Un regal del Tió de la Joana

TióLA DARRERA CITA

“Les Magnòlies” és una magnifica residència per a gent gran. A més dels residents habituals que ja hi viuen acollits, disposen d’un ampli espai de relació, obert a les visites i a la gent forana, perquè altres jubilats no residents o qualsevol amic o familiar pugui també. ajuntar-s’hi per a, passar l’estona i fer-la petar, prenent una infusió al bar de la entitat, o bé jugant a les cartes o al dominó.

Aquest és l’escenari. Però…i els personatges?, em preguntareu. No sigueu impacients, que aquí tenim molt de personal pesant figues i pensant en les musaranyes, avorrits o esperant qui sap què

Avui, ens fixarem amb la Remei que arriba en aquest moment, com sempre, somrient i extravertida, saludant a tort i a dret. – Ei, família, avui us porto unes galetes de xocolata fetes a casa– I aixeca i sacseja la bossa que du penjada al braç.

També veurem a la taula de sempre, just al costat de la finestra, de cara al magnolier que escampa arreu la seva fragància, a en Maurici, el qual aixeca la vista del diari, encuriosit. Ja fa dies que pres d’una líbido que no vol morir, se la mira i remira. Ignora l’edat de la dona, però la troba encara atractiva i de bon  veure. Simpàtica i enrotllada que dona gust.

La Remei ja està compartint les galetes i la xerrera amb tres altres residents. Ara riuen, segurament després d’un possible acudit pujat de to, ves a saber.

En Maurici, acudint al reclam, plega el seu diari, del que en prou feines només s’ha haurà llegit, com gairebé sempre, l’apartat esportiu, s’aixeca per tal d’apropar-se al grup rialler.

  • Que hi té cabuda un gall en aquesta reunió de lloques ponedores?. No trobeu que no està bé que us divertiu totes soles. I …. queda alguna galeteta per aquest afamat servidor, en Maurici Capdevila i Serra, servidor de vostès en tot el que els hi faci falta…?
  • Apropa una cadira i seu amb nosaltres. Això no és un club privat,,,, encara.

D’aquesta manera, es trenca el glaç i en Maurici s’ajunta a la penya iniciant així, una bona i agradable relació que s’incrementa dia a dia. Però en Maurici no en té prou de compartir-la en la conversa general, voldria enraonar-hi en privat, conèixer-la més a fons. Com fer-ho::::? Els seus companys més batxillers i manefles, ja li fan brometes i naturalment, no vol ser el centre de l’atenció d’aquells poca soltes sense substància .Ell, en Maurici, el gat més nou de la colla i el més rebotat de tots per acceptar la seva actual situació de dependència. El proper diumenge complirà 77 anys, que passa!, i cap familiar el vindrà a felicitar, perquè tots van deixar aquest món fa ja molt de temps. Vidu, sense fills, sense germans…. només algun cosí o parent llunyà perduts pel pas del temps. Per aquest motiu, potser, està més tou i anímicament més vulnerable. Demà dimecres, farà el primer pas per a intimar una mica.

Dimecres plou a bots i barrals i la Remei no apareix pel centre. Ah, li hauria d’haver demanat el seu numero de telèfon, o l’adreça…. En quin tros de beneit  s’ha convertit!. Perquè…. no us confongueu, eh?. Ell no està enamorat, ni molt menys!. Ell només vol companyia, tendresa i alguna coseta més, la que pogués arreplegar, ja m’enteneu, veritat?.

Dijous tarda, tampoc arriba. Ara ja no plou. Què passa amb la Remei?

  • Hola, Cinta, hola Julia, en sabeu res de la Remei? – si no pregunta, explota.
  • Havia de pujar a la Seu d’Urgell al bateig d’un besnét. Què li volies…?
  • No res, res….
  • La trobes a faltar….? – rialles contingudes, ulles maliciosos.
  • Aneu-vos-en a pastar fang, cotorres tafaneres !!!!

Dissabte, en Maurici surt al carrer a comprar el seu diari esportiu i a passejar, que ho mana el metge. Just a la cantonada, se li entrebanca el destí i la veu eixir de la perruqueria, tota ben empolainada i perfumada amb fragància a mil  roses. Quasi agafats pel reporter gràfic dels successos més banals de la jornada, es queden els dos parats, es miren somrients, sense dir-se res, com si el món s’hagués parat i només existissin ells dos. Però la màgia del moment és efímera, el camió d’escombreries aixeca un container per arreplegar tota la brossa. Un soroll eixordador fa trencadissa d’aquells breus instants de sorpresa i ho envia tot en orris.

