UNA FURTIVA LLÀGRIMA

Els boixets roden i salten entre els seus dits. Mentre treballa, els ulls de la  Lola es perden per aquell raconet obert,  entre les cases dels seus veïns, per on s’entreveu un tros de mar i un xic de cel blau. La seva galeria dona a la part de darrera de l’edifici on viu. Davant seu, balcons i finestres i a sota, els patis enjardinats de les plantes baixes. A la dreta, fent un angle semi recte, les cases s’obren per deixar pas la imatge de la platja de Badalona. L’oreig li du, a estones,  la salabror d’aquell mar tan proper.

Cada tarda, s’asseu davant el coixí i fa les seves puntes. Una rutina que no canvia per res del món. La televisió tancada i el seu disc preferit, sonant al menjador.

Una furtiva lagrima

     Negli occhi suoi spuntó

   Quelle festose Giovani

Invidiar sembró.

     Che piú cercando io vo?

        Che piú cercando io vo?…”

Sempre el seu amic Pavoroti, sempre la mateixa cançó. Tancada diàriament  en el seu món, disposada a intentar  oblidar aquell funest succés d’infantesa, que va malmetre  la seva innocència i va capgirar tota la seva vida.

“Tenia onze anys i estava enamorada de la música. Cantava a la coral del meu col·legi i aquell any m’iniciava a les classes de piano. Cada tarda, sortint d’escola, anava al conservatori. A casa, no  podien comprar ni llogar un piano, perquè, en aquella àpoca, allò, era una despesa que no es podien permetre. El senyor Àngel, veí de replà, en tenia un de vell i gentilment, va prestar-se a la família, a que pogués fer els exercicis a casa seva. Sempre que hi anava, em trobava també amb la seva dona Amèlia. Els dos, eren persones molt amables que escoltaven pacientment, el reiteratiu i avorrit solfeig. 

Una tarda, jo estava sola a casa, fent els deures de mates, mentre la mare s’havia arribat a la consulta del dentista, per una infecció bucal. Vaig sentir el timbre de la porta. De puntetes, vaig  guaitar per l’espiell . Era el senyor Angel. per tant li obrí la porta immediatament. – Hola, estic sola, la mare ha sortit – li digué somrient. – Bé, ahir et vam trobar a faltar. Si, ja sé que estàs en ple període d’exàmens, però no has d’abandonar les pràctiques de piano. Per què no deixes, per una estona, els deures i passes a assajar una estoneta?. Tens preparada i a punt de menjar, una tassa de xocolata….

Hi vaig entrar ben tranquil·la i contenta. Em va oferir aquell berenar caigut del cel i tot seguit, vaig asseure’m davant el piano. Em va estranyar no trobar la senyora Amèlia, però no vaig dir res. Al cap de poca estona, el senyor Àngel es va apropar per la meva esquena, fins a contactar amb el meu cos. Va fingir que volia ensenyar-me a col·locar millor les meves mans sobre les tecles. Mica a mica, em vaig trobar presa dintre d’una mena d’abraçada que em molestava i neguitejava. Les seves mans van baixar fins els meus genolls i aixecant les faldilles les va fer arribar fins ben amunt de les cuixes. Vaig començar a tremolar, ell no parava de moure les mans pel meu cos i els seus llavis bavejaven per la meva cara. Mil coses em vingueren  al cap, comentaris de les meves companyes d’escola, prevencions de la mare enfront de qualsevol desconegut…però ell, era el nostre benvolgut veí….com…. per què em feia aquelles coses a mi?….. Quan vaig notar que els seus dits intentaven baixar-me la cremallera del vestit, vaig xisclar i em vaig aixecar a corre-cuita. Atordit i amb turpitud, ell va intentar retenir-me amb una súplica – No, no tinguis por, petita. No et vull fer cap mal – Però els seus ulls vermellosos, tacats de sang,  deien tot el contrari. Va agafar-me de nou i jo, em vaig posar a plorar. Davant les llàgrimes, s’aturà, sobtadament, fou com si despertés d’un mal somni. – Ves-te’n, ves-te’n….. – i jo i la meva vergonya, varem fugir d’aquell pis per sempre més.

