PETIT CONTE DE PRIMAVERA

Aquest petit conte de primavera, el vaig escriure l’any 1977,  quan vaig anar  a viure a la plaça Mossèn Clapès, i aquesta era encara un solar erm ple de cotxes aparcats, i la nostra llibreria “El Borinot ros”, una mena de cosa “rara” sorgida del no-res, que pretenia ser un focus cultural de l’entorn. La caserna del carrer Palomar, quelcom irremeiable en aquells temps i la de la Policia,  instal·lada als baixos de la Casa Bloc, un veritable mal són. Tot plegat, molt, molt  gris….

Aleshores, jo era jove i abraçava la vella Acràcia amb ganes de canviar-ho tot. (encara em dura l’abraçada, malgrat tot continuï igual). Aquest relat va ser publicat a la revista “Itaca” del Ateneu Llibertari de Sant Andreu, ubicat al número 15 del  carrer Servet.

Recordo que el vaig escriure, influïda pel realisme fantàstic d’en Boris Vian, i el seu llibre “L’escuma dels dies”.

Ara que estem en plena Primavera i ens apropem al 23 d’abril, una de les festes més emblemàtiques del nostre país, us el vull dedicar, desitjosa de retrobar-me amb el meu passat i el meu present, on ara hi sou vosaltres. No és un llibre, ni una rosa, és  només, un escrit amb aromes de mil flors….

AQUEST MATÍ…..

Avui comença la primavera i he decidit no agafar el cotxe que dorm al davant mateix de casa meva, el seu somni de metall i gasolina.

És molt d’hora i penso fer el meu recorregut, de casa al treball a peu, vull gaudir d’aquest dia. Visc als afores de Sant Andreu, en un lloc on les cases són tan sols el dormitori i on el contacte humà a penes hi és. Començo a caminar carrer avall i la militaritzada música d’una DIANA matinera, reiterativa i cridanera, m’acompanya. És una musiqueta que em recorda obligacions, acataments, DISCIPLINA.

Tombo pel passeig i una senyora, des de dalt del balcó, espolsa tota la són enganxada a l’estora. Les finestres van obrint les seves pestanyes de fusta, amb un “rac-rac” de lleganyes seques.

Ara, tot ho veig…. de color gris!. Dins d’aquestes parets viu el cos reprensiu: la policia de les “manis” i les bufes, de les tortures salvatges, els homes amb pistola i porra que mai no pregunten, actuen dirigits i programats, convençuts  que posar “ordre” equival a fer justícia.

Arribo a la plaça. A un costat, l’Església, a l’altre l’Ajuntament i al bell mig, l’estació del Metro i uns quants bancs de fusta. Miro enlaire i el sol em fa l’ullet enlluernant-me i provocant en mi un màgic impuls de fer quelcom “diferent” i atrevit. Pujo sobre un dels bancs, a l’inrevés, fent la vertical, cames amunt i cap per avall…. Les faldilles m’han caigut sobre la cara i semblo talment un lliri obert al sol. Les papallones m’ajuden a que no perdi l’equilibri, agafant-me les puntes del vestit. (Uns quants ulls molt oberts i un “oh”! em fan tornar a la realitat. Què estaran pensant de mi?).

Pujo pel carrer Gran gaudint del meu passeig. Tant és així que m’adono que ja és tard i he de prendre l’autobús a corre-cuita. El ventre del gros vehicle es va inflant, inflant…. i jo em trobo ofegada en mig de tanta gent, però tot està ben organitzat. El meu peu dret junt al de l’esquerra del senyor del meu costat, la meva esquena contra l’esquena d’una senyora del meu darrera i al davant, l’espatlla d’una noia i les pessigolles al meu nas per culpa dels seus cabells estarrufats. Tot plegat, un motllo de persones enganxades. Tinc calor, m’ofego… vull sortir però la porta es troba massa lluny, demano, suplico el pas, però ningú no es belluga. A la fi, em barallo, començo a trepitjar peus, algú s’empipa i d’una espenta, surto per la finestra, que per sort, s’ha eixamplat adequadament perquè jo hi pogués passar sense fer-me mal.

La caiguda ha estat molt aparatosa. Un guàrdia-urbà que ha vist el meu aterratge, precisament quan el semàfor per a mi era vermell, se m’acosta traient ja el bloc i el bolígraf…

–      El seu número, senyoreta?

Me’l miro estorada. Ara no condueixo el cotxe i per tan…

–      El seu número? – repeteix impacient.

Els cotxes resten parats esperant que el guàrdia els doni pas, hi ha un embús impressionant. Cal, doncs, que li doni una resposta.

–      El 36930 – li dic molt nerviosa.

(El 36 és el número de les sabates que calço, el 9 el del carrer on visc i el 30 el meu districte postal. Tot plegat, una xifra inventada).

–      El seu permís de sortides d’autobús en marxa per llocs indeguts i perillosos?

–      Ah! És que també hi ha un permís per això?

–      Hi ha un permís per cada cosa, senyoreta. L’Ajuntament és molt rigorós i tot ho preveu. I les multes són moltes. Moltes i variades.

–      Senyor guàrdia….

Me’l miro amb ulls de gateta d’angora, dedicant-li un somriure captivador. – Es que no sap que avui comença la primavera?. No sap vostè que avui no hi ha permisos que valguin i que els rosers de la Diputació ja han florit i que en els arbres de les Rambles ja hi ha fet niu tots els ocellets de Barcelona?…Es que l’Ajuntament no preveu tot això?

L’urbà em mira fixament i els seus bigotis amaguen una rialleta de complicitat. Guarda el bloc i el bolígraf i de la seva butxaca en treu una flor i me l’ofereix. M’agafa del bracet i m’acompanya fins a la vorera més propera. El so pujat de to, dels clàxons tocant tota l’escala musical remarca la grandesa d’aquests moments.

Finalment arribo al meu treball. Aquest matí m’han succeït tantes coses que em sento molt diferent. La primavera m’ha trasbalsat?.Dono el bon dia als meus companys i m’amago darrera la taula del despatx, omplint-lo distretament de papers, de coses a fer. Miro cap a la finestra, la llum del sol m’enlluerna i és aleshores quan m’adono de l’absurd del meu món quotidià, de les meves actituds sempre tan perfectes i “ordenades”…Aquest matí no he tingut prejudicis, he viscut la meva llibertat i les coses han estat d’un bon tros diferents…. I el temps per a somniar, el temps per estimar les petites coses?…. L’absurd de l’absurd m’envolta, em mareja. La veritat és massa evident. M’aixeco i baixo les persianes. A l’ombra, tot pren un altre caire. El director em crida. Avui, totes les cartes aniran datades amb un 21 de març… demà ja tot potser serà diferent i jo tornaré a ser, sens dubte, la mateixa de sempre. Però, sabeu?, m’agradaria molt canviar, viure sempre en una primavera constant.

Joana

1 comentari (+add yours?)

  1. lasudiste
    abr. 18, 2012 @ 21:08:38

    Oh, Joana, c’est délicieux 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.