UNA VERITAT AMARGA

 L’Albert surt del Conservatori de música, baixant corrent les escales i xiulant “El concierto de Aranjuez” que acaba d’assajar, amb la resta de companys. Du la guitarra penjada a l’esquena i confia arribar a casa ben aviat. Avui li espera un bon dinar i molts regals. És 15 de novembre, i podrà celebrar la seva festa, amb els pares de nou, reunits. Perquè la festa serà doble, avui també compleix els seus 18 anys….. majoria d’edat!!. 

El pare l’està esperant, al costat d’una flamant moto.

– Pare, què fas aquí?

– Aquestes “cosetes” que pengen del clauer em cremen les mans…. Felicitats, fill, aquí tens la teva moto! – i l’home li fa entrega de les claus i un casc.

– De veritat és meva?.

– Au, noi, ves a estrenar-la.  Abans de dinar jo he de parlar amb la teva mare. Però…. compte, eh?. No corris gaire.

L’Albert no s’ho fa repetir i surt disparat. Desprès de la primera eufòria, mentre condueix, pensa amb  els esdeveniments que portaren a la separació dels seus pares.  No se’n recorda gaire, fa d’això deu anys i en aquell temps, durant ben bé, tot un curs escolar, va viure amb els avis, a Vic. La mare aleshores, estava embarassada de la seva germana Mariona i les coses no li anaven prou bé. Per ordre del ginecòleg, va haver d’enllitar per tal d’evitar un avortament. Quan va tornar a Barcelona,la Marionaja tenia un any i el pare se n’havia anat de casa. La mare, li va dir que s’havia desplaçat per feina, a Roma i que potser tardaria molt a tornar. El que l’Albert va intuir, temps més tard, al veure que no venia, fou que el pare havia fugit en no resistir que la seva filla hagués nascut amb el síndrome de Down.

Per aquest motiu, va intentar comportar-se sempre com un bon fill i un germà protector vers la seva germana. Del pare mai més varen saber-ne res.

Per què, doncs, ha tornat precisament ara?…. La mare l’acceptarà de nou? De moment, avui dinaran junts. Mentre condueix perla Meridiana, camí ja de casa, te un mal presagi, una esgarrifança  i pitja a fons l’accelerador.

Aparca la moto sobre la vorera i com que l’ascensor està ocupat, ni l’espera. Puja corrents els tres replans que li separen del pis i abans d’arribar, sent els crits de la mare. Quan posa la clau al pany, s’obre la porta de la veïna i surtla Mariona, tot plorant.

– Ninona, què et passa?. Què fas amb la Rosa?

– El pare renya a la mama i la pega…. – li diu entre sanglots. La Rosa, que apareix al darrera, ho confirma.

– La nena ha sortit de casa, molt espantada i s’ha refugiat amb mi. Jo no sabia què fer i he trucat als mossos, no crec que tardin….

L’Albert dona la volta a la clau i entra com una tromba al pis. El pare està estomacant a la seva mare que es troba mig ajaguda al sofà, cobrint-se la cara amb les mans.

– El noi vindrà amb mi, ho vulguis o no. Ja és major d’edat i no el pots retenir.  – ho diu bramant, amb el rostre encès d’ira. – Tinc grans projectes per a ell. Tu et quedes amb la petita discapacitada.

– No, no, ells són meus, ben meus….!! Ai no em peguis més, t’ho suplico….. Ai, ai….!!!

– Quiet, deixa-la en pau! – l’Albert s’abraona sobre aquell home, aquell desconegut.

– La teva mare te la culpa de tot, com sempre. Fa comèdia, no ho veus? No n’hi ha per tant….

L’Albert treu les mans del rostre de sa mare i descobreix, horroritzat, els blaus produïts pels reiterats cops rebuts.

Mira estorat al seu pare, intentant comprendre el que acaba de veure.

– Ahir quan vas arribar, vaig pensar que les coses tornaven a ser al seu lloc i tots gaudiríem de nou, formant una autèntica família. I ara, ara,  descobreixo que tinc una bestiola com a  pare…. Fora, fora d’aquesta casa….