Quan la mare va arribar, em trobà encara plorant com una Magdalena. Quan va saber el que havia passat, no s’ho podia creure i en un principi, em va acusar de mentidera. Aquella reacció em va fer molt de mal. Després, quan el pare va arribar i s’assabentà dels fets, ens va demanar tranquil·litat i paciència, doncs no “havia arribat la sang al riu”. Jo no comprenia res de res, de què parlava el pare?. – No podem donar un escàndol, i més ara que començaré a treballar d’encarregat al taller del seu germà. Les coses a la feina van molt malament i no estic per perdre’m l’oportunitat de canvi que em va oferir l’Angel. La nena, no anirà mai més a practicar el piano a casa seva, és clar i nosaltres, fingirem que no ens hem assabentat de res i aquí s’acabarà la història. Però des d’aleshores, vaig experimentar una repugnància infinita vers el sexe masculí que m’ha acompanyat tota la vida. Al cap d’una setmana, vaig tenir la primera menstruació. La mare va intentar explicar-me, el que jo ja sabia per boca de les meves amigues, i la vaig escoltar amb una ràbia continguda. A què venien ara, aquells consells, quan jo havia estat en perill de perdre brutalment la meva virginitat?.

Recordo que vaig deixar de ser una nena des d’aquell precís moment. Tampoc em sentia prou dona, ni estava preparada , per a suportar el pes de la meva vergonya i totes les meves pors. Ja no confiava amb ningú, vaig abandonar la coral i els estudis de música, vaig acabar els estudis amb notes mediocres i em vaig trobar sense saber què fer. A casa no entengueren el meu sobrevingut comportament apàtic, la meva tristor i deixadesa. Jo no els hi podia perdonar de cap manera, la hipocresia i l’egoisme, la seva insensibilitat. Penso que ells tampoc no n’estaven gaire satisfets del seu  trist paper i avergonyits i desautoritzats en el més íntim, em deixaven fer, al meu aire.

Un dia però, van decidir dur-me a una psicòloga perquè m’ajudés a sortir del meu desinterès i apatia. Allí m’obligaren a explicar els abusos rebuts, No vaig plorar, anava parlant d’una manera mecànica i freda, com si aquell intent de violació l’hagués patit un altre persona. No vaig reaccionar com la doctora esperava i ens va aconsellar que l’anés visitant cada setmana. No hi vaig tornar, no em va donar la gana. Els pares, tampoc hi van insistir.

Ni estudiava, ni treballava, fins aquell diumenge que va aparèixer la tieta Elvira a dinar. Jo sabia que ella estava al corrent del que m’havia passat als meus onze anys, però la seva discreció frenava qualsevol comentari. Ens va parlar, il·lusionada, de la seva botigueta de merceria que havia obert en un carreró prop del passeig marítim de Badalona. – Per cert, he pensat en tu, noieta – em va dir amb el seu somriure de sempre – Em falta una dependenta que m’ajudi a dur la botiga. No cal que sigui tot el dia….les tardes m’aniria prou bé que és quan tindré més feina. Penso oferir cursets de punta de coixí i labors vàries – I davant la sorpresa de tots, jo vaig acceptar encantada. La meva entrada al món laboral va ser rere una petita porta de vidre que donava accés a un taulell molt llarg i moltes lleixes plenes de caixes de botons, puntes, fils, cremalleres….. Rodejada de tot aquell material que ben aviat vaig assimilar i de la companyia de la tieta Elvira, vaig començar a ser una mica més feliç i centrada. Dos dies a la setmana, a la rebotiga, teníem reunió de puntaires i aviat m’hi vaig afegir.  Un dia plujós, amb la botiga buida de clients i el calaix dels diners ben eixut, varem posar-nos a fer confidències. Ella em parlà que freqüentava setmanalment  un grup feminista i em va convidar a acompanyar-la en alguna de les seves reunions….”

