Perles de Sant Jordi

L’Associació CIC i l’Aula d’extensió Universitària CIC de la Gent Gran convoca anualment el Concurs de relats breus “Maria Rosa Farré”.

Dels 12 treballs presentats aquest any 2012, el guanyador ha estat el de la nostra companya i amiga Carme Braulio, membre de l’Aula d’Extensió Universitària de Sant Andreu.

La Carme ens va llegir el relat premiat, MADELEINE, revivint-ne els fets i emocionant-nos a totes. Us en volem fer particips . . .

UN CANT A L’AMISTAT DE DUES FAMÍLIES

“NO HI HA FRONTERES SI LA GENT S’ESTIMA”

MADELEINE

 Des de l’any 1969 fins el 1971 el meu marit i jo vam fer un servei a la ciutat de Duala al Camerun per la Cooperació diocesana del Bisbat de Barcelona i l’entitat Agermanament. A la meva estada allà vaig fer una gran amistat amb la meva veïna, la Madó, que ens va deixar l’any 2000 de qui en guardo un gran record. Encara avui, amb la seva família continua la relació i l’amistat. És d’això, entre moltes altres coses, que passo a fer aquest relat.

  A casa, el 12 de setembre de l’any 2000, sonà el telèfon. Era el fill de la Madó, en Salomó, que des de Suïssa ens feia saber que el dia abans ella ens havia deixat. Jo vaig exclamar: “no és possible!”… Només havia passat una setmana des que havia parlat amb ella per telèfon i, com sempre, dèiem: cal que el bon Déu ens guardi a tots tres per veure’ns properament, com estava previst, per abraçar-nos i explicar-nos les nostres coses des que ens havíem vist per darrera vegada, en un dels viatges. No cal dir que em va afectar molt i no vaig poder continuar la conversa; vaig haver de donar l’aparell a en Camil perquè acabés de saber més detalls de la inesperada mort de la Madó. Ell li va concretar amb en Salomó que començaria a fer els tràmits per tal de poder viatjar al Camerun i assistir al funeral i enterrament.

  Així que vam penjar el telèfon decidírem viatjar tots dos ja que, per a nosaltres, la Madó, era molt més que una veïna i amiga. Era com un membre de la nostra família. Gràcies a ella vaig conèixer molts dels costums africans, de la seva gent i, ben especialment, de les seves dones. Em va introduir en un grup de dones que setmanalment ens trobàvem i compartíem els problemes familiars, que eren molts. Maltractaments, haver de compartir el marit amb una dona jove que ell portava a casa com a segona dona, etc. etc…. També intentàvem cantar, ballar i riure per treure’ls de sobre allò que els angoixava i poder seguir endavant. En aquestes trobades fèiem una petita cotització entre totes. Així teníem uns diners puntuals per a quan alguna de les dones hagués de sortir d’una situació precària. Hi havia qui, amorosament, portava uns bunyols i beguda per a no perdre la tradició de menjar i beure alguna cosa a les reunions. Amb alguna de les dones, el diumenge al matí, ens trobàvem per compartir una lectura bíblica ja que n’hi havia de diverses creences religioses. Tot això i molt més va fer que mantinguéssim una relació especialment entranyable i molt unida.

Després, vam trucar a Duala per parlar amb la Marlyse, filla de la Madó, qui ens va dir que el dol començaria a Duala el dia 22 de setembre. Nosaltres vam explicar-li que seríem allà el 21 perquè ens calia una setmana per arreglar els bitllets, el visat i el certificat sanitari per a emprendre el vol cap a Duala, via París.

Durant tota aquella setmana el telèfon no havia parat de sonar. La gent que ens coneixia i coneixia la Madó se n’havia assabentat i ens donava el condol. L’any 1972 la Madó va viure un temps a casa nostra. Ella va ser de les primeres africanes que es passejava tan cofoia amb els seus vestits africans com si fos una reina. Tothom es girava i ens aturava pel carrer. Si actualment ella pogués tornar a Barcelona se m’acut pensar que tindria molta més competència…. Una de les nostres amigues que ja la va conèixer al Camerun va suggerir de fer una trobada per recordar-la quan tornéssim.