En aquest precís moment, irrompen un parell de mossos d’esquadra i davant l’evidència dels fets, i després de comprovar el maltractament implícit, prenen nota de la denúncia, enduent-se al pare emmanillat, a comissaria. Hi haurà per tan, judici i segurament, es donarà l’ordre d’allunyament a la família.

La Marionaresta a la falda de sa mare, un xic més tranquil·litzada. L’Albert s’asseu al seu costat, acariciant-li els cabells.

– Mare, per què no m’has parlat mai del caràcter violent del pare?. Et pagava abans, quan jo era petit?, no me’n recordo pas….

La mare els hi explica que eren molt joves quan es van conèixer. Tots dos anaven de “hippys” i es van escapar uns mesos, a la illa de Formentera, on malvivien, fent i venen bijuteria. El món era massa petit per ells dos i començaren a viatjar dalt d’una vella furgoneta. Quan arribaven a una ciutat, cercaven un lloc cèntric i es posaven a cantar, acompanyats de la guitarra. A Roma, unes persones d’una discogràfica italiana, els hi va oferir actuacions en un bar musical i així van viure durant un parell d’anys, fins que ella va quedar embarassada de l’Albert. Amagant la panxa, cada cop més voluminosa, van aguantar aquella vida, fins al setè mes de l’embaràs. Decidiren finalment tornar a Barcelona, on van acollir-se a casa dels avis . Abans de néixer l’Albert, van trobar un piset a Sant Andreu, prop de la plaça Mercadal i es van instal·lar, una mica en precari. Ell es va posar a treballar de venedor, en una casa de discos. Després, quan el nen ja estava una mica crescudet, va anar de dependenta a una botiga d’articles d’esport del barri. Aquella vida se li fou monòtona al seu company i ben aviat, va descarregar el seu mal humor en ella, primer, bescantant-la amb improperis. Després vingueren els insults, crits, fins un parell de vegades, que se li van anar les mans.

– Te’n recordes, Albert, d’aquella temporada que jo duia grans ulleres fosques? Tu devies tenir uns sis anys, et vaig mentir, dient que tenia una infermetat als ulls i la llumem molestava. Doncs, va ser una empenta que em va fer caure, rebent una forta contusió prop dels ulls.

Quan estava embarassada dela Mariona, ell em va tornar a pegar, molest i nerviós, perquè aquell fet, el retenia un cop més en aquella vida monòtona i gris i ell desitjava “volar”.  No sé si va ser per culpa seva, però ja saps que vaig haver de tenir molta cura per tal de no perdre-la. Patint per tu, vaig optar per enviar-te a viure amb els avis, lluny d’aquell ambient malsà. Van ser uns mesos molt dolents, fins que ell va desaparèixer i ens vam quedar tranquils.

– Per què no el vares denunciar aleshores?. 

– Em feia vergonya, creia ser culpable de tot el queem passava. Enel fons, me’l estimava….

– Tu eres la veritable víctima. No m’ho puc creure, mare, que el seguissis estimant. –

 Jo si que t’estimo, mami – ara ésla Marionaqui parla – molt, molt i molt!.

El somriure trist de la dona no pot amagar els senyals blavosos dels cops. Mare, no hauríem d’anar al metge?….

– No, vosaltres dos sou el millor remei pels meus mals. Agraeixo de tot cor que tu no t’assemblis gens al teu pare….no ho suportaria

L’Albert, crescut de cop, interiorment, s’avergonyeix dels homes que abusen i maltracten a les seves companyes i es promet a si mateix, respectar a totes les dones que es trobi al llarg de la seva vida. I amb nous ulls, contempla amb admiració aquella dona soferta i valenta, capaç d’educar i pujar dos fills, tota sola.

Sí, està decidit. aquest 25 de Novembre, participarà i donarà suport als diferents actes que es celebrin el dia dedicat a la reivindicació de “un mon lliure de violència vers les dones a Sant Andreu.

 Joana – Novembre 2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.