LES TRES MARIES

(Comedieta d’un sol acte)

Introducció

Just a la cantonada de la plaça, hi ha un quiosc de diaris on hi treballa, des de fa molts anys, la Maria. Vídua des de fa cinc anys, comparteix el petit negoci familiar amb el seu nebot Francesc, qui l’heretarà, quan arribi el mes de juliol. .

En front mateix hi ha la perruqueria de la Mariona, en edat propera a la seva jubilació. Està planejant traspassar el negoci quan arribi aquest moment. El seu fill, que de tan en tan l’ajuda a rentar caps, fuig del treball com ànima en pena, però sense emancipar-se del tot. Pentinat amb rastes, tatuat coll, braços i cames, toca la bateria en un grup “alternatiu”, d’aquells que fan molt de soroll, van amunt i avall, gastant en porros més del que cobren. De vegades pensa que el seu fill l’hi ha sortit calcat a l’home en qui va jeure un sol cop i al que no va veure mai més.

Just al pis de dalt del local, hi viu la Mireia, secretària d’un advocat, des de temps immemorials que finalitzaran ben aviat, també pel mes de juliol. Lectora compulsiva de novel·letes roses, es va enamorar del seu cap, des del moment mateix que va entrar a treballar, al despatx. Ell, que la va clissar des del primer moment, se la va fer ben seva, d’amagat de la seva dona. La va tenir com “amant puntual”, és a dir, ara et prenc, ara et deixo, durant més de vint anys. La va deixar del tot quan el seu fill va ocupar un lloc privilegiat en el bufet. No li convenia que se l’hi conegués la seva doble vida i la seva doble moral. La Mireia ho va acceptar, resignada, sentint-se com una de les desgraciades protagonistes de les seves novel·les. Aleshores, va entrar al facebook i va fer una bona colla d’amistats. Anava a dormir tard, sempre enganxada a Internet.

Totes tres amigues, tenen una cosa en comú. Totes elles van néixer el mes de juliol de l’any 2049 i per tant es jubilaran al mateix temps.

 

ESCENA PRIMERA. Un diumenge del mes d’abril.

La Mireia entra a la granja on l’esperen, com cada matí de diumenge, les altres dues Maries. Ve sufocada, nerviosa, alegre….

MIREIA.- Noies, noies, us he d’explicar una gran cosa…

MARIA.- Tan important com per que surti en una de les meves revistes?

MARIONA.- Au, seu i “canta”, que som tot orelles. Quim, com sempre, tres tasses de xocolata, melindros i ensaïmades….

MIREIA.- Uau, sabeu que en el facebook xatejo amb un tal Pep d’en Calau?., aquell home tan trempat que bromeja amb mi? Doncs bé, m’ha convidat a assistir a la cantada d’havaneres del proper juliol i celebrar així, el meu aniversari…. i em convida al seu hotelet de Calella de Palafrugell….!

MARIA.- Noia, si que va fort, aquest…. i tu, què li has contestat?

MIREIA.- Encara no ho he fet. Perquè si només fos escoltar les havaneres, ja signava ara mateix, però….sospito que això no serà prou…

MARIONA.- Espavila’t, dona. Accepta abans que s’ho repensi. Que a la nostra edat no ens sobren alegries.

MIREIA.- En Pep em cau bé. És simpàtic, coincidim amb els gustos, sembla maco, però…

MARIA.- Però, què…?. Que estem perdent la joventut, que aviat ni ens miraran. Cal aprofitar la vida, si més no, intentar-ho.

MIREIA.- Jo no ho veig tan clar, noies. Jo he estat dona d’un sol home, que a sobre, no era ni meu. No tinc gaire experiència.

MARIA.- Has llegit prous novel·les per actuar degudament segons les circumstàncies..

MARIONA.- Tinc una idea. Com ja sabeu, la meva cosina té un apartament a Tossa de Mar on passo jo moltes de les meves vacances. Doncs bé. Podem celebrar el nostre aniversari i la nostra jubilació, juntes. Tu li dius la veritat, que aquells dies estaràs estiuejant amb les teves amigues a Tossa, que acceptes la seva invitació per les havaneres, però que no et quedaràs a l’hotel perquè ja tens hostatge. Que pujarem totes tres amb el meu cotxe.

MARIA,- Molt bé. Si aquest Pep va amb bones intencions, acceptarà trobar-se amb tu, sense haver d’instal·lar-te a l’hotelet. I nosaltres, farem d’espies de la situació. Ai, mare meva, com riurem, que bé que ens ho passarem!.

MIREIA.- …..Voleu dir….?

MARTIONA I MARIA.- Si ! Cagadubtes, SI.

 

ESCENA SEGONA. Terrassa del restaurant d’un hotel de la cala d’en Calau, a Calella de Palafrugell.

