QUÈ FAN AQUESTES GAVINES TAN LLUNY DE LA MAR?

“Tota historia té una música de rere fons. Aquest relat, també. Segons avanceu en la lectura, us anirà venint al cap aquestes cançons:

LA GAVINA, Marina Rossell

WHERE HAVE ALL THE FLOWERS, Joan Baez

BLOWING IN THE WIND, Bob Dylan

L’HOME ESTÀTIC, Pau Riba

L’ESTACA, Lluís Llach

ADAGGIO, Albinoni

Melodies que els meus dos personatges, s’han fet seves, en el transcurs de la seva vida.”

 

QUÈ FAN AQUESTES GAVINES TAN LLUNY DE LA MAR?

 

L’Anna llegeix el diari al menjador de casa. De sobte, aixeca els ulls i rere la vidriera del balcó, descobreix una gavina que descansa dalt de tot, del edifici de davant. Immòbil, hieràtica, sembla talment una estàtua, fins que, tot d’una, dos gavines més, voletegen al seu costat i ella, decideix aplegar-s’hi i acompanyar-les al seu vol, Meridiana enllà.

Això la fa pensar. Què fan aquestes gavines tan lluny de la mar?. Han canviat la bellesa de les platges per aquests carrers cimentats i inhòspits, la brisa amable, pels fums dels cotxes, la tranquil·litat immensa del mar, per la voràgine de la ciutat. Gavines, a l’avinguda Meridiana….! No en tenim prou amb les cotorretes que corren per aquí per allà, menjant-se  els brots tendres dels arbres?….- pensa – i posant-se de nou les ulleres, retorna a la lectura del seu diari. En Joan, el seu marit, a l’hora de dinar, li diu que fa temps que aquests ocellots campen pel seu compte, de terrat a terrat. S’han convertit en aus de rapinya.

*************************

L’Anna resta asseguda a la poltrona de vímet, a la sorra de la caleta del seu hotel. El diari, a mig llegir, li ha caigut als peus, però ni se n’adona. No deixa de mirar aquell parell de gavines  que semblen jugar entre les roques, cabotejant damunt les ones i retornant al litoral rocós. Una mica més lluny, són els catamarans qui es cabussen una vegada i altra, apareixent poc després, metres enllà. Tot un espectacle per a la dona, que gaudeix de una setmana de vacances, a Eivissa. El seu Joan, fa la becaina a la seva habitació. En aquest viatge, no s’han apuntat a les excursions organitzades. Busquen pau i tranquil·litat. I tampoc estan per despeses. A la tornada, s’hauran d’afrontar al pagament d’uns extres inesperats, que no comptaven, quan s’hi van afegir al viatge organitzat per l’INSERSO.

Per què han escollit Eivissa?. Enyorament d’aquells anys de joventut viscuts  a les Pitiüses. Si, si, l’Anna i en Joan, aquesta parella respectable de setanta anys, van formar part d’una comuna hippi, instal·lada a Eivissa. Ah, els esbojarrats i feliços anys 60……Època contestatària, on tot es qüestionava i la rebel·lia era la doctrina dels joves inconformistes. Eivissa i Formentera es convertiren en cap i casal de molts barcelonins. Recordant aquells temps, l’Anna de 70 anys, li costa retrobar en aquelles platges i caletes, els amagatalls on practicaven el nudisme integral, es compartien els porros, i feien l’amor, sota la llum dels estels. Ara, darrera de cada platgeta hi ha un hotel o un  edifici d’apartaments, servei de gandules, xiringuitos….

En Joan torna de fer la migdiada i se la troba capficada en els seus pensaments.  – Què, fem una passejada fins a Sant Antoni? – li proposa, fent-li un breu petó al front. – Hem d’estirar una mica les cames….Vorejarem la costa i passarem per molts llocs coneguts, que ara ens seran ben desconeguts.

I deixant la platgeta des Pinell, ben agafats del bracet per tal de no donar un mal pas, van caminant poc a poquet pel Serral, S’Estanyol, des Pouet, s’Arenal, Caló des Moro, Gració…. tot fent petites paradetes,  i comentant els seus records.

–      Crec que aquí hi varem acampar uns dies – Va ser quan ens varem assabentar de l’assassinat d’en Martin Luther King. Va ser un cop terrible per a tots nosaltres.

–      No un cop, un xoc de trens. Te’n recordes de la nostra indignació?.

Arribant a Sant Antoni i de comú acord, es dirigeixen cap a l’estació d’autobusos per tal d’agafar-ne un per anar a la ciutat d’Eivissa. De prompte, tenen un desig irrefrenable d’agafar el Catamarà i arribar-se  a Formentera. Dit, pensat i fet.

