TANCANT PORTES, OBRINT FINESTRES…

L’Angelina es puja el llençol fins a la barbeta. No és pel fred, és un costum de tota la vida, una mena de autoprotecció. Aviat serà l’hora de llevar-se del llit i començar a malviure de nou. Ja som a la tardor i la llum triga més en envair la petita cambra. Els seus ulls no deixen de mirar les fulles de les palmeres del jardí, que ballen  la seva  dansa, al compàs imprecís del vent de matinada. Avui, l’Angelina compleix 90 anys i aquest fet, la fa encara més vulnerable.

Es  gira del dret, d’espatlles a la finestra i mirant la paret, la veu com una pantalla blanca on pot anar projectant, de memòria, la pel·lícula de la seva vida, amb el NO-DO inclòs, doncs va haver de conviure amb personatges, sovint centrals, d’aquest obligat documental de l’època. I s’hi veu de petita, jugant al terradet de casa l’oncle Genaro, mentre dins el pis, un grup d’homes uniformats s’han reunit, com solen fer-ho cada divendres. A la que arriben, la tieta Dolores la treu de casa i se l’en dur, a regar les quatre plantes, i la deixa jugar amb els gatets de la veïna, els quals, quan poden, s’escapoleixen de terrat en terrat i que ja s’han fet amics seus. Són moments entranyables, irrepetibles. El pare, empresari de la construcció, sovint la deixa a mans del seu germà i cunyada, perquè no pot atendre-la adequadament. La mare, tuberculosa, resta la major part del temps, reclosa en un sanatori. La seva infantesa, doncs, és un compendi de sentiments ofegats, enmig d’una educació rígida, autoritària i solitària.

L’any 1936, amb la tieta Dolores i l’àvia Pilar, es van mudar a la masia d’ Hostalric, fugint de les bombes que començaven a caure sobre Barcelona. La mare, ja fa dos anys que ha mort i tant el pare, com l’oncle, s’han unit al “glorioso ejército español”, a fi de defensar i salvar la Pàtria. Durant el temps que dura la guerra, ella s’adoctrina amb tota la retòrica falangista de l’època. La tieta Dolores i mossèn Josep, intenten fer-li un bon rentat de cervell, per a convertir-la en una futura dona abnegada i pietosa,  candidata a esser esposa d’algun militar carregat de medalles.

Acabada la guerra, el seu oncle esdevé, per mèrits propis en un alt càrrec militar i el seu pare, doblà en escreix, els beneficis de la seva empresa, gràcies a la llarga ombra del seu germà triomfant.

L’Angelina, aliena al sofriment, les injustícies i la pobresa que es viu fóra els murs de casa seva, es va preparant per a casar-se amb un jove tinent que l’ha festejat durant els darrers mesos. La pobra, no sap on anirà a raure, només viu d’il·lusions, preparant el seu aixovar i somniant amb pardalets de mil colors.

Recorda, (ara amb fàstic i angúnia) el dia del seu casament, quan el seu oncle, ben uniformat i amb totes les medalles de rigor, es va apropar al gran pastis de noces, i amb un solemne posat de fatxenda, aixecà el seu sabre i el feu caure  sobre el primer tros del pastís. Fou un gest molt aplaudit que la va fer estremir. De cop i volta, es va imaginar aquell mateix sabre, partint el pit d’un pobre soldat. Aquell moment, potser, va ser la premonició del que hauria d’aguantar i sofrir durant el seu matrimoni. Matrimoni?. Un home quasi sempre fóra de casa, que no parlava, només manava. Que sistemàticament, la nit de cada dissabte, pràcticament la violava, perquè mai va rebre d’ ell, el mínim gest d’amor o tendresa. Només anava per feina, per tal de deixar-la prenyada. Prenia, mai donava. Exercia el seus drets de mascle i res més.

I el cos de l’Angelina s’hi resisteix. Es com si no acceptés la llavor d’aquell home fred,  convertit cada dissabte en una bestiola. Visites al metge, anàlisis, consultes….i el progressiu menyspreu del marit, agreujat pel fet de no donar-li el fill que tan espera, com si ja si ja fos segur, que la culpa només pogués ser d’ ella.

Després de tres llargs anys, a la fi quedà embarassada. La gran sorpresa fou el comprovar que els prenys eren una bessonada. Nou mesos d’esperances que li van donar prou valentia i enteresa per a suportar l’abandó del  marit, qui havent complert ja amb la seva missió de mascle procreador, cercava i gaudia, fora la llar, de tots els plaers sexuals amb absoluta desconsideració i egoisme. Els dissabtes van desaparèixer de la vida conjugal, deixant l’Angelina en pau.

