UN GRAPAT DE SOMNIS

Rutina. Dia a dia, sempre el mateix. Baixo les escales del Metro amb el diari sota el braç. Dos quarts de nou. El rellotge de l’andana confirma un cop més, la meva puntualitat. Entro en el primer vagó, cercant un seient buit. Impossible!. Esperaré a la Sagrera per a seure. Desplego el diari  i començo a llegir les capçaleres de les notícies. Més tard, a casa, llegiré de cap a peus, tots els articles. M’aturo a les necrològiques, un punt de morbo, potser, però els meus ulls repassen els noms dels que ens han deixat per sempre més. I…. un de ben conegut em trasbalsa. “Montserrat Arbós i Riera, ha mort a Barcelona, a l’edat de 80 anys.”.  El seu acomiadament es farà avui, dimecres, a les 5 de la tarda, en el Tanatori de Les Corts.

Quants records amb venen al cap…. La senyoreta Montserrat, la meva mestra de quart d’EGB…. Ella va ser la primera a detectar la meva dislèxia i qui va aconsellar als meus pares, el tractament amb un logopeda, per tal ajudar-me. Sempre vaig ser una nena tímida i poruga. Em costava concentrar-me en la feina i presentava dificultat en la pronunciació d’algunes paraules i això em convertí en una personeta aïllada, intentant d’amagar el meu problema.  Vaig repetir curs amb la senyoreta Montserrat i aquell any, fou el més tranquil i feliç. Ella estava molt pendent de mi i quan m’entrebancava parlant, em deia baixet, perquè només jo la sentís, – “qui te boca, s’equivoca”, tornem-ho a dir, ara,  a poc a poquet. Em va ensenyar a ser metòdica per tal d’ordenar el meu cap. A reflexionar abans de parlar. A estar atenta i amb els ulls ben oberts. I fora de classe, camí de casa, m’ensenyava embarbussaments divertits, incapaces les dues, de pronunciar-los adequadament.  Ella i el senyor Martí, l’especialista que em tractava, van començar a fer petits miracles en mi. Pas a pas, vaig anar recuperant la meva autoestima i vaig millorar en els estudis.  Quan cursava el darrer curs i em preparava per l’ESO, la senyoreta Montserrat, em va convidar a casa seva, al dia del seu aniversari. Vaig ser la única alumna que hi assistí i això em va omplir d’orgull. Després de berenar, la seva filla de 16 anys, va tocar el piano. Els seus dits es bellugaven lleugers sobre les tecles negres i blanques, vertiginosament. Va tocar peces d’en Chopin i jo no pogué retenir les llàgrimes. Per què plorava?. No ho sé, només sé que la música em va arribar al fons del meu cor i que ja estava atrapada per un somni impossible als meus ulls, però accessible, en els de la meva estimada professora, qui va endevinar una vegada més, el garbuix dels meus sentiments i em va donar l’empenta necessària, per tal de que iniciés els meus estudis de solfeig i piano. – Mai és tard per a començar – em va dir. Atrapa el teu somni, no el deixis escapar….!

5 de la tarda, Tanatori de les Corts. Ja està tot preparat per la cerimònia religiosa. He arribat, però, abans d’hora, per poder acomiadar-me’n, en privat. I quan la he vist, dins aquell taüt, arrugadeta de cara, els ulls blaus closos dins les parpelles, i aquell cabell blanquinós curosament pentinat, m’he trobat, parlant-li en veu baixa, segura de que, com sempre, m’escoltaria.

Aquí estic, senyoreta Montserrat, per a donar-te les gràcies per tot el que em vares donar. Em vas obrir camins i m’ensenyares  a somniar desperta. Sovint  parlaves de que hem de tenir el nostre grapadet de somnis. No tots es faran possibles, naturalment, però ens ajudaran a tirar endavant. Els somnis poden ser projectes de futur, deies, o tan sols, moments d’evasió. Cal, però, tenir sempre a mà algun que es pugui fer realitat. “Tu tens un gran talent per la música”, em vas dir un  dia, al cap de cinc anys d’haver sortit de l’escola, quan hi vaig tornar a casa teva i et vaig interpretar el “Clar de lluna” de Debussy. No et vaig fer gaire cas, perquè en aquells moments, em debatia entre dos somnis: la carrera de música, o la de logopeda. La primera, saps?, em faria, potser, més feliç, però la segona, aconseguiria ajudar a persones amb els meus mateixos problemes d’infantesa i adolescència….

