RELACIONS VIRTUALS

 Són les dotze de la nit i l’Emília posa en marxa el seu ordinador. Espera uns instants i es connecta a l’Internet . Ho fa cada nit des de fa ja uns mesos. La seva soledat es compensa amb unes hores de conversa amb amics virtuals coneguts gràcies a l’ extensa xarxa  d’aquest nou mitjà de comunicació.

Al seu costat, una tassa de llet calenta i cacau que beu a petits glops, assaborint amb plaer aquell gust que li recorda la seva infantesa. Luciano Pavarotti canta “Rigoletto” quan obre el seu correu electrònic i es troba amb la carta del Pablo, el seu amic xilè. Es van conèixer xatejant, i ben aviat es començaren a parlar en privat.

 Querida Emília, no sabes lo feliz que me has hecho contándome los sentimientos que experimentatste en  la audición que asististe, en Barcelona, del grupo chileno  “Sol y Lluvia”. Yo la última vez que los vi, fue en el 1990 en el Estadio de Santiago y como tú, coreé casi todas las canciones. Que lindo es, Emília, que estando tan lejos podamos encontrar tantos puntos en común. Si no fuera que el charco que nos separa es tan y tan ancho y profundo, ya hubiera subido a una barca y te estaría hablando, cara a cara. Que, por cierto, debe ser muy, que muy linda…

En tu última carta me hablabas de la ópera Rigoletto, como una de tus preferidas, pues, mira, a mí me sucede lo mismo. El año pasado, en el Centro Recreativo de Valparaiso, yo  la canté protagonizando  al cínico  Duca di Mantova. (Todo sea dicho,y gracias a mí, fué todo un éxito). 

El sábado procura estar atenta, pues podré ponerme en contacto directamente contigo. El horario de mi trabajo me impide conectarme cuando tú estás también libre. A ver si este “sabadito” el destino nos une nuevamente. Ciao, linda. Un abrazo de Pablo

 L’Emilia  amb un somriure comença a escriure la resposta, obrint la seva ànima a aquell desconegut com mai ho ha fet amb ningú. No li costa gens fer-ho perquè ell no la pot veure, no sap com és i li agrada que se l’imagini bonica.  Ella prou sap que la seva obesitat l’aparta del clixé de la dona maca. Els règims imposats pel metge no l’aprimen i ha acabat per acceptar el seu cos. Sospira i el teclat inicia el diàleg.

 Querido Pablo: No sabes lo que daría por poder cantar como lo haces tú y convertirme en las heroinas de las óperas. Ser la Mimí de la Bohème, la Violetta Valéry, de la Traviata, la inocente Gilda, de Rigoletto…. Me conformo con escuchar los discos, pues ni siquiera puedo acudir al Liceo. Mi sueldo no llega para cubrir mis capcrichos.

Me gusta cuando hablas de Chile. Yo voy a hacerlo de mi pequeño país, situado dentro de un Estado del que no me siento identificada. Catalunya es una nación que aspira a ser independiente (mejor dicho, es el deseo de algunos, por desgracia, no todos piensan y sienten igual). Somos pacifistas de naturaleza y la mayoría de veces, demasiado conservadores y mansos. Una fecha nos une, amigo Pablo, el 11 de setiembre!. Es la fiesta nacional de Catalunya y el día que Allende murió por culpa del golpe militar de Pinochet. (Nuestros dos paises fueron sometidos y los dos aman la libertad). Es una coincidencia que me gusta hacerte notar. Barcelona es una gran ciudad abierta al mundo. Estoy orgullosa de haber nacido en uno de sus barrios más populares: “Sant Andreu del Palomar!, antiguo pueblo agregado a la capital en el año 1897   y que todavía conserva su aire pueblerino, aunque cada vez más  los cambios urbanísticos la van desfigurando..

Próximamente te hablaré de nuestras costumbres y tradiciones y tu haces lo mismo de las tuyas. Espero tus noticias, prontito.

Y el sábado estaré pendiente de conectar contigo. Si no “estoy”, es que algo importante me lo ha impedido. Ya sabes cuánto me gusta charlar contigo.

Un abrazo de Emília.

 Abans de tancar l’ordinador, es fuma la darrera cigarreta del dia. Pensa amb el Pablo i no se’l pot imaginar. Millor! La seva amistat només és un petit oasis de pau dins del seu petit món ple de problemes de tot tipus, que mai li confiaria. Les seves converses, fins ara, només havien tocat els temes de la musica, la política, idees generals que sorgien sobre la marxa, mai havien parlat de ells mateixos,  ni de la edat, ni si vivien en parella amb algú, ni del físic…. Era com si explícitament tots dos defugissin saber com eren en realitat.

