Vallbona de les Monges, rememorant la història

 

 

Al peu de l’altar del temple hi ha més tombes, entre elles la d’una abadessa que era filla de Roger de Llúria […].  El sarcòfag de Violant d’Hongria, muller de Jaume I, és en un mur de vora el cor, un sarcòfag senzill, ornat amb l’escut de les quatre barres.

 Marià Manent, “L’aroma d’arç”, dins les Obres completes de Marià Manent. Dietaris. Barcelona: Edicions 62, 2000.

 

El dissabte 10 de juny de 2017, una bona colla de la nostra associació Pal·las ens vam aplegar per visitar Vallbona de les Monges, i fer un viatge en el temps, per situar-nos al segle XII, data de la fundació del monestir de Santa Maria de Vallbona.

Discret, d’una austeritat notable, el monestir és, en importància, el tercer cenobi cistercenc de Catalunya i el primer en la branca femenina. Si els de Poblet i Santes Creus destaquen per la seva presència més impactant, el de Vallbona excel·leix justament per la senzillesa amb què va ser concebut, una simplicitat que es va anar mantenint al llarg dels anys en consonància amb la regla de sant Benet les premisses de la qual eren pau, oració i treball. Així, doncs, qualsevol ornamentació superflua era innecessària.

Una prova d’aquesta austeritat la vam apreciar en el recorregut pel claustre, els quatre passadissos del qual pertanyen a quatre segles diferents: el primer, del segle XII, és totalment romànic; el segon, del segle XIII, incorpora a l’arquitectura romànica algun element gòtic. El tercer, del segle XIV, és el més gòtic de tots. Però el quart, del segle XV, que hauria d’haver estat plenament gòtic, per desig exprés de l’abadessa de l’època torna a la simplicitat del romànic –és a dir, obviant elements decoratius– i és una mostra de neoromànic que ens torna a l’origen de l’espai. Tot i així, les innovacions arquitectòniques introduïdes al llarg dels segles –per exemple, finestres més altes i grans, pròpies de l’art gòtic– van ser incorporades i van permetre que l’edifici pogués aprofitar més la llum del dia.

A banda del magnífic claustre, els altres dos espais especialment notables són la sala capitular i l’església. La primera, del segle XIV, que disposa dels finestrals alts i amplis del gòtic i està presidida per la Mare de Déu de la Misericòrdia, una escultura policromada també gòtica, tenia funcions concretes: s’hi convocaven les reunions de la comunitat, s’hi feien lectures, etc. Pel que fa a l’església, és de factura romànica, sense quasi cap element decoratiu, de creu llatina, una sola nau i un absis que, diferentment de la majoria dels de les esglésies romàniques, que són semicirculars, és quadrat i presidit per la imatge de la Mare de Déu del Cor. En un dels seus costats hi ha la tomba de la reina Violant d’Hongria, muller de Jaume I la qual, tal com explica Marià Manent a les seves memòries, és molt senzilla i presidida per les quatre barres.

El que més sorprèn en recórrer el monestir és la tranquil·litat de l’espai. S’hi respira, com a la regla del fundador de l’orde, una pau i una harmonia que fa que la visita sigui especialment recollida i apacible, una visita que ens remunta segles enllà fins a situar-nos en la primera comunitat eremítica mixta que, sota la guia de Ramon de Vallbona, es va instal·lar al lloc. Més tard, la branca femenina del grup s’incorporaria al Cister i esdevindria, com hem dit, el primer santuari de l’orde a Catalunya plenament femení. El monestir, solitari durant segles, hagué de compartir, al segle XVI, la vida monacal amb el poble que s’hi construí aquell mateix segle, ja que el Concili de Trento va decretar que les comunitats religioses femenines no podien continuar en els llocs isolats i on no hi hagués poble. Si el poble de Vallbona de les Monges deu la seva existència al monestir, Santa Maria de Vallbona s’ha sentit, a partir d’aleshores, més acompanyada i agombolada per les casetes que l’envolten. I les que hem pogut gaudir d’aquesta visita, encantades i fascinades per la bellesa del cenobi i l’indret.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La visita al monestir va anar acompanyada d’una altra visita, aquesta vegada lúdica, que completava molt bé la cultural: al celler L’Olivera, una cooperativa que té treballadors d’exclusió social i discapacitats. Solament per aquesta tasca social, i per la bona qualitat dels seus vins i olis –vam fer un tastet d’una selecció dels seus productes–, val la pena visitar-los. A més, la noia que ens va atendre ens va explicar tot el procés d’elaboració des que arriba el raïm al centre fins que es converteix en un vi de qualitat exquisida. I aquesta va ser també una experiència única.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I, per donar per acabada l’excursió, vam dinar plegades en un resturant del poble, compartint les impressions viscudes i amb ganes de tornar a fer una altra sortida com la que acabàvem de celebrar. Amb paciència, i un any més, hi tornarem!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Montserrat Bayà

 

2 comentaris (+add yours?)

  1. MaRosa
    juny 13, 2017 @ 23:03:31

    Montserrat, una vegada més, has fet un relat molt atractiu i didàctic. Hem compartit amb les teves paraules el que el grup va viure.
    Gràcies companya!
    MaRosa Guri

    M'agrada

  2. Cèlia
    juny 13, 2017 @ 22:16:35

    Excel·lent noies, l’escursio, la companyia, el relat que en fa la M. Bayá el reportatge fotogràfic junt amb el muntatge que ens ha fet la Magda.
    Gràcies per tot.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s