VELLA XIMPLETA

 Jo veig una orquestra, com si fos talment una gran família ben avinguda, o un grapat de veïns conscients, enderiats per a treballar en una bona causa del seu barri .

Mireu, cadascú dels seus components, els músics d’aquesta metàfora, toquen un instrument diferent i la melodia resultant és harmoniosa. Tots han estudiat la partitura una i altra vegada, sota la batuta del director. Un i altre, individualment primer i col·lectivament més tard,  treballen per assolir l’èxit complert.

Tots a una,  fent veritables malabarismes amb els seus instruments. Violins, violoncels, clarinets,   flautes de bec, oboès,  trompetes, timbals…. cada persona, durant la durada del concert, es transforma en música.

De vegades, penso com no han perdut un ull els altres concertistes propers als violinistes. Es troben tant a prop els uns dels altres, que no és fa difícil imaginar l’accident, un músic borni, per culpa d’un gest maldestre amb l’arquet. o d’un cop de geni abrandat, de l’artista enfollit, en un  “Allegro vivace”

El director, és el coordinador del grup, el que s’encarrega que ningú desafini, però no és la peça més important, no. Els músics, per separat, també poden interpretar lliurement les melodies apreses, però el director, sense ells, no tindria  cap motiu de ser. I no per això el desmereixo, no, de cap manera. Tots necessitem, a vegades, algú que ens aconselli i sigui capaç d’allò tan difícil com és “sintetitzar” i  “concretar”  idees i opinions.  Tanmateix, si els ciutadans, en general, poguéssim convertir la nostra caòtica societat, en una orquestra, on la gent s’impliqués amb devoció a la seva tasca, important o no, i  només necessitéssim al “director” per tal de no acabar desafinant,  la vida col·lectiva dels nostres pobles i ciutats seria una excelsa melodia.  Defenso el  individualisme a ultrança, no vull ser una ovella més del ramat, però sí us puc assegurar, que no he defugit mai les meves obligacions. M’explico, oi?

 Ara que hi penso, la música de la meva joventut era més viva,  més autèntica. Es cantava a tot arreu, al treball i feinejant a casa. El celobert del pati de veïns, bullia de cançons a l’hora de rentar plats. Recordeu aquells “discos solicitados”, de Radio Miramar?.La Lolita Piquer,  l’Antonio Machin, el trio Los Panchos,  Jorge Sepúlveda,  Juanito Segarra….Això sí, no podien faltar, el Juanito Vlderrama,la Carmen Morelli el seu Pepe Blanco i la incombustible Lola Flores, (en aquell temps, el folklore andalús feia estralls)  i,  de tant en tant, queia alguna cançoneta de l’Emili Vendrell i en Gaietà Renom,  que ens revifava l‘ànima a tots. Desprès vingueren en Ramon Calduch, el José Guardiola ila Salomé, cantant en català.

Ara, la música arriba enllaunada en petits aparells que s’escolten per mitjà d’uns cables ficats a les orelles. Sí, el jovent, tothom escolta música, en solitud. Cadascú la seva i de fons, sempre, xumba, xumba, xumba….. Avui fan falta grans altaveus per fer força soroll i poca cosa més. Abans, les orquestretes que animaven les festes majors dels barris, eren més autèntiques. Vaja, aquesta és la meva modesta opinió. I vosaltres, què me’n dieu?….

 Penso que el món està capgirat i aquestes flamants noves tecnologies no ens ajuden gaire. Els carrers, per exemple, plens tot el dia de vehicles, amunt i avall, contaminant l’ambient amb fums i sorolls.

Jo em pregunto: per què no tenim més transport públic per a poder desplaçar tots els treballadors a les hores punta d’entrada i sortida?. I els cotxes particulars, no podrien fer de taxistes també i omplir les quatre places vacants del seu vehicle, amb persones que fessin un mateix camí, contribuint amb el mateix import del bitllet del autobús o Metro, és clar? Organització, sí senyor!, això és el que ens falta. Eliminar embussos i enrabiades. Actuar sense egoismes i amb total normalitat.

Si, o no ?…..