PEP.- Tenia moltes ganes de veure’t cara a cara, Mireia. Hem passat tantes estones xerrant virtualment, que em faig creus de tenir-te davant meu.

MIREIA.- Defraudat, potser….?

PEP.- No, tot el contrari. Les teves amigues també m’han caigut molt bé. Per cert, on es troben ara?

MIREIA.- Donant un tomb pel poble, de compres. No et sap greu que hagi vingut amb elles, oi?

PEP.- Dona, m’ha sorprès una mica, però crec que és un gest que diu molt al teu favor. De fet, tinc dos amics, de la colla d’havaneres, que tenen ganes d’unir-se a nosaltres.

MIREIA.- Canteu aquest vespre?.

PEP.- No, nosaltres ho fem a la intimitat, en petit comitè. A veure, Mireia, podem sopar tots junts abans de la cantada?. Reservaria taula pels sis. Mira, per allà arriben… Ei, nois, estem aquí!

PEP.- Et presento en Josep Maria i en Josep Lluís. Tots tres formem la colla dels “Josepets”, el nom artístic del nostre grup.

A la nit comencen a sopar aviat, encara amb llum de dia. Ho fan al costat mateix del mar. La salabror acompanya l’olor característic de les parrillades i mariscades, el vi blanc va omplint una i altra vegada, llurs copes. L’ambient és distès. Parlen i riuen com si fossin amics de tota la vida. Les tres Maries són festejades pels tres Joseps i elles es deixen seduir, no baixant del tot la guàrdia. La nit, promet.

Per escoltar les havaneres, les duen a un costat de la platja, on una barca els espera per endur-se’ls una mica lluny de la sorra i prop del vaixell des d’on canten els diferents grups que hi participen. Ja és fosca nit. Les veus els hi arriben amb un fons de l’oratge de la mar. Ells, les coregen quasi totes, mentre elles, ho fan amb les més conegudes.

“El meu avi va anar a Cuba, a bord del “Català”, el millor barco de guerra, de la flota d’ultramar….”

“Ay que placer sentia yo, cuando en la playa, sacó el pañuelo y me saludó. Pero después se acercó a mi, me dió un abrazo, y en aquel lazo, creí morir”

En mig de la festa, apareix com per art d’encanteri, una botella de rom i sis gots de plàstics transparents.

PEP.- Les havaneres, sense rom, no són havaneres…. Apa, som-hi!

I les rialles sorgeixen espontànies. Acabades les havaneres, comencen els focs d’artifici i el cel s’omple de màgia i colors. Espetecs, crits de gavines que fugen, remor de veus que es confonen amb el rítmic cant de la mar….Les tres Maries es troben als núvols. L’alcohol fa estona que ha començat a fer el seu efecte. La barca torna a la platja. Les tres parelles trepitgen la sorra i sense fer-ho a propòsit ….( o si? )…. cadascuna d’elles agafa un camí diferent. La Maria i en Josep Lluís van en direcció a unes roques que voregen l’aigua. La Mariona i en Josep Maria, caminant fent esses, arriben a una pineda i allí es perden de vista. La Mireia, repenjada del braç d’en Pep, es conduïda fins l’habitació nª 35 de l’hotel. No és gens conscient d’on va i del què fa. Torna a sentir aquelles pessigolletes que havia ja oblidat i malgrat que el cap li dona voltes, es sent relaxada i feliç, com la protagonista d’una novel·la de la Corin Tellado.

Diuen que la nit és jove. La lluna, brilla neta, rodona, blanca, en aquell cel ara tan fosc. Finalment es fa el silenci. Només els sorolls habituals d’una nit d’estiu, grills, gemecs, sospirs…i després, els roncs compassats dels que acaben per agafar el son reparador i s’entreguen als braços de Morfeo.

 

Aquí s’acaba l’escena. No puc continuar, perquè “l’apuntador” ha marxat, ha desaparegut del mapa. Crec que la comedieta ja s’ha acabat amb un final obert a moltes possibilitats. Ara hauran d’actuar elles soletes. (Se’n sortiran prou bé.)

FI

(ES BAIXA EL TELÓ)

Aplaudiments o xiulades…..?.   Sigueu benevolents amb l’autora, si us plau.

 

Joana

 

1 comentari (+add yours?)

  1. Eugènia
    abr. 09, 2014 @ 09:56:56

    M’ha agradat com expliques l’aventura de les tres Maries i els tres Joseps, a hores d’ara ja no deuen creure en les novel·letes d’amor de Corin Tellado, són més realistes oi? han decidit divertir-se, el rom les ha empés del tot, però els roncs no són un bon auguri, no són gens romàntics. Quina llàstima que hagi desparegut l’apuntador. Ara cadascuna ens imaginarem una continuació o un punt i final. gràcies Joana! ha estat deliciós , com les roses de la portada del blog.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s