  • Hola, Remei. M’agrada haver-te trobat. És que, aquest diumenge és el meu aniversari i saps? em plauria convidar-te a dinar al Bar de la Font.
  • Doncs, no sé…. Potser, potser podries venir a dinar a casa meva?. Et prepararia un pastís i podries bufar….quantes espelmes, Maurici?
  • Però no cal que les posis totes 77, no tinc prou bufera per apagar-les

I es posen a riure a cor que vols. A poc a poc es relaxen i reprenen el passeig interromput en animada complaença. Queden pel diumenge a les 2 en punt. La Remei li dona l’adreça, el pis es troba just  en un passatge, a poques passes del darrera de la residència. També el telèfon, per si sorgeixen problemes d’última hora. Cal estar preparats per a qualsevol contingència.

Quan en Maurici queda sol, retorna al quiosc i compra un parell de “Play boy”s. Reconeix que ja no és aquell home jove i fort que podia envanir-se del seu vigor i virilitat, ja veus!. i té por de no estar a l’altura de les circumstàncies. Aquesta nit de dissabte, haurà de “treballar” de valent. No pot fallar en la seva primera cita, ni convertir-la en la darrera , pel seu atabalament de passerell.

Diumenge el matí, en Maurici es dutxa a consciència i rasura el seu rostre, tot fent les clàssiques ganyotes, perquè ell no fa servir la maquineta elèctrica d’afaitar, sinó la navalla barbera, “comme il faut”,  què  us creieu. No pot ser d’altra manera ja que la professió de tota la seva  vida laboral, fou la de barber. Cerimonialment s’aplica un bon “after shaver” a la pell, a fi de suavitzar-la com si fos la d’un nadó, es posa colònia de la bona i es pentina els cabells meticulosament, com si tot depengués del pentinat. Obra l’armari i davant el repertori de corbates, no sense dubtes i provatures, opta per triar-ne una de color granat. Fa una darrera llambregada a les revistes i fent un sospir, surt a la recerca de l’aventura, sabent per endavant, que tot pot esdevenir una autentica fal·làcia i que els seus castells a l’aire poden abaltir-se i dissoldre com si fossin terrossets de sucre.  Desprès de tot, no coneix les intencions de la Remei, no sap fins on, ell podrà arribar, però…. cal jugar-se-la i anar a totes, si vol dominar la situació.

Mentrestant, la Remei treu del forn el pastís i li col·loca les dos espelmes amb el numero 7. Els canalons ja estan fets i a punt de gratinar. A la nevera, una ampolla de cava. La taula ben parada, amb tovalles blanques brodades . Els tovallons dins les copes. Els coberts ben col·locats. Tot a punt i perfecte per a un bon àpat. Però…. les pessigolles li van per dintre. Que agosarada ha estat al convidar-lo, així tal com raja i sense encomanar-se a ningú. Què haurà pensat  Doncs, probablement,  que hi hauria “rotllo”. El destí no li va proporcionar el marit que necessitava i els anys han anat passant i ella, vet-ho aquí!, s’ha  quedat per vestir sants. I ara, mira, una primera cita….. o tal vegada, per culpa de la seva inexperiència,  la darrera. .Torna a entrar a la cambra de bany a comprovar si continua ben pentinada. El timbre l’avisa que està a punt de començar l’escena més compromesa de la seva vida.

Obra la porta i apareix en un primer pla, un gran ram de roses que ho omple tot. Darrera, un Maurici tímid i somrient.

  • Home, no havies de dur-me res…. Au, passa, passa, que ja ho tinc tot apunt.

Mentre la Remei gratina els canelons, en Maurici dona un cop d’ull al menjador, cercant qui sap què….. quadres, fotos…. tot l’interessa per a conèixer  una mica més aquella dona.

Amb certa timidesa comencen a dinar.