Durant el vol intentava concentrar-me pensant en moltes de les estones compartides al barri on vivíem a Duala i per altres pobles del Camerun, Barcelona i Catalunya. Em costava molt assumir la seva pèrdua. No acabava de creure’m que hi anava a dir-li adéu per a sempre més… Se’m faria molt estrany arribar al seu país i no poder abraçar-la, conversar-hi, riure i plorar juntes. Sempre he pensat que els llocs es poden estimar per la seva gent, per la seva bellesa, per la seva cultura i la seva manera de fer… però, en realitat, no són res si al costat no hi tens una persona per estimar i que et dóna la mà. I ella va ser això per a mi.

Vam arribar a Duala a mitja tarda. A l’Aeroport ens hi esperaven el seu fill i el seu nebot i, tot seguit vam arribar al barri. Feia poques hores que l’havien portat del tanatori. Vaig abraçar la seva filla, gendre, néts, nebots i tota la família i amigues que coneixia. Vaig besar el vidre que separava els nostres cossos i van passar pel meu cap tantes i tantes coses de la nostra “història” que ni m’adonava que tots els presents cantaven i resaven donant voltes al seu fèretre. Vaig agrair al Bon Déu de poder-hi ser present. El pastor de la Parròquia va llegir uns salms i es va cantar molt per a ella. Tothom ho feia amb molta reverència i serenor. Quan vaig tenir un moment, vaig agafar la mà de la seva filla, com sempre tan discreta, amable i respectuosa i vaig dir-li: Marlyse, et demano que tots els consells que la Madó em donava en alguns actes africans, en aquests moments, siguis tu qui ho faci. Ella prement-me ben fort la mà, em va dir: “oui madame …” .

D’aquell vespre de les pregàries en podria explicar tantes coses que no acabaria mai. Però n’hi ha dues que no vull deixar de transcriure. La primera, a les cintes que lligaven els rams que tenia als seus peus s’hi podia llegir: “Adieu Madó-Yaya”. La paraula yaya, en aquells moments em va recordar que ella a Sant Cugat va conèixer la iaia d’en Camil, de 94 anys, i va veure que tothom la venerava tant, que va dir: Quan arribi al Camerun faré que els meus fills i néts em diguin ”Yaya” com a expressió de respecte i estimació. La segona cosa que volia esmentar és que, després de les pregàries, vam anar a fer un piscolabis, que havia preparat la Jeannette, la seva neboda. El seu barri, com la majoria dels extraradis de Duala, estan plens de desnivells, pedregós, fangós i fosc. Jo caminava amb molt de compte i vaig dir: encara cauré i em trencaré la cama. La Marlyse i les dones que m’envoltaven em van dir amb una seguretat rotunda: això és impossible! Has vingut per la Madó i segur que no pot passar-te res de mal. I així va ser.

L’endemà, havíem de traslladar el cos a Manjo, el seu país Bamileké, on va néixer, per ser enterrada a les 12 del migdia, a l’eixida del darrera de casa la seva mare, “Mami”, La mare de la Madó sempre deia que havia donat a llum dues bessones. Una blanca i l’altra negra i que per això ens aveníem, ens estimàvem i també ens discutíem.

Va arribar a Manjo a la tarda. Nosaltres hi vam ser poc després i vam saludar tota la gent de Manjo ja que, a molts d’ells, els coneixia de les vetllades viscudes a la meves estades a Manjo, poble on la Madó va viure de jove i que havia visitat per anar a veure la seva mare. A d’altres els coneixia de quan passaven per casa seva, a Duala.