Algú m’abraça pel darrera, em giro i em retrobo amb la Lidia, la filla de la senyoreta Montserrat. Ens abracem en un lligam de sentiments que ens desborden. Al besar-nos, els nostres rostres comparteixen llàgrimes i dolor.

M’he quedat novament sola amb tu, estimada Montserrat. Fa anys que no ens hem vist. Te’n vas anar a Girona, a viure amb el teu fill gran, quan et vas jubilar i jo no he sigut capaç de desplaçar-m’hi per a veure’t. Tan sols alguna carta, una trucada per les festes de Nadal i…..l’abandó més absolut per part meva. Perdona’m, Montserrat, perdona’m….!. Sempre t’he tingut en el pensament, però la inèrcia de la feina, la mandra dels dies festius….excuses, tan sols excuses…..

 La teva filla ha d’atendre tota la munió de gent que ha vingut a donar-li el dol. Mira, acabo de tenir una gran idea, saps què faré?. Li demanaré a la Lidia, de trobar-nos un dia, a casa seva o la meva,  per interpretar a quatre mans, algun preludi de Chopin. Segur que des de dalt, ens escoltaràs i aplaudiràs el nostre concert.  Al menys, això, espero.

He de deixar el meu soliloqui. Altres persones volen dir-te adéu. Estic fent cua per entrar a la capella i un home, al que ja he vist abans, m’agafa del braç, m’atura i em pregunta qui sóc.

–      Disculpa’m, em pots dir qui ets?

–      La Mireia, la seva alumna preferida – li contesto somrient.

–      Jo sóc en Bernat, el seu nebot preferit. Per cert, ara hi caic, tu no seràs pas la Mireia Bertran, l’autora del llibre “Dislèxia i les seves solucions”?. La teva foto apareix a la contraportada i segons, assenyales, agraeixes a la meva tieta,  el triomf de la teva carrera. És aquest un detall, que aprecio de veritat.

–      I com és que t’has llegit el llibre?. Tens algun problema?

–      El meu fill de 6 anys, en pot tenir. Estic a l’aguait del seu comportament. Escolta, pots rebre’ns i donar-nos el teu diagnòstic?. Qui millor que tu per confiar al meu fill….

Durant la cerimònia, agraeixo de tot cor, el camí que m’ha dut el meu somni, el que finalment amb el cap i amb el cor, vaig triar. Ningú neix perfecte, però la vida et dona moltes oportunitats i molts somnis per no quedar-te aturat. Només cal trobar la persona que et doni la mà….i seguir endavant. Acompanyats sempre, això si, de la música dels grans mestres, Chopin, Liszt, Beethoven….

Adéu, senyoreta Montserrat. No t’oblidaré mai, mai!.

Joana

(Nota addicional a les meves lectores)

Com veieu, aquest cop la trobada entre la meva protagonista i aquell nebot aparegut en els darrers moments, no ha tingut cap conseqüència. Aparentment, no ho sabem pas tot d’aquest xicot. Qui no diu que temps més tard, enviduarà o es separarà i cercarà l’amor i companyia en la logopeda del seu fill? Ah!, un somni més per omplir el cabàs….La vida dona tantes voltes….I què carai, mulleu-vos també vosaltres i somieu, imagineu el final d’aquest relat. Encara queda una darrera pàgina per a escriure…..un full en blanc per a omplir.

2 comentaris (+add yours?)

  1. altairantonia
    set. 21, 2012 @ 17:39:39

    Conmovedor relato . Yo también pienso que no es necesario terminar.
    Soy profesora de Secundaria y siempre hay momentos en los que te ocurren cosas insospechadas. Ayer mismo, un alumno que tuve el año pasado en 1º de la ESO me preguntaba que por qué este año no le daba clases y añadió:
    -…Pues te echamos de menos un taco”.
    Los padres de este alumno fallecieron víctimas de la heroína y su vida podría ser una tragedia, pero ahí está. Se me removieron todos los cimientos pero, por momentos como este , se puede olvidar todo lo negativo que últimamente nos maltrata.

    M'agrada

  2. lasudiste
    set. 21, 2012 @ 17:00:36

    Une histoire délicieuse mais n’ayant pas ton immense talent, je préfère la laisser finir tel quel, laissant des points de suspension…
    🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s