PEL FORAT DEL PANY

Dissabte tarda, a l’àtic del carrer Verdi de la ex-vila de Gràcia. L’Ada, asseguda còmodament al sofà, obre el vell àlbum de fotos. La majoria són fotografies en blanc i negre de fa més de vint-i-cinc anys. A la ràdio cassete, Moustaki canta el seu “Meteque”. Les persianes mig abaixades, el balcó obert de bat a bat, i les blanques i transparents cortines, dansant al compàs de la musica i l’airet. La cafetera, la tasseta del cafè, la sucrera i les xocolatines damunt la tauleta, al costat del telèfon mòbil i la revista de mots encreuats a mig acabar.

Primera foto: Terrat de la Plaça Castella, finals de setembre de l’any 1975.

Mira-te’ls, en Gus, l’Esteve, la Mari, la novia d’en Marc i jo. Tots junts, estem al terrat de la Plaça Castella, on des de feia tres mesos, convivia amb el Gustau. Jo cercava alliberar-me  de la família i ell em va oferir compartir aquest piset que ocupava part del terradet d’aquell vell i atrotinat edifici. (Un petit rebedor, la cuineta, la cambra de bany, dos dormitoris i la saleta-menjador.estudi, tot en miniatura). La majoria de finestres donaven al terrat, un terrat que quasi ens el varem fer nostre del tot.

Havíem organitzat una festa original, tot esperant la imminent mort del dictador Franco, que ja es trobava a les seves acaballes. Cadascú de nosaltres, havia convidat a dues o tres persones amigues que no coneixien la resta dels altres convidats. Preteníem trobar-nos, d’aquesta manera, amb un grup de persones força heterogènies, però amb un punt en comú: el desig de ser lliures!.

En un principi, jo estava una mica cohibida. La meva aparença enganyava molt. Era alta, rossa, amb un cabell llarg que em queia sobre les espatlles fins a la cintura. Em deien la “valkiria” pel meu físic i el meu comportament un xic distant i fred, (fruit de la meva timidesa i el meu caràcter). En Gus, el company de pis, era homosexual.  Un bon amic, ens aveníem molt. L’Esteve, el seu company sentimental, vivia encara amb la seva mare que estava malalta i a la que no podia abandonar. Per aquest motiu, tan sols es trobaven al piset, un o dos cops a la setmana. Aleshores, jo em tancava a la meva habitació a fer les meves coses, o bé  anava al cinema o quedava amb els amics, per tal de respectar la seva intimitat.

Segona i tercera foto: interior del pis, un grup assegut al sofà i al terra, tots molt juntets.

Va ser una nit màgica. La musica d’en Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol”, sonava una i altra vegada, l’havíem adoptat com a himne nostre. En Marc i en Toni, estaven pendents de la ràdio per si  donaven la notícia de la mort del nostre enemic. Sense esperar aquest esdeveniment, ja havíem destapat vàries ampolles de cava, que barrejats amb els ”cubates” d’abans, ens van ben “col·locar” a tots. Havíem cantat cançons revolucionàries del temps de la guerra civil, havíem corejat les del Quico Pi de la Serra, les del Raimon, les del Llach…. També, amb un anglès macarrònic, varem cantar les del Bob Dylan, Joan Baez i Beatles. Menjàrem una barreja quasi vomitiva: sardines i tonyina de llauna, fuet, botifarra negra, pa amb margarina (a ningú se li acudí comprar tomàquets per sucar-hi el pa), rajoles de xocolata, pinya en almívar, patates xips, foi-gras…, amén d’una munió de diferents begudes. Ecs, només de recordar-ho, ja m’entren basques.