 El sol ja declina i es converteix en un disc rogenc que va desapareixent rere aquella línia llunyana que uneix cel i mar. Es un espectacle que mai defuig. En Pavaroti fa estona que ha emmudit. Ara li arriben els sons de la música d’aquells joves que es reuneixen en un local sota de casa. És hora de deixar la labor per un altre estona. A la cuina, prepara una sopeta de verdures. Ceba, porro, patata, pastanaga, unes fulles d’espinac, tot ben trinxadet. Després fa una ullada a l’habitació de la tieta Elvira. Allà segueix asseguda a la butaca, mirant la televisió. Una manteta li cobreix les cames. – Està bé, tieta?. Dintre d’una estoneta soparem – Ella la mira amb aquells ulls aquosos i somriu sense dir-li res. Fa temps que ja no parla, però mai ha perdut aquell somriure benèvol que tant li abelleix.

“Em va sorprendre saber el compromís i el capteniment de la tieta. Jo sempre l’havia conegut com una dona tranquil·la i afectuosa que a partir de la seva separació matrimonial, vivia sola al seu piset de Badalona, el mateix que ara compartim. Ella em va parlar, molt suaument, amb por de fer-me mal, del problema que jo arrastrava amb penes i treballs, des d’aquella tarda dels meus onze anys. Fins aquell moment, no ho havia fet mai. Jo no sabia com explicar-li que més que el fet en si mateix, jo  ja ho tenia més o menys assumit, el que més em dolia i no podia perdonar, era el comportament dels meus pares. La seva fredor, la hipocresia, l’ haver de viure al costat d’aquell monstre amb cara de bona persona….El que haguessin acceptat, així tant tranquil·lament,  la situació, sense tenir en compte, ni els meus sentiments, ni les meves pors de trobar-me’l a l’escala…

Aleshores va succeir un petit miracle. La tieta va abraçar-me i mentre sentia els batecs del seu cor glatint al mateix compàs que els meus, va confessar-me, a cau d’orella, el seu gran secret. – Tots pensen que va ser el tiet Gustau qui em va deixar per anar-se’n amb una altra dona. No va ser ben bé així, jo el vaig treure de casa, després d’haver-lo denunciat a la policia per mals tractaments morals i físics. Tot ho anava aguantant, dia rere dia, per por a perdre’l, perquè creia que l’estimava…fins el dia aquell, de la gran pallissa rebuda pel simple fet d’haver-li cremat la camisa nova, planxant. Havia de trobar-se en un sopar amb uns socis italians i es va emprenyar com una mona al veure que no podria lluir la refotuda camisa. Primer vaig rebre una sèrie d’insults que mica a mica,van anar pujant de to davant les meves atribolades disculpes. Després, fora de si i sense que vingués a to, va colpejar-me una i altra vegada fins a deixar-me estabornida sobre el sofà. Jo vaig quedar-me quieta, arronsada com un cuc fins a sentir el cop de porta que assenyalava que aquella bestiola embravida havia fotut el camp. I tot, per una camisa malmesa!. Així van anar les coses, filleta. Em va costar molt fer les passes per la separació, però ho aconseguí gràcies al consell i l’ajut d’una de les advocades del grup feminista. Per això jo vull que tu siguis sempre lliure i responsable dels teus actes i deixis enrere el teu passat. A Déu gràcies, la majoria d’homes es comporten com  a persones i no has de tenir por….- Assegudes a la rebotiga, vigilant l’entrada, vam estar la resta de tarda, parlant i parlant. Aleshores, vaig demanar-li poder quedar-me a viure a casa seva i m’hi vaig traslladar tot seguit, fent cas omís a les paraules dels meus pares que no entenien la meva sobtada fugida. Malgrat els consells de la tieta, mai he tingut relacions amoroses amb cap noi. No he pogut. I ho vaig intentar dues vegades….No he necessitat mai cap mascle per a ser feliç. La tieta rondinava, no acceptava la meva voluntària solteria, però va acabar conformant-s’hi.  Hagués pogut ser més feliç, casada?…. Potser si, mai ho sabré. El que si  sé,  és que al seu costat, venent betes i fils a la merceria, fent punta de coixí, escoltant bona música, m’ho he passat prou bé durant tots aquets anys. Ara, ja jubilada, tinc temps de sobres per a poder cuidar la persona que més estimo. Els pares els he ingressat en una residència i els hi dedico una hora a la setmana. La resta del meu temps és per a la  tieta Elvira.