El Port de la Sabina els hi  dona la benvinguda. I ara, què?. Com arribar als llocs enyorats del passat?. Les seves cames funcionen a mig gas i llogar dos bicicletes…..Descarten, també, aquesta segona opció. Paren un taxi i li demanen preu per fer el trajecte que duen al cap. Es posen d’acord i comença l’aventura.

Primer de tot, paren a Sant Francesc. Baixen del cotxe i es planten davant l’Església de parets blanques. Sense adonar-se’n, les mans es troben i un dolç pessigolleig sacseja llurs espatlles.

–      Malgrat no assistir mai a cap Missa, sempre m’ha agradat.

I van fent les paradetes a les cales on hi van fer estada. Allí es parlava de la guerra del Vietnam, dels llibres d’en Jack Kerouac, d’Allen Ginsberg, del Malcom X…. Allí cantaven les cançons de la Joan Baez, el Bob Dylan i d’un noi molt trempat i simpàtic, en Pau Riba, potser, el hippi més veterà de la illa, que ha composat al llar del temps, cançonetes, que s’han fet molt populars i que encara es canten arreu del país.

Sa Roqueta – es Pujols – platja de Tramuntana – es Caló, platja de Migjorn, ses illetes, es Far amb el monument a la memòria d’en Juli Verne….Reviuen les postes de sol, la vermellor d’aquell cel, la lluna, unes vegades ben rodoneta i altres, penjada d’un fil. La remor de les ones, la salabror del mar, els xiscles dels ocells. Amb tots aquests records reviscuts en la seva passejada, tornen al vaixell per tal de fer via vers l’hotel. Aquesta nit s’han quedat sense sopar, arribaran massa tard. I ja a la habitació…..

–      Anna, em sembla impossible que alguna vegada haguérem estat joves. Tot queda tan lluny, tan lluny….

–      Si, hi varem posar seny quan vaig quedar embarassada de l’Oriol. Aleshores, tot va fer un tomb, vam capgirar les nostres prioritats per atendre la propera maternitat. Tu vas acabar els estudis d’advocat i vas posar-te a treballar al bufet del teu oncle. I jo, després de parir, vaig entrar de dependenta en una llibreria de l’eixample. Molts anys i panys, Joan.

–      T’has avorrit gaire, al meu costat, Anna?.

–      No siguis burro, home. No he tingut gaire temps per a adonar-me’n.

*********************

A la tardor d’aquest mateix any, l’Anna i en Joan han de prendre una greu decisió. Han d’abandonar el seu pis de la Meridiana. No poden fer afront a les despeses de la millora de tot l’edifici, que es troba, per culpa de la maleïda aluminosi,  amb greus problemes. Fa més de quaranta anys que amb un lloguer baix, ocupen aquest pis. S’han fet càrrec de la reforma de la cuina i el bany. Ara, el propietari, un senyor d’edat avançada, no pot fer front a la despesa, ni ells tampoc. Disposen només de les seves jubilacions i no poden endeutar-se.

El seu fill Oriol, viu en un àtic de dos habitacions i té tres fills, impossible compartir el pis, amb ell. La solució els hi arriba, quan els llogaters d’un piset del barri de Raval, que havien heretat dels seus avis, anys enrere, el deixen per anar-se’n al seu país d’origen.  Es un primer pis d’un carrer fosc i estret, on les botigues són regentades per persones de totes les nacionalitats: marroquins, sud-americans, pakistanesos, xinesos…..

El seu fill i la jove, els hi pinten de nou el pis i fan una neteja a fons. Posen quatre testos de flors al petit balcó i a la galeria del safareig i canvien la cuina de gas i la nevera. Poc després, fan la mudança amb el més necessari, ja que tots els mobles de la Meridiana, no hi caben.

El seu món s’ensorra. L’Anna ja no veu ni el sol, de dia,  ni les estrelles, de nit. Davant del balcó, quasi a tocar, una finestra amb  les persianes baixades dels seus nous veïns del carrer. No té intimitat. No te claror. No es troba a casa seva. Està exiliada a la seva pròpia ciutat.

Sospira, agafant el diari de damunt la taula, per tal de llegir la programació de la tele. Ara recorda la gavina de la Meridiana i es pregunta, si ella serà prou forta, per poder viure en aquest forat, tan lluny de tot lo conegut i estimat. Ella i en Joan, són dos gavines també, molt allunyades de la mar.

Sospira, agafa les ulles  i comença a llegir. En Joan, avorrit, fa la seva becaina, cada cop més llarga,  de cada tarda.

 Joana/Maig 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s