La pobre Mari es va marejar i la vam trobar dormint sobre el meu llit. Havia vomitat i embrutat el cobertor, el coixí i part del matalàs. En Marc la va despertar i se la va endur cap a casa seva, tot disculpant-se. Poc a poc, un rere l’altre, es retiraren tots fins a quedar-nos, en Gustau i jo, sols de nou. La saleta, feta una cort de porcs, i la meva cambra, amb un tuf que ni amb la finestra ben oberta, desapareixia, malgrat haver canviat tota la roba del llit. Tan és així, que en Gus va convidar-me a dormir amb ell, el que quedava d’aquella inacabable nit. Jo vaig acceptar ben tranquil·la, sabia que no tindria cap problema. Però vet aquí el que són les coses, per culpa de la beguda, per culpa de….(a qui culpar?) aquella nit, en Gus va deixar de ser gai i jo de ser verge. L’endemà, ell va continuar sent el mateix de sempre, però jo havia superat el tabú del sexe, la por a la primera nit, a la primera vegada, i li vaig estar molt agraïda.

L’Ada deixa l’àlbum quan sent el timbre de baix l’escala. Ara, en Moustaki, està cantant “La solitude”. Obra la porta, i la seva neboda Norma, entra feta una fúria.

–     Norma, ets tu de veritat?

–     No te me’n riguis de mi, tieta. Estic que mossego – la noia de vint anys es deixa caure al sofà, estirant les cames al llarg del seu cos.

–     Amb qui t’has barallat avui?. Els teus pares estan a Itàlia, no?

–     La iaia m’ha tret de casa. Havíem quedat que durant l’absència dels pares, els caps de setmana els passaria amb els avis. Durant la setmana prefereixo estar sola. Però quan he entrat i m’ha vist amb el cabell tenyit de vermell i el pearcing al nas, ha començat a bramar com una boja, dient-me de tot i mal parlant de la joventut d’avui. Literalment, m’ha tirat escales avall. Tu creus que m’ha de fer això….?

–     Dona, la teva imatge impacte una miqueta…. Coneixent a la meva mare, comprenc la seva actitud.

–     Sóc la Norma de sempre, no puc rebre el seu menyspreu perquè no li agradi el meu actual look. Però m’estimo la iaia i en el fons, em sap greu que s’hagi enfadat tant. Per què no és una mica més tolerant?. Uf!.

–     La tolerància no és una de les seves virtuts, ni la comprensió tampoc. Prou que ho sé jo.

–     Tieta, tu te’n vas anar molt aviat de casa teva, oi? – la Norma descobreix l’àlbum de fotos i el comença a fullejar, amb interès.

–     Als 18 anys vaig fer la meva vida, contra la seva voluntat, tot sigui dit. Primer vaig estar en un pis d’estudiants amb altres tres noies, però quan aquestes van acabar la carrera, hagué de cercar una nova vivenda, accessible als meus pocs recursos. Aleshores, aparegué en Gustau, un company de l’Escola Massana, on jo anava a aprendre ceràmica i belles arts.

–     Què guai, tieta!. I vareu ser….novios?. És algú d’aquestes fotos?

–     No, no, només vam ser uns bons amics, t’ho pots creure, “senyoreta tafanera”. Mira, és aquest de la dreta.

–      Sé tan poques coses de tu…. Ja he pogut comprovar que no ets el sant de la devoció de la iaia, mai parla de tu i quan ho fa, només és per a criticar-te. I, escolta, una altra cosa que sempre m’ha intrigat: si et dius Magdalena, per què et fas dir Ada?.

–      Moltes preguntes a contestar, però, mira, ja que estem davant d’aquest àlbum ple de records, i a que em sento amb ganes de fer confidències, vaig a trencar la meva intimitat de la que sempre he estat tan gelosa.

–      Ui, tieta, agraeixo la teva confiança. Sóc tota orelles….

L’Ada canvia el cassete i posa “ Like a rolling stone” d’en Bob Dylan. Girant els fulls de l’àlbum, comença a parlar. El sol ha baixat d’intensitat i ara, una suau penombra les acompanya.