A prop de la mitjanit s’apaguen tots els llums del pis. El silenci no és total, al carrer encara hi ha vida. Abraçada al seu coixí, la Lola deixa anar una furtiva llàgrima, la de cada vespre.

Joana

25 de Novembre

Dia internacional per l’eradicació de la violència de gènere

7 comentaris (+add yours?)

  1. mariangels godayol
    oct. 07, 2014 @ 18:57:31

    quins escrits tremendos,sembla mentida que pugui eixisti tot aixo.gracies i endavant.es la prmera vegada que us descobreixo

    Liked by 1 person

  2. Anònim
    nov. 28, 2013 @ 00:07:21

    joana, com sempre un magnific relat, ja em torbava al pis de Badalona amb la Lola escoltant Pavarotti.. Un dia hauries de fer un recull de tots els teus escrits i editar-los.

    M'agrada

  3. Eugènia
    nov. 21, 2013 @ 15:24:05

    Joana és tan real i tan ben explicat, hi ha una associació Vicky Bernadet que tracta sobre l’abús als infants. Ens van explicar com solia passar i les seqüeles que deixava en la personalitat de les persones que l’havien patit. L’abusador una persona propera, de vegades un familiar. Com van guanyant de mica en mica la confiança i després ve l’acte de violència masclista, a voltes es continua amb regals i inculquen el sentiment de culpa…no ho diràs oi potser es disgustarien els teus pares… i l’infant es veu atrapat i angoixat. Aquí en el teu conte per sort es talla ben ràpid. Fins i tot la resposta còmoda de la familia és ben corrent. Ma filla em va explicar que a bastantes amigues seves reconeixien haver patit un abús. Ella es va quedar parada. Gràcies Joana per aquest conte que tant bé ens expliques.
    Al Circuit de violència, quina casualitat, tractem el tema amb una especialista dins un programa de formació, serà aviat aquest 28 de novembre. Serà una oportunitat per saber-ne més i poder fer prevenció.

    M'agrada

  4. MERCHE
    nov. 20, 2013 @ 13:28:18

    Gracies… Joana
    Simplement…. Exquisit

    Per desgracia… i com sempre
    “La realitat supera la ficcio”

    .

    M'agrada

  5. Anònim
    nov. 19, 2013 @ 11:44:35

    Cèlia
    Joana, felicitats per aquest relat.
    Espero que aquests temes aviat puguin ser tan sols historia.

    M'agrada

  6. maria rosa guri lópez
    nov. 19, 2013 @ 10:02:02

    Gràcies Joana, per tan bellísim relat!
    Amb ell, records d’infancia han tornat a fer-se presents. Les mans de la meva germana Enri i els seus boixets. El soroll dins el silenci eran dolces pessigolles en el cos.

    M'agrada

  7. Anònim
    nov. 19, 2013 @ 00:08:50

    Els boixets si t’agradan, si que trobo que serveixen per relaxar-te i evadir-te. El seu soroll és transforma en música i quasi t’hipnotitza.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s