Nit de Reis

La nit de Reis era la més bonica de l’any per la meva mare i el pare col·laborava en tot allò que feia falta per amorosir els fets.

Tots el anys anàvem a veure la cavalcada per rebre’ls a la nostre ciutat i teníem el despertar desitjat: sí, els reis havien passat per casa. Ho deien les copetes de vi dolç buides, les engrunes dels torrons que amb tanta il·lusió veiem com el pare tallava per ells. Els rosegons de pa dur que els patges havien donat en els camells i per això no hi eren. Però sobre tot un cop revisat l’escenari dels suposats fets, el que envoltava la sabateta de cada una de nosaltres era la constatació, la certesa de que la carta els havia arribat. Il·lusió desfermada, dolça innocència.

Mai van oblidar el meu desig de dibuixar, escriure i llegir, així que les precioses eines per fer-ho no faltaven. La nina negreta tampoc, perquè era la que més m’agradava com amiga. L’escola plegable, les botes d’aigua per la pluja… Recordo un any on potser van voler saber si tenia esperit pels negocis i van deixar-me una carnisseria de color rosa amb les lletres blaves. Les peces de carn de tota mena, fetes de cartró i molt aconseguides. Les mesures de pes van néixer de les creadores mans del meu pare i eren una preciosa realitat en miniatura. No recordo grans jocs com a carnissera, potser i gairebé segur, perquè la meva vocació estava darrera d’un llapis i a prop de les paraules. No serveixo pels negocis. Colors, colors, colors… Encara avui les filles diuen que sóc perillosa davant un estoig amb colors, perquè siguin del material que siguin, segur els compraré sinó s’afanyen en fer-me reflexions sobre la seva nul·la necessitat per la gran varietat que en tinc a casa i a l’estudi. Possiblement no és un fet psicològic per una mancança, sinó tot el contrari. Suposo que és la dolça petjada de la infantesa sobre el present adult.

Fa una estona he vist un any més a SS.Majestats els Reis d’Orient arribant al meu estimat Sant Andreu de Palomar. Com han rebut en el balcó de l’Ajuntament de mans de les autoritats, el pa i la sal, signe de hospitalitat i amistat. També la clau màgica que els obrirà totes les portes.

Uns moments molt importants per començar la nit. Un any més he recordat els pares i els he abraçat amb el sentiment sota una lluna creixent i còmplice del meu missatge.

Vivim un altre moment, una apoca llunyana de la meva infància fins i tot a la de les meves filles que també van gaudir de la seva innocència feliçment.

He vist criatures molt enfeinades enviant missatges pel mòbil i ignorant absolutament el que s’estava vivint al seu voltant. El més trist era per exemple, veure un pare que també mirava les mans del nen complaent en el fet i que la criatura no té més de set anys. Així a Plaça Orfila és vivien situacions similars amb mares i pares ocupats com els infants en la mateixa tasca.

M’ha fet tristor aquesta imatge. Possiblement hem perdut el valor de les coses senzilles. Ens domina de tal manera la immediatesa que fins i tot perdem part de la realitat en el neguit per explicar-la. Les criatures han d’escollir entre viure, mirar i sentir o passar de llarg de les coses per arribar el primer en comunicar-les.

Possiblement alguns de aquets infants demà tindran el regal desitjat, però avui han perdut la possibilitat de somiar desperts.

Vaig a dormir aviat i deixaré la meva sabata a prop del sofà per si el Rei Baltasar reconeix que és de la nena que vaig ser.

Sigueu bons i bones que aquesta nit venen el Reis!

M.Rosa Guri i López

5 de gener de 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s