I també caldria parlar dels horaris de treball. Jo, de jove, com totes vosaltres, suposo, no teníem gaires estones lliures per badar. Però ara que hi ha tantes facilitats a les cases: rentadores de plats i de roba, cuines de gas o electricitat, microones, super neveres i congeladors….. i sabent també que hi ha molta gent al planeta, que necessita urgentment treballar per poder tirar endavant, doncs, coi !, reduïm l’horari laboral i partim-nos la feina disponible perquè n’hi hagi per a tots, sense tocar els sous, està clar!. I a viure la vida, fruint del lleure, fent labors, escrivint, llegint, passejant….. buscant la felicitat en les petites coses de la llar, la família o els amics.

Revolucionària, jo?. Què va, home! Pobre de mi!. No m’he posat mai en política, ni ganes.., però crec. en canvi, tenir encara prou sentit comú. Potser és l’únic valuós que em queda.

 Sí, sempre m’he considerat una “apolítica” d’esquerres. Je, Je..! Tanmateix, no volent emmerdar-me, – perdoneu l’expressió – resulta que vaig tenir amagats al meu pis, dos etarres. Ei, que ho vaig saber desprès ! Va ser pocs dies després d’aquell fatídic 3 de mars del 1976, quan van succeir els fets de Vitòria. Us en recordeu?.

Hi va haver un cruent enfrontament, entre la policia armada i els treballadors refugiats a l’església de San Francisco de Asis, del barri de Zaramaga, durant unes jornades de vaga que acabaren en la mort de 5 treballadors i van causar ferides de bales a un total de 150. La gent estava indignada, Franco havia mort i encara res no havia canviat. Quan uns amics navarresos em varen demanar l’aixopluc pels bascos, no m’hi vaig poder negar. I amb l’ai al cor, amb molta por, tot s’ha de dir, els vaig tenir a casa prop de quinze dies.

Però jo, repeteixo, no feia política. Practicava, simplement, la solidaritat i l’ humanisme.

Ah…! Quins temps, aquells….!

 Parlem ara dels metges?. Aquí els tenim sempre a mà i procuren allargar-nos la vida, els pobres. – quina feinada! –  Recordo amb certa enyorança els metges de capçalera d’abans, quan venien a casa, per una simple grip. Hi havia un tracte familiar que inspirava confiança. De vegades, com per art d’encanteri, la seva sola presència, ja mitigava la nostra dolença i era més efectiva que qualsevol medicament. I les llevadores? Aquelles dones que venien a casa, a ajudar-nos a parir.La MercèFigueres, encara recordo el seu nom, em va assistir en els tres primers fills que vaig tenir. Vaig parir a casa, damunt del meu propi llit, sense cap mena de problema i amb un ambient acollidor. La nena, en canvi, ja va néixer al Hospital, en  un fred quiròfan, davant unes cares anònimes amb mascaretes, que tot just deixaven veure els ulls, amb el garbuix típic de les continuades entrades i sortides del personal sanitari. Ah, mai més!. Efectivament, des d’aquell moment, vaig tancat l’aixeta.

 I els meus quatre fills, on són ara ? –  em preguntareu – i jo us contestaré: – No ho sé i….. sí que m’importa. És a dir, en tinc notícies per les trucades telefòniques i alguna escarransida visita que de tan en tan, es dignen a fer-me. Sé que entre tots, es fan càrrec de les despeses d’aquest centre i que estan en estret contacte amb metges i cuidadors. O sigui, ells, es preocupen, si voleu, de la part econòmica i sanitària, oblidant inconscientment, el més important potser…?, i que més necessito: la companyia i l’afecte. Tenen bones raons: En  Roger, viu i treballa a Manresa. L’Oriol,  es comercial d’una gran firma de no se què, i… sempre està voltant per la península. I l’’Esteve ila Núria, duen els dos, un restaurant a Setcases. O sigui, que la família…. tururut viola !!!. Ells no ho pensen, però jo si: aquesta casa, és l’avantsala de la mort. No en puc fugir!. I per aquest motiu, lluito per no convertir-me en una zombi més i protesto, rondino, els hi qüestiono coses…. I també estimo als qui em cuiden i tenen cura , però a la meva manera. No estic aquí pel meu gust, sabeu ?, no he triat la meva sort i encara conservo la meva voluntat i el meu senderi…. fins on pugui, tot sigui dit.