Va ser un part difícil i molt dolorós. Els dos nens van néixer amb problemes i un d’ells, va quedar tocat per la resta de la seva vida. En Dimas, anava creixent amb tota normalitat, mentre que el seu germà David, aviat donà símptomes de discapacitat mental. I com es de suposar, el pare només estava per en Dimas que era la nineta dels seus ulls, deixant al disminuït, a les atencions de la seva mare, amb un mal dissimulat menyspreu i disgust.

Els anys volen.  En Dimas s’esdevingué, per sort, en un xicot rebel, conflictiu, que s’enfrontava contínuament amb els designis i opinions del pare. D’amagat, visqué intensament, el món de revolta estudiantil a l’època franquista, buscant a on encaixar, avergonyit de la seva pròpia nissaga. Al mateix temps,  adorava la mare, per la manera com lluitava per defensar al seu fill tarat. Ella, contra la voluntat de tots, va dur al David, a un taller ocupacional per a disminuïts psíquics, a fi de donar-li recursos i encarrilar-lo per la vida, gaudint de l’ajuda de monitors i de la companyia de companys afins. El duia a la feina i l’anava a buscar, sempre amatent a les seves necessitats. De vegades, era el propi Dimas qui se’l enduia a veure partits de futbol, o simplement a donar de menjar als coloms del parc.

Les primeres fortes discussions amb el pare van començar quan en David, es posà a parlar en català amb la família. Ell no trobava bé que l’espanyol, fos la llengua que es parlés a casa, ja que tots eren nascuts a Barcelona, argumentava. L’Angelina prompte el va secundar, perplexa de no haver-ho fet abans. Se n’adonava tard, fins a quin punt havia sucumbit i l’havien manipulat, anorreat. Aleshores, començà a cercar llibres d’autors catalans i aprengué de memòria alguna poesia d’en Joan Maragall i Josep Maria de Segarra. El Dimas la premiava, sempre, amb una estreta abraçada, i amb paraules afalagadores.

Arribà finalment, el moment més temut, la crida a files, d’en Dimas per a fer la “mili”. El pare ja feia projectes per enviar-lo a un bon destí, pensant que tal vegada, el servei militar, podria ser l’inici d’una bona carrera militar, i si més no, així li baixarien els fums i el convertirien en un home de profit.

L’Angelina, recordant aquells dies, mulla de llàgrimes el seu coixí. De totes les seves desventures, la fugida i deserció del Dimas, fou la més dolorosa. Aprofitant que el pare s’havia anat de viatge a Madrid, el noi li confessà que se’n volia anar de casa, que volia viure en llibertat i respirar nous aires. De res li serviren les súpliques perquè es quedés, la seva inquietud per a un incert esdevenidor. Ell ja ho havia decidit. De moment, marxaria a Paris, amb uns companys de la Universitat i allí continuaria els estudis i es buscaria la vida.. Després, ja ho veuria…. Li va assegurar que no li passaria res de dolent i que l’aniria trucant per a tenir-la informada. Això si, li va fer prometre que no li donaria al pare, el lloc del seu destí, no fos que aprofitant les seves influències, el fessin extradir.

Assabentat de la fugida del seu primogènit, encès de ràbia, el va repudiar per sempre més, desheretant-lo immediatament. I aprofitant l’avinentesa, rebutjà també la convivència amb la seva muller, a qui la va culpar de tot. No es va divorciar, perquè la Santa Mare Església no ho permetia, però si que va trobar normal, conviure amb un altra dona, sense escrúpols de consciència. Era un home i tenia les seves necessitats.

Va arribar el Maig del 68 i Paris va ser el centre del món durant molts dies. Els estudiants aixecaven barricades al barri Llatí i els eslògans revolucionaris apareixien escrits als murs.

“Soyez realistes, demandez l’Impossible!” (Sigueu realistes, demaneu l’Impossible).

“Sous les pavés, la plage” (Sota les llambordes, la platja).

Oubliez tout ce que vous avez appris. Commencez per rever”.

(Oblideu tot el que heu après, comenceu a somiar)

En Dimas va fer seves aquestes idees, defensant a ultrança, tota aquella revolució romàntica, assistint a totes les assemblees i destacant-se  per la seva abrandada oratòria i  contundència. Va arribar un moment, en que la policia francesa el tenia massa vist entre els més destacats. Corria doncs el perill, si l’agafaven,  de que el deportessin a Barcelona i fent cas del seu sentit comú, i molt a contracor, fugí amb una mulata, companya de manifestacions, cap a Cherbourg, allí embarcaren destí a Rio de Janeiro, on van viure com a parella, per sempre més. Es varen buscar la vida i els hi va anar força bé.