  • Hum, els canelons, boníssims….!
  • És el meu plat fort i el que més em demanaven quan cuinava pels de casa. Els canelons, i la paella….
  • I les galetes, no? Perquè són boníssimes….. – en Maurici comença a estar tranquil.
  • Doncs, ja veuràs quan arribi el pastís. Els pares tenien una pastisseria a Sant Andreu, jo despatxava amb la mare a la botiga, però quan podia, m’escapolia cap a l’obrador per ajudar al pare.

I així, mica a mica, van parlar de les seves vides, amb la naturalitat d’uns bons amics.  La traca final arriba amb el pastís. En Maurici s’emociona bufant les dues espelmes que confirmen els seus 77 anyets…..

La Remei serveix el café a la tauleta davant el sofà. A la ràdio, en Charles Aznavour canta “La Boheme” i tots dos resten en silenci. Ell, tímidament, passa el seu braç per l’.espatlla de la dona que no defuig el gest. Continua el silenci entre els dos, mentre l’Aznavour segueix cantant…. “la boheme, la boheme”…..el cap de la Remei cau desmaiadament sobre el pit del Maurici i és aleshores, quan l’abraçada és fa complerta.

  • Remei, tu pots ser el remei a la meva solitud…. si m’ho permets.
  • No som una mica granadets per…..? – diu ella en veu baixa
  • Encara no hem arribat a la quarta edat. Tenim temps de sobra. Mira, quan he vingut, no sabia com aniria la cosa, però ara ho veig molt clar. Vull deixar de ser un llop solitari i gaudir de la tendresa que tu em pots donar…. Tendresa i companyia.  El sexe pot ser un complement, no la primera necessitat.

La mà femenina li acarona la cara, mentre un sospir fluixet se li escapa dels llavis. Quina manera més dolça de demanar-li relacions….2vells amants

No, aquella no serà la darrera cita, sinó la primera de moltes i moltes cites, fins que la mort els separi.

Us esperàveu aquest final ?  Ah….  C’est la vie !

***************

(Au, eixugueu-vos la llagrimeta perquè ara us vull desitjar, de tot cor, la felicitat de les petites coses, aquelles que et duen a creure que val la pena seguir vivint. Aquestes festes familiars, on sempre hi falta algun membre estimat, feu que tot esdevingui plaent i joiós. Els dinars de Nadal, amb els records, els bons records. Piqueu fort el tió, sempre caurà  alguna coseta….. Sabeu quin és el meu regal per a cada una de vosaltres…. una dolça abraçada)

Joana/ Desembre 2014

5 comentaris (+add yours?)

  1. Eugènia
    des. 23, 2014 @ 13:59:26

    Vaig sovint a la residència on viu ma mare La Pepita i el meu sogre l’Antonio. La residència és clara i alegre amb un pati molt gran ple de plantes. Els residents gent molt gran en els dos aspectes de la paraula. He llegit àvidament el conte , tot esperant un final feliç. La gent gran a les residències ni que tingui visites es troba sola, molts no saben on són, ni acaben de posar el nom a la família que els ve a veure. Si saben qui els estima, que són dels seus i agraeixen una mostra d’interés i afecte. El conte està tan ben esplicat, que quasi he vist els personatges. Altre cop gràcies Joana i escriu més contes tens seguidores. Bon nadal i bon any a totes.

    M'agrada

  2. Anònim
    des. 19, 2014 @ 16:47:49

    Hola Joana, als teus relats magnifics man emocionat mol. BON NADAL

    M'agrada

  3. Anònim
    des. 14, 2014 @ 21:18:54

    Joana, com sempre, ens regalas un maravellos relat. Et desitjo unas Festes amb molta alegria i feliçitat per a tu i als teus. Un petó i una forta abraçade.
    Maria F.

    M'agrada

  4. Anònim
    des. 12, 2014 @ 15:44:57

    Joana, el teu relat és dolçament humà. M’agradat molt!
    Et desitjo unes bones festes de Nadal i Any Nou. Que les gaudeixis amb l’amor i la companyia dels teus. També la meva abraçada per tu. Que els Reis d’Orient no oblidin els vostres balcons i finestres. Si més no, el Tió que ja haurà fet la seva feina, els ajudarà.a entrar a casa vostre.
    Molts petonets!
    mrosa

    M'agrada

  5. lasudiste
    des. 10, 2014 @ 22:17:45

    moltes gracies Joana, quina historia mes dolça 🙂 tant com la teva abraçada!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s