Començaré parlant dels teus avis. La meva mare es va casar un cop acabada la guerra i durant el viatge de noces, el pare va agafar el tifus i va morir tot just quan arribà a Barcelona. La mare ja estava embarassada i es va trobar casada, vídua i mare, quasi al mateix temps. He de dir que ella venia d’una família de bona posició, però degut a unes males inversions, van arruïnar-se i no pogueren ajudar-la, tal com esperava i necessitava. L’’avi, un cosí segon per part de la família menys afortunada, sempre havia estat enamorat de la mare i es va oferir a casar-se amb ella i fer-se’n càrrec del fill que havia de néixer. Era el simple director de la sucursal d’un Banc, però guanyava un bon sou i li oferia, un provenir digne. La mare, una mica a contra cor, va acceptar i es casaren just dos mesos abans d’infantar-me a mi, en una íntima cerimònia religiosa a l’església de Pompeia. Van anar a viure al pis que havien comprat amb el seu primer marit, als Jardinets de Gràcia. Al cap de dos anys, va nàixer la meva germana Laura, la teva mare.

Recordo haver estat una nena rebel i conflictiva. No m’agradava anar ben vestida, no volia jugar a nines i a fireta, i només feia cas al pare, l’home que es va casar amb la mare, jo l’adorava. A part de la seva feina a la banca, cantava a l’església de Pompeia, en casaments i misses solemnes. Tenia una bonica veu de tenor, que degudament educada, n’hagués pogut treure molt més profit. Li encantava l’òpera,i estava abonat al Liceu. Jo intentava cantar com ell, però mai he afinat massa. La Laura, la teva mare, si que va ser una bona alumna i va poder cultivar la veu, amb classes del bel canto, al mateix Liceu. Formava part del cor i va actuar sovint amb moltes funcions. En la representació de “Norma, de Bellini”, la soprano va agafar angines i hagueren de buscar a corre cuita, una bona substituta. Li van fer una prova i pogué reemplaçar-la, amb èxit, per uns dies. Així va començar la seva carrera artística. El teu pare, un atrezzo del mateix Liceu, s’hi va enamorar i es casaren al cap de poc temps. Quan va fer-se famosa, ell va convertir-se en el seu representant. Degut als seus compromisos, van tardar en tenir-te i al néixer, volgueren posar-te el nom de la protagonista de la seva primera òpera, Norma, la sacerdotessa dels druides, enamorada del romà Polliare.

–     Això ja m’ho ha explicat la mare, moltes vegades, però, tieta, i el teu canvi de nom?. Ada és molt bonic, certament.

Vaig créixer en la ignorància més absoluta. Amb la mare mai vaig entendre’m bé, degut al seu rígid caràcter. Entre nosaltres, mai va existir el diàleg, només ordres i més ordres. Amb el pare era una altra cosa. Sempre estava a punt per a escoltar-me, i jo intuïa que amb la seva dona, tampoc ell, era massa feliç. Ella mai s’oblidà de la seva antiga posició social i sovint, menyspreava  al seu marit, convertit en un mansuet al seu costat. Un mal dia vaig assabentar-me, que el meu pare biològic, va ser un guardonat capità “del glorioso ejército español del generalísimo Franco”. Magdalena, era el nom de la meva àvia paterna, una primera dama de la “Falange española”. A  quest descobriment em va trasbalsar. Acabava de complir 18 anys i ja començava a anar a l’escola Massana. Allí havia conegut una nova manera de pensar, m’havia unit a un grup estudiantil revolucionari, havia abraçat l’ideari hippi d’aquella època, em vestia amb faldilles llargues, i em vaig deixar créixer els cabells fins a la cintura, cosa ben normal però que irritava a la mare. Al saber que jo duia els gens dels meus enemics, a la sang…. Vaig renegar, interiorment, del meu veritable pare i la primera acció fou el canvi de nom. Els amics, em deien Magda, doncs bé, traient la M i la g, quedava Ada, que era molt més bonic….i laic. Després, vaig abandonar les comoditats del pis dels jardinets de Gràcia, per anar-me’n a viure amb unes amigues. La mare, no m’ho ha perdonat mai dels mais.