El magnat de la construcció morí d’un abús de colesterol i aiguardent, deixant la seva fortuna a la seva filla. L’Angelina, que des de fa molt temps viu com un fantasma, en la solitud d’aquella casa buida  de paraules i emocions, de prompte, veié la possibilitat de fer un gir a la seva vida. i feu  una important donació econòmica al Taller-escola on treballa el seu fill i s’involucra de ple, en la seva organització. Crea nous tallers, repartits en els diferents barris de la ciutat i s’ocupa personalment, de que els nois i noies que els integren, gaudeixin de tota mena d’atencions per al pre aprenentatge laboral: esports, ludoteques, cinema…..Però un mal dia, el seu David pateix un accident laboral, estúpid i cruel. A les portes del Taller, mentre un camió fa una maniobra cap enrere, el David que du un carretó per a carregar la mercaderia que arriba en aquell vehicle, ensopega, rellisca i cau sota les rodes. Mort a l’acte.

Aquesta vegada, l’Angelina, amb tantes portes tancades a les seves espatlles, pren coratge per no defallir. Te, sota la seva protecció, un munt de Davids per ajudar i  estimar. Aquesta dedicació li és ben recompensada, per l’afecte i agraïment que diàriament rep de tots. Encara ara, de tan en tan la visiten, acompanyats d’algun monitor.

–      Angelina, què no et lleves, avui?. Apa, dona, que t’has de posar ben maca. Vols que t’ajudi? – la cuidadora de la residència estronca, sense saber-ho,  la pel·lícula i  a la paret, s’intueix la  paraula: THE END. (I fi de la sessió matinal.)

Al menjador, tots els companys li dediquen una ovació mentre li canten el “Moltes felicitats, et desitgem avui, perquè puguis passar-ho, sempre, sempre, feliç…..”. Després d’esmorzar, la directora del centre l’acompanya al seu despatx, per entregar-li el regal rebut, ja fa dies  des del Brasil, amb la complicitat i les instruccions del Dimas. Sobre la taula, hi ha un ordinador amb la pantalla ja encesa, a punt de ser usat.  – Au, Angelina, això és per tu, arribat directament des de Rio de Janeiro. Va, acosta’t, no tinguis por…Seu aquí i mira atentament a la pantalla. A qui veus….? –

–      FELICITATS, MARE!. Ei, no em miris així, sóc el teu Dimas, una mica més gras, més calb i més vell. Sóc el teu fill.

–      Ohhhh, Déu meu, ets tu, tu….!! – i l’Angelina es posa a plorar i a riure – Quin miracle és aquest?. Et puc veure i parlar…El meu Dimas!!

–      I ho seguirem fent el 22 de cada mes, a la mateixa hora, sigui el dia que sigui. No sé com no se’m va ocórrer abans aquesta possibilitat de contactar amb tu. Ha estat gràcies a la Sandra, la teva besnéta. Ella va tenir la gran idea. Et vol conèixer. Nena, saluda a la iaia. Au, vine…

I la segueixen  la Iolanda, la companya del seu fill, la seva neta Angelina, mare de la Sandra, i un lloro que descansa sobre l’espatlla de la petita de la família i que va repetint, amb veu d’espinguet: Iaia Angelina….Iaia Angelina….Rrrrr. Angelina…..Tota la seva família a poca distància del seu rostre. Passats uns minuts d’excelsa glòria, la pantalla enfosqueix. S’ha tancat la connexió amb el món exterior, imatge i veus s’han esvaït com per  art d’encanteri, però l’Angelina sap, que el 22 de cada mes, mentre visqui, tindrà una finestreta oberta on poder retrobar-se amb tots els seus essers estimats. I és en aquest moment, quan una alenada d’aire fresc i perfumat, embolcalla aquell garbuix de noves sensacions que li donen motius, per viure en pau, uns pocs anyets més. S’eixuga les llàgrimes, rep l’abraçada afectuosa de la directora i surt a rebre el ram de flors que la resta d’integrants de la residència, li han preparat.

Angelina, ja sé que no em coneixes, que potser no em coneixeràs mai, però…, deixem-hi ser….Puc felicitar-te, jo també?

Joana/Novembre 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.