del jardí i l’hortet. Va arribar a un extrem, que les seves millors amigues van ser també les meves. Érem una parella ben avinguda que tots envejaven.

Una amiga psicòloga em va retreure un dia, la nostra estreta convivència. Deia que podria acabar sent antinatural i que rauria en una dependència nociva que a la llarga, ens podria fer mal.

Jo, encara recordo que de petita, ella es considerava la meva ombra, de la que mai em podria desprendre. I si calia, faria com Peter Pan i es cosiria a la meva espatlla per tal de no perdre’m mai. I rèiem, rèiem el seu acudit.

Però les paraules de la meva amiga em van preocupar. I la vaig dur al seu consultori. Ella, a desgrat,  ho va acceptar. No sé de què varen parlar durant l’hora i mitja que va durar l’entrevista. Només recordo les seves paraules:

– Tens una filla amb caràcter, noia. Ella m’ha convençut a mi, no jo a ella. No pateixis, si no canvia, és una xicota molt positiva. No cal patir per res. I em vaig oblidar per sempre  del seu especial complexa de Peter Pan

Jo sempre vaig intuir que l’absència del pare que mai va conèixer, la feia ser més protectora vers a mi. Era, també,  molt crítica amb els nois que anava trobant pel camí. Cap li donava confiança i temia repetir la meva mala experiència. Per això, quan va començar a sortir amb el Fèlix i el va dur a casa, vaig respirar alleujada. Fins i tot, poc abans de la sobtada malaltia, varen posar data pel dia del seu casament, a finals d’octubre. El pobre noi ha quedat ben enfonsat!.

Ara tinc 43 anys i em sento envellida per dins i per fora. Ella tan sols havia complert els seus 22 i….. l’he perduda per sempre.!!

Serà com sortir al carrer, a ple sol, i no dur la meva ombra al darrera.  Pobre de mi!. Creient innocentment  que jo li era la seva ombra protectora i ara veig, amb claredat,  que era ella qui em va protegir  durant tots aquests anys amb la seva companyia, la seva tendresa, la seva incondicional amistat….

Sé que he deixat moltes coses aquesta tarda, al Tanatori.

I la meva ombra, perduda en mig  dels seus passadissos, ja no la recuperaré mai més. Ha fugit com ho ha fet ella, en silenci i a ple sol. Caldrà aprendre de nou a viure amb solitud.

Diuen que el temps hi ajuda. Diuen, sí….

Riiiiing…!

El telèfon …..És la meva germana.

– Demà et vindré a veure, espera’m. Dinarem juntes.

Ben mirat, potser no hi estic tan sola….

Penjo el telèfon i m’estiro al sofà esperant que m’arribi la són ben aviat. Però no puc dormi

 Joana – Juliol 2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s