Ara, la Norma canvia de nou el casset i posa “Imagine” del John Lenon. Està emocionada, en absolut haguera pensat que la seva tieta tingués un passat tan interessant. Sempre se l’havia estimat d’una manera especial, pel seu tracte obert i cordial. De petita, l’havia tingut al seu costat en les llargues temporades de soledat, entre gala i gala de la seva mare.

Ja en el pis de la plaça Castella, amb el Gus i l’Esteve, vaig contactar amb el món àcrata. A Sans i Sant Andreu de Palomar, van aparèixer els primers Ateneus llibertaris, més tard, el carrer Perill, de Gràcia, va tenir el seu. Aleshores, jo anava amb el mocador negre al coll, vivint intensament, aquells dies de debats, reunions, manifestacions….i a les nits, ramblejant amunt i avall, fins acabar en una tasca prop de Correus.

–     I de què vivies?. No crec que la iaia t’ajudés econòmicament.

Feia de model en els cursos de pintura. En un principi em feia vergonya despullar-me davant la gent, però aviat vaig comprendre, que la nuesa del cos era un fet tan normal, com rentar-se les dents diàriament.  Després vaig alternar-ho fent de cangur d’alguns fills de professors de l’escola. Tot plegat poc, però suficient per tirar enfavant.

–     Ada, qui és aquest noi tan rialler?. Està com un tren!

El gran amor de la meva vida, en Sergi. Un activista del sindicat de gràfiques de la C.N.T. Vam viure junts durant tres anys en el seu apartament de la Travessera de Gràcia. Treballava en els tallers dels seus pares, fins que ho va deixar per a muntar una copisteria, en un carreró prop de la Via Augusta, plena d’oficines i despatxos. Jo l’ajudava tots els matins, fotocopiant documents dels nostres clients, cada volta més abundants. Jo era feliç, fins que un dia, el vaig trobar “in fraganti” amb una companya del sindicat, al meu propi llit. Em volia convèncer de que allò no representava res seriós, parlant-me de “l’amor lliure” del nostre ideari llibertari. Punyetes!. I jo vaig parlar-li de la honestedat, de la mútua confiança, de no barrejar la gimnàstica amb la magnèsia, quan la parella és estable. Una cosa era anar per lliure, on ningú enganya a ningú, i l’altra, aprofitar-se d’unes idees pel seu propi profit. En definitiva, segons vaig poder comprovar més tard, era una actitud masclista, molt en boga en aquells temps.

–     I aleshores, què vas fer? – la Norma pren un bombó contemplant-la, amb ulls expectants.

Doncs el vaig deixar amb la copisteria plena de feina pendent i amb els plats bruts de dos dies (fèiem torn per les tasques domèstiques, i aquella setmana li tocava fer-ho a ell). Em vaig refugiar de bell nou, al piset d’en Gus, qui ja vivia amb l’Esteve (la seva mare  havia mort). Un dia, passejant pel Raval, vaig veure un dels molts locals en lloguer, que em va interessar. Allí podria ser un bon lloc per muntar el meu propi torn de ceràmica i obrir una botiga. Vaig anar a parlar amb el pare, a la sortida del seu treball. Mai havíem deixat de veure’ns. De tan en tan, dinàvem junts en algun restaurant i el posava al dia de totes les meves activitats. Li tenia molta confiança. Ell sempre va saber-me escoltar i encara que moltes vegades no hi estava d’acord, respectava les meves decisions. Crec que possiblement, sempre va sentir-se més a prop meu, que de la seva pròpia filla. Amb ella li unia l’amor a la musica, amb mi, l’admiració per la meva valentia. Ell, pobre, mai va aixecar la veu a la mare, ni va intentar contradir-la en res. Era incapaç de fer-ho. Quan li vaig parlar del local i de les meves il·lusions per a crear un taller i una botiga de venda de peces de ceràmica, em va animar, oferint-me diners per tal de poder pagar l’entrada i fer les obres oportunes, i ajudar-me amb els tràmits de la concessió d’un préstec bancari, que ell avalaria.