A casa la seva mare hi havia molta gent. Els nobles de l’ètnia, cosins de la família i molts altres que havien vingut d’arreu del Camerun. Tot el seu seguici era allà acomiadant-la i vaig tornar-la a veure i a besar el vidre, ja que volia fer-ho a Manjo, el lloc on seria enterrada. Quina sort, vaig pensar, de ser allà i haver compartit una amistat tants anys sense haver perdut els lligams. A vegades penso com ha pogut ser. I la resposta, per a mi, ha estat que ens vam estimar molt. Quan vaig marxar de Duala vaig dir-me que mai més no volia crear aquests lligams tan intensos, ja que després et quedes molt trista i costa molt recuperar-te. Afortunadament, però, els humans reincidim. Recordo bé la primera carta que em va escriure. La Madó em deia: “m’heu deixat com un peix damunt la sorra. Sort dels vostres amics i d’altres que m’ajuden i volen fer que somrigui. Però això, de moment, ho veig impossible”.

 La tarda del dia 22 de setembre, a Manjo, hi van haver molts cants i lectures bíbliques. Al capvespre, els homes de la seva família es van emportar en Camil amb ells i a mi em van acompanyar a la cuina de l’eixida d’una de les veïnes on cuinaven els plats pel gran àpat, d’unes 300 persones, que seguiria després de l’ enterrament. Hi havia una pissarra amb l’ordre del dia detallat, des de la seva mort fins a les exèquies. A la cuina, va ser tan divertit! A la Madó li hagués agradat ser-hi. De ben segur que hauria estat la directora de tot plegat. Però el seu lloc el va ocupar, a la perfecció, la Jeannette. Totes les dones i jo mateixa corríem d’un cantó a l’altre remenant les olles i les cassoles. Mentrestant, no paràvem de xerrar… converses diferents i algunes de “picantetes”. Sempre tenia la seva filla Marlyse al costat. La Jeannette feia treballar tothom ja que s’havien de preparar moltes olles, pots i paelles perquè la gent que vindria pogués tornar al seu destí sense l’estómac buit i compartint l’àpat tan amorosament preparat.

El dia 23 de setembre la cerimònia va començar com estava previst a les 10 del matí. Es va donar la paraula als homes representants de la família i a les portaveus de les corals i grups de cotització, dels quals la Madó n’era membre destacada. Jo també vaig tenir el privilegi de participar-hi ja que el seu gendre, en Joshué, em va demanar que els agradaria molt que també parlés. En Camil va dir-me: et veus en cor de dir alguna cosa? I jo vaig dir: sí perquè vull expressar davant d’ella i dels seus fills, de viva veu, per què tu i jo som aquí. Es van donar 6 torns de paraula. Jo vaig ser la quarta. Vaig intentar que la veu no em tremolés i, en francès, vaig dir: Som aquí perquè estimàvem la Madó. Nosaltres i també molts dels nostres amics que la vam conèixer al Camerun, a Barcelona i a d’altres llocs. Estic contenta perquè durant tants anys hem mantingut aquests llaços d’amistat i d’estimació. Això sempre costa… però ho hem aconseguit! Gràcies a tots per estar entre nosaltres i, gràcies Madó per haver pogut estar presents al teu comiat i saber on reposaràs des d’ara. Serà difícil oblidar-te. Ets una més de la nostra família. Al menjador de casa hi tenim la teva fotografia al costat de les dels nostres pares i d’altres. En Camil i jo sempre estem atents a tot el què passa en aquest continent africà tantes vegades maltractat. En Salomó, el seu fill, va tancar l’acte amb unes paraules precioses. Allà es va tornar a mencionar la Madó – Yaya,…Quan havia de ser enterrada, faltaven 10 minuts per les 12 del migdia i el Pastor va anunciar que esperaríem a enterrar-la passat el migdia perquè ella tingués temps de menjar. Tots els presents vam somriure, però la varem vetllar amb gran respecte i silenci.

