LA CAIXETA MISTERIOSA DE LA JOCELYNE

Tu, Jocelyne, ets la causant de que hagi escrit aquest  petit conte. Em vas donar les pautes i la idea.T’he fet, doncs, ser la protagonista, però el teu entorn i la família que esmento, són inventats. I ara ve allò tan conegut de que “qualsevol semblança amb la realitat, és pura coincidència”

Aquest conte, és tot teu. 

 Voici ma vieille boite à boutons !

 Endreçant la calaixera,la Jocelynedescobreix una caixeta de filigranes d’argent ennegrida,  rodona i amb un gravat de flors a la tapa. Un tresor aquesta troballa !. El seu contingut esdevé quasi una història familiar. Recorda que se la va en du  de França a la seva nova llar de Barcelona, amb les seves  coses més preuades. Però els anys han anat passant i havia quedat amagada i oblidada, al fons del calaix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Encuriosida, emocionada,  deixa caure el seu contingut sobre la taula. I el temps s’atura. Les agulles del rellotge fan marxa enrere. El silenci es fa evident. Ni cotxes, ni la tele dels veïns,  ni el canari…. Silenci absolut trencat pels sorollets dels botons rodolant.

Clic, clic, clic, clic….. desenes de clics harmoniosos.

 I la imatge del seu fill, nadó,  li apareix com per encanteri. El recorda com si encara el bressolés entre els seus braços. Petits botonets de nacra de les seves camisoles.  Galtones rosades i ullets vius. Olor a llet, colònia i talc. Plors i rialles. Maternitat joiosa.

 – Et ceux-là?. Les boutons des uniformes de l’école

 Quantes vegades havia cosit i recosit els botons de les bates del col.legi, sovint venia amb els botons mig penjats, i a voltes, sense. Sempre n’havia de tenir reserves. Quin fill, el seu !. Evoca, amb nostàlgia, el parvulari, quan tornava content, amb els seus dibuixos i les seves mans embrutades de pintura de tots colors….

 Els botons prenen moviment i comencen a formar figures d’allò més inversemblants. S’ajunten per colors, per mides, les metàl·liques, (platejades i daurades) a la dreta, les de pasta, a l’esquerra i les nacrades, al mig. I comença el joc que tots hem jugat de petits:  el de la puça : un botó gran pitja sobre un altre de petit, fent-lo entrar de nou dins la caixeta. Els botons semblen embogits volent guanyar la partida.  

 – Ce n’est pas possible, çà !.  Je rêve ?

 Ben mirat no solament hi han els que li pertanyen a ella. La col·lecció es remunta a l’època dels seus avis. La família ha tingut sempre una gran afecció per guardar coses. Per exemple….

 Oh la la…. les délicats boutons recouverts de soie de la robe de mariée de ma mère.

 La mare em parlava de la camisa  que va dur a la nit de noces. De seda, l’escot amagat per una filera de delicats botons…. i la poca estona que li van durar degudament cordats, (no en va quedar cap ni un al seu lloc). En aquells temps, la virginitat era una fita i la seva pèrdua, tota una epopeia assolida a la primera nit de casats.

Ara, es fixa amb  uns de color rosa molt bonics i recorda el primer vestit de la seva filla lluït el dia de Rams. Era blanc, amb un cinturó rosa i els botons del mateix color. El barri deLa Sagrada Familia, la plaça de l’església, i la seva palma amb els penjols de fruita confitada i rosaris de sucre. Souvenirs….

 Incroyable!. Les boutons noirs des vêtements de deuil….

 Et aussi, les boutons métalliques des uniformes militaires.

 Veu als seus cosins, vestits de soldat. I també el seu besavi, que va lluitar en la primera guerra mundial…. i tot el que ha quedat d’ells, són els botons. No som res!.  Rien de rien.

 I molts d’altres que no reconeix els seus propietaris . Les fotos són els records fixats en el paper. I els objectes, la representació palpable  de realitats passades.

 Els botons segueixen sobre la taula, però barrejats, com al principi d’haver-ne buidat la caixeta. Ila Jocelynese n’adona que el moviment autònom dels mateixos, no han estat més que una il·lusió òptica.   Quel dommage!

 Els guarda a la caixeta i la tanca. Obre el calaix i l’amaga al fons, de tot, en mig dels llençols de fil. El seu contingut no són més que relíquies del passat. Arribarà un dia en que algú la descobrirà de nou i jugarà a imaginar la història que s’amaga darrera de  cada un dels petits botonets.

Fer volar coloms és una sana manera de passar l’estona. La realitat ja se’n cuidarà de desvetllar-nos.

 Aurevoir, mes petits boutons…..!!

 Joana – 30/9/11

1 comentari (+add yours?)

  1. La Sudiste
    oct. 11, 2011 @ 15:32:29

    Merci Joana, tu as parfaitement décrit mes sentiments, bravo une fois de plus, c’est un plaisir de te lire 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s