–     Sempre he estimat l’avi, però ara, l’estimaré més que mai. Ada, puc escoltar aquest casset de Georges Brassens?. No el conec pas. A veure què hi ha…. “Les bancs publics”, “La première fille”, “Brave Margot”, “Les lilas”…. Noia, la teva musica també s’ha aturat als anys 60 i 70….

–     La meva joventut va fruir de totes aquestes melodies, particularment de la francesa. Són cançons que no passaran mai de moda

–     Perdona, tieta no volia ofendre’t. Al contrari, m’agradaria escoltar  tots els teus discs i cassets. Però, continua, per favor. Et va anar bé el negoci?….

Fantàsticament!. Hem vaig associar amb una companya de la Massana i juntes, vam compartir el treball i la vida. Quan a la fi, haguérem pagat préstecs i despeses, vam comprar aquest àtic del carrer Verdi i varem viure plegades, fins a la seva mort. Ella tenia problemes cardiovasculars, i des de feia molt de temps, s’havia de medicar. Una matí, estranyada de no veure-la feinejant per la cuina, vaig entrar a la seva habitació i me la vaig trobar dormida….dormida per sempre més. Per a mi va ser un xoc, em vaig enfonsar i al cap d’un temps, decidí traspassar la botiga. L’Eva, a la meva vida, va ser com una germana per a mi, la vaig estimar molt i el taller, em duia masses records. Aleshores vaig trobar feina de professora de ceràmica, en uns cursets que organitzava el Centre Cívic. Allí, vaig trobar-me amb en Marc, un amic dels meus 18 anys, que es presentava per regidor a les properes eleccions municipals. No em sorprengué gaire, doncs ja estava curada d’espants. La majoria de persones que s’havien mogut de debò als ateneus llibertaris, ara ocupaven llocs rellevants a la política municipal. Varem sopar junts, s’havia casat amb la Mari, la seva primera xicota, i aquesta notícia m’alegrà i em va fer retornar la confiança amb la humanitat. Em va animar-me a fer oposicions per tal de poder optar a ocupar algun càrrec administratiu de responsabilitat al mateix Centre Cívic o en alguna altra entitat de l’Ajuntament, que em pogués garantir la continuïtat i la seguretat. Jo ja anava pels 40 i la veritat, ja començava a ser granadeta, havia de cobrir-me les espatlles, de cara al futur. No m’agradava gens ni mica, la idea d’entrar dins el sistema, però no ignorava tampoc, que mai havia estat totalment a fóra, i que si no posava seny, acabaria sola i sense un ral. Em vaig posar a estudiar de valent i m’hi vaig presentar, amb un bon resultat. El meu sou de funcionària em fa viure prou tranquil·la, esperant la jubilació. Avui, precisament, és l’aniversari de la mort de la meva amiga i per això, en plena crisi de melancolia, m’has trobat mirant l’àlbum de fotos i escoltant la musica del passat.

–     Aquesta és l’Eva? – un rostre somrient emergeix d’una fotografia en colors.

–     Sí, és ella. Però…. ara parlem de tu, noieta. A què ve aquest canvi tan radical d’imatge?. De què o de qui et vols amagar?

–     Potser volia cridar l’atenció, no ho sé…Saps, em trobo molt sola. Els pares, quasi sempre de viatge o assajant, poc temps em dediquen. La iaia vol imposar les seves decisions i acabo sempre barallant-m’hi. Ara em toca presentar-me a la selectivitat i estic morta de por. I…. i acabo de tallar amb el Salva, doncs el molt imbècil, s’ha enrotllat amb la Sílvia, la meva millor companya. Ha estat molt fort per a mi!. I no pensis, tieta, el color vermell es pot remeiar, la primera idea era rapar-me totalment el cap. Com veus, estava desesperada!.