Tot seguit, els familiars més íntims, a nosaltres també ens hi van considerar, la vam traslladar a l’eixida i poc després la caixa es va enfonsar dins un gran forat que havien preparat. Com es pot suposar jo, llavors, em vaig deixar anar. Havia aguantat molt. De seguida el seu nebot Francis em va agafar i em va dir: no ploris. L’has tingut i ha estat una gran matriarca per a tots i una gran amiga per a tu…. i et queda un bon record, i et quedem nosaltres. No oblidarem mai la vostra vinguda des d’un altre continent per acompanyar-nos a aquest acte. Vaig intentar no plorar. En Camil em va ajudar moltíssim en aquells moments, encara que tots dos estàvem molt tocats. Després, amb molta tranquil·litat i ordre, vam compartir l’àpat amb els familiars, amics més íntims i les persones de més prestigi vingudes d’arreu. Havent dinat, els seus fills Salomó i Marlyse, la seva neboda Yvette, el seu pare i nosaltres vam anar a la seva tomba per acomiadar-la. Havien acabat de caure unes gotes de pluja. El color dels arbres que l’aixoplugaven eren d’un verd fort i bonic. Vaig pensar que ella estaria sempre acompanyada d’aquesta natura tant exuberant que té l’Àfrica i que, sempre que tornéssim al Camerun passaríem per Manjo per parlar amb ella. I així ho hem fet. Amb la Marlyse vam quedar que ens tornaríem a veure al cap de dos dies a Duala i que, abans de marxar, soparíem junts.

Vam tenir dos dies lliures que vam aprofitar per anar a veure alguns dels nostres amics cooperants i missioners que tenim al Camerun des de la primera època. Ho vam fer amb en Fidel, el nostre amic xofer que va ser sempre el nostre company, guia i conseller.

Va arribar la vigília de marxar a Barcelona i, aquell vespre vam sopar a casa dels seus nebots Yvette i Francis amb els seus fills i gendre. Va ser un sopar molt entranyable, recordant moltes coses d’ella, preguntant pels nostres amics de Barcelona i fent memòria dels bons moments passats plegats… Vaig aprofitar per comentar a la família que, a Barcelona, al cap d’uns dies ens trobaríem els que l’havíem conegut, per recordar-la i ens van donar records per a tots i algunes cartes de resposta a les que havíem portat. La sorpresa va ser que, al marxar cap a l’aeroport, la Marlyse i el seu marit ens van dur un gran cistell. Jo em vaig espantar i ella va dir-me: això és perquè t’ho enduguis, ho congelis i ho treguis el dia de la trobada amb els amics de la meva mare. Vaig estar tan agraïda que quasi no vaig tenir paraules. La vaig abraçar i vaig dir-li que així ho faria. La Marlyse, al cap de pocs dies d’arribar nosaltres a Barcelona, ens va escriure i em deia: Mme. Carme. entre d’altres coses, la Madó sempre em deia: si mai tens alguna cosa que et passa no deixis de confiar en la Carme. I així ho penso fer. I la Madó, pot estar tranquil·la perquè això és el que hem anat fent tant ella com nosaltres.

La trobada de Barcelona es va fer el dia 17 d’octubre, en una sala de la Parròquia Santa Maria del Pi. Vam aplegar-nos quasi 50 persones que la coneixíem per haver passat dies o hores junts allà i aquí. Jo vaig explicar totes les nostres vivències dels actes on vam assistir. Es va fer una lectura del Poema de la Dona Forta del llibre dels Proverbis i el mossèn que l’havia conegut al Camerun va fer un paral·lelisme entre aquest Poema i el caràcter de la Madó i de l’amistat. Després d’un càntic sobre l’Amistat, compartírem un piscolabis amb allò que la Marlyse ens havia preparat, al més pur estil africà, perquè… no es pot acabar cap acte sense un bon menjar.

 Fins a sempre, Madó!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s