 I què me’n dieu del sexe?.  Era l’assignatura pendent a totes les cases. A les escoles, fou la nostra conversa preferent a les hores de pati. A la primera menstruació, la mare es va esverar, la pobra, intentant explicar-me el motiu de la pèrdua de sang. Va ser una explicació molt simple, defugint anar al fons de la qüestió. Les meves amigues,  a la seva manera, em van aclarir la resta de dubtes, creant-me d’altres, que fins més tard, no vaig comprendre. L’església catòlica, culpable de convertir l’amor carnal en pecat,  era el morrió dels nostres instints i està clar, els confessionaris no deixaven mai de tenir clientela.

En aquell temps, tot era tabú, i tot esdevenia pecat. El plaer, ni s’esmentava, era part de lo prohibit. Recordo la primera trobada a soles, amb l’Esteve, amb qui anys més tard, m’hi vaig casar. Tenia aleshores 17 anys i duia pentinat els cabells amb un recollit estil Grace Kelly. La faldilla acampanada i el cos molt ajustat, creant una cintura de vespa, seguint els cànons de la moda. Havíem passejat pel Parc de la Ciutadellai ell, em va aturar. Estàvem sols. Era una tarda d’hivern que no convidava a rondar pel carrer i ja s’havia fet fosc. Primer, amb els seus dits, va treure’m poc a poc, les agulles fins fer caure el cabell sobre les meves espatlles. Jo, tremolava i el deixava fer. Després, els seus dits van començar acaronant el meu rostre, baixant pel coll avall…. Jo, tremolava i el deixava fer. I va arribar el primer petó de veritat, com els que jo havia vist al cinema. En el segon petó, les seves mans van passejar-se pels meus pits. Allò era pecat?.  Potser seria venial…. i seguia tremolant i deixant fer, fins que les mans van tocar el que vaig considerar, ja, un pecat mortal i…. el vaig aturar, avergonyida.  Però durant els cinc anys de relacions , em vaig curar d’espants i no vaig arribar verge al matrimoni.  

Envejo la joventut d’avui dia per la seva normalitat en les relacions de parella i per la sort de gaudir dels anticonceptius que fan que els fills vinguin  al món quan siguin desitjats, i no fent Pasqua abans de Rams. En la meva època, fèiem servir el “fre de mà”, la “retirada a temps”…. ja sabeu del que parlo, oi?

 Amb el pas del temps, una s’hi va acostumant i agraeix els avantatges que contínuament apareixen. Un exemple, les voreres preparades pels que van en cadires de rodes. Les rampes a les entrades de comerços i vivendes. Això, abans, era impensable. Es veu que els discapacitats eren amagats, presoners a casa seva com si fossin culpables de no sé què. Un altre exemple, la protecció a la gent gran, dispensada per associacions veïnals i assistents socials arreu. Encara que diguin el que diguin, tampoc tots els avis eren llavors, ben considerats i estimats. Malgrat viure amb els fills, eren tractats com si fossin un destorb. Per això, construïren les residències de la tercera edat, per tenir així, la impunitat de la consciència ben tranquil·la. Els asils d’abans, eren tètrics i tristos i aquest motiu, feia com si a la gent, els hi fes vergonya deixar-hi els seus vells. (En aquestes condicions, més per la hipocresia del que dirien, que per amor i respecte, tot sigui dit).

Ara els anomenem Centres, Residències…. tenen llum, espais oberts, monitores que et fan cantar, fer gimnàstica, omplir els dibuixos amb colors….. un parvulari amb tota regla. Amb la seva rutina, més d’un cop se n’obliden de que tracten amb vells, no amb criatures. I això, pels que encara tenim seny, fa mal… Hi esteu d’acord ?….

   …………….

 – Núria, què fas parlant tota sola?.La Pacaila Floraja s’han adormit i tu, com sempre,  xerra que xerraràs….

– En un principi m’escoltaven. I mira, noia, prefereixo parlar en veu alta que restar muda i morta.

– Es que semblava que estiguessis donant una conferència… bla, bla, bla….. i m’ha fet gràcia, vaja.

– Si, més val riure que plorar. I ja ho saps de sempre, les meves xerrameques són dèries, pensaments, records d’aquesta vella ximpleta.

                Joana – 30 d’agost 2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s