–     Vine amb mi, Norma estimada i plora les teves desgràcies. Segur que el Salva és un ruc que no et mereix, i en quan a la selectivitat, el curs l’has dut bé i estic convençuda de que l’aprovaràs. Ets la meva neboda, no pots fallar. !!!!

–     I la iaia?. No puc tornar a casa seva d’aquesta manera….Ui, em fot moltíssim, en què estaria jo pensant?

–     Au, t’acompanyaré a la perruqueria i procurarem rebaixar el color. L’arracada al nas, te la treus quan vagis a veure-la i assumpte acabat.

–     És que sempre se n’ha de sortir amb la seva?.Això no és just, tieta. No vull ser una hipòcrita.

–     No he de ser pas jo qui t’empenyi a la hipocresia, però de vegades, nena, la convivència obliga a fer-ne excepcions. Què intentes demostrar amb la teva actitud?. Una rebel·lia sorda i immadura, que mai no pot tenir conseqüències positives, ans el contrari vulguis o no, redundarà en la teva infelicitat. Hi ha gent que vol veure el món pel forat del pany, què vols fer-hi, d’aquesta manera veuen només el que els hi interessa, una part del tot, i mai han de qüestionar-ne res. La iaia, saps?, potser l’hauríem d’englobar dintre aquest grup de persones, i a la seva edat, ja no la podem canviar. Nosaltres, tu i jo, tenim el balcó ben obert, volem mirar el món, per tal de tenir la millor perspectiva per no perdre’ns res. Esbrinem, descobrim, aprenem…. En canvi, les que guaiten pel forat del pany, acaben sovint miops, incapaces d’acceptar nous conceptes que posin en solfa, el seu petit món particular. Vet aquí la diferència.

–     Guau, tieta, m’has deixat de pasta de moniato!. No havia pensat mai en això i crec que tens molta raó.

–     Norma, tu vols fer les paus de veritat amb la iaia?

–     Ho he de fer. Sovint m’he de quedar amb ella, i malgrat totes les rabietes, me l’estimo. Em sap greu fer-la patir.

–     Som-hi, doncs!, anem a la perruqueria, a berenar un suís i t’acompanyaré després fins als jardinets.

–     Pujaràs amb mi, Ada?. Seria una bona ocasió per….

–     No, noieta, no. La teva consellera és una covarda. No m’atreveixo,. No m’ho demanis.

La Norma se la mira i somriu. Compren que la distància que les separa és massa gran i que no pot fer res per a unir-les de nou. Bé, deixarà passar un temps fins que arribi el moment, que elles també puguin fer les paus…. Agafades del bracet, com dues bones amigues, surten al carrer cercant la perruqueria que hauria de fer el “miracle”.

Són molt més importants el gest, la paraula, els fets i les intencions, que no pas la indumentària, el pentinat i la decoració personal, pensa la Norma, mentre treballen amb els seus cabells per tal de canviar-li el tint. I tot d’una, recordant les paraules de l’Ada, riu sota el nas, imaginant a la seva àvia espiant a través del forat del pany. Grotesc i patètic, deliciosament ridícul. (No hi ha res com el sentit de l ’humor.)

Joana

Amigues meves, em permeteu que us faci l’ ullet?

He de confessar-vos,  malgrat que, com sempre, la història és fictícia i els personatges, són fruit de la meva imaginació, aquest cop, m’he servit d’una situació viscuda, a l’any 1975. Jo era una de les persones de la festa organitzada a la plaça Castella. Érem joves, rebels, i en aquell sopar, vam superar el surrealisme del nostre benvolgut Sisa.  Tot el demés del meu conte, pura fantasia…..

1 comentari (+add yours?)

  1. lasudiste
    abr. 14, 2013 @ 20:49:38

    Il nous restera toujours Brassens…
    🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s