 Dissabte, 24,30 de la nit

 Pablo dice.

El pueblo, unido, jamás será vencido”….

Emilia dice.

Hola, Pablo, bienvenido!

Pablo dice:

Bien hallada, amiga catalana! Si pudieras oirme, te cantaria un aria. “Il Trovattore, por ejemplo, iría bien para empezar.

Emilia dice:

La gitana Azucena te escucha y responde a tu canción, (si pones mucha imaginación por tu parte, claro está).

Pablo dice.

Siento darte una mala noticia. La semana próxima dejo Valparaiso para ir a trabajar a Santiago. Quizá no pueda ponerme en contacto contigo en algunos días. Lo haré prontito, así que consiga un ordenador y tiempo para  escribirte. No creas que vaya a olvidarme de ti, linda… Voy a estar muy, pero que muy ocupado.

A l’Emília se li encongeix el cor. Per què no li demana el telèfon o li explica de què és el seu treball?. No s’atreveix a preguntar, ja que tampoc no li interessa parlar gaire d’ella mateixa…

Emilia dice:

Te voy a echar mucho de menos. Me he acostumbrado a encontrarte cada noche. Pero comprendo que no puedas hacerlo, así que esperaré ansiosa tu retorno.

Pablo dice:

Me gustaría decirte tantas cosas…de las que no me atrevo a hablar…

Emília dice.

Tiempo al tiempo, Pablo. Mejor no forzar las situaciones. Deseo sinceramente que todo te vaya bien…

 – Mama, tinc pipi…. –  la seva filla, la més petita de totes, apareix a la porta de la saleta, amb carona de són.

Emilia dice.

Tengo que dejarte ya. Mucha suerte y…. “vuelve pronto”.

Un abrazo de Emília.

 – La meva nena s’ha despertat i té pipi? Apa, anem al lavabo.

– Ja ha vingut, el papa?

– Encara no, tresor. El papa no arriba fins que comença a fer-se de dia. Ell treballa de nit.

 La porta al llit. En la llitera del costat, dormen els seus germans grans, el Carles d’11 anys i el Jordi, de 9. Se’ls mira amb tendresa abans de deixar l’habitació. Du el bol buit fins a la cuina. Tanca el gas, com ho fa cada vespre abans d’anar-se’n a dormir. Es despulla i es posa el pijama. Ho fa a poc a poc, pensant amb el Pablo i amb el seu marit que està treballant amb el camió d’escombriaires pels carrers de la ciutat. Demà, haurà de portar els nens a l’escola i anar a la floristeria on treballa pels matins. Es vigília de Tots Sants i tindrà molta feina.

La rutina l’aclapara. Té 36 anys i tres fills per pujar. Molta feina, pocs diners i una vida cada cop més ensopida. Li hauria agradat cantar  i ni tan sols ho va poder fer en la coral de la parròquia, de tan malament que ho feia. De jove, havia tingut tantes i tantes il·lusions….. a on havien anat a parar?. 

Tanca el llum de la tauleta de nit i, com fa des de fa molt de temps, comença a somiar desperta, abans d’adormir-se totalment.

A la matinada, un cos feixuc i cansat, es deixa caure al seu costat, just quan l’Emília es desvetlla per tal d’iniciar la jornada.

Valparaiso, unes set hores més tard.

El Pablo puja al tren carregat amb una maleta. A la seva ciutat ja no li queda res. Ha perdut la feina i deu molts mesos de lloguer, per tant s’escapa cap a la capital, cercant noves possibilitats. Farà de paleta, del que calgui per tal de tirar endavant. Tenia un treball segur al port, de camàlic, carregant i descarregant. Ell no tenia estudis ni beneficis, sempre treballant de valent, primer en les mines, com el pare, després al port…. Cantava bé, sense estudis musicals, havia pogut interpretar òpera en petits centres culturals de ciutats petites, això l’animava a seguir. Un defecte en la parla, el feia quequejar i l’obligava a restar silenciós per tal de no mostral el seu defecte. D’aquí el seu caràcter reprimit i la seva suposada timidesa que desapareixia dalt l’escenari, quan deixava lliure la seva veu i la convertia en musica.

El Pablo, als seus 40 anys encara no s’havia casat.  Les dones se li en reien així que el sentien parlar. Per això s’havia enganxat a l’internet  i es sentia lliure i feliç parlant virtualment amb la seva Emília. Sap que mai la coneixerà, sap que mai podrà tenir-la entre els seus braços, com ell voldria, però mentre duri aquella amistat, aquella especial relació,  ell no es sentirà tan sol i desgraciat